Anar al contingut

Caesalpinioideae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Caesalpinioideae

Caesalpinioideae és una subfamília de plantas pertanyents a la família de les leguminosas (Fabaceae). El seu nom procedix del gènero representatiu, Caesalpinia. En ella es troben l'algarrobo, el guapinol, l'arbre de Judea o l'acacia de tres espines. Habiten preferentment en les regions càlides, i estan molt ben representades en les regions tropicals d'Àfrica i Amèrica, són espècies a sovint jagantesques.[1] La subfamília està composta per 160 gèneros i aproximadament 1900 espècies. Els gèneros més representats són peixos Senna (en 350 espècies), Chamaechrista (265) i Caesalpinia (100).

Descripció

Són arbres, subarbustos o, a voltes, herbas o trepadoras. Els fulls són pinnadas o bipinnadas, en alguns casos (per eixemple, en Gleditsia) abdós tipos foliares es troben en el mateix arbre; finalment, hi ha espècies áfilas. Les flors són cigomorfas, rara volta actinomorfas. La prefloración és imbricada, rara volta valvar; es diu "ascendent": l'estandart és intern, cobert en les seues vores pels pétals veïns. la corola és variada, gran, mijana o chicoteta, té pétals lliures (és dialipétala) per lo manco en la base, molt a sovint els pétals són unguiculados. l'androceo està format per lo general per 10 estams, lliures o soldats en grups, igualant l'altura dels pétals o coberts per ells. el polen és lliure i el tegumento seminal no presenta "llínea fisural". L'òvul és anátropo. Les llavors tenen embrió recte, fil apical o subapical, chicotet. L'estructura floral és molt més variada que en la subfamília de les Mimosóideas. Les flors es disponen en arracadas o panojas, en general mijanes a grans, rara volta chicotetes i en mechó densa. El frut és dehiscente o indehiscente, molt variable. Formen part d'esta subfamília plantes conegudes com cassias, cina-cina, pata de vaca, l'algarrobo europeu, l'acacia negra o Gleditsia, el guayacán i el chivato. Vàries espècies de cesalpinóideas es cultiven en fins decoratius, forestals, industrials o medicinals.[1] És rar trobar nòduls radicals de rizobios i, d'ocórrer, la seua estructura és molt simple.

Taxonomia

La posició taxonòmica del grup va estar subjecta a debat durant molts anys. Si ben el grup té entitat, es discutix si deu dividir-se en vàries subfamílies, o si té el ranc taxonómico d'estes: hi ha qui les adscriu a una família independent, encara que emparentada, a les leguminosas, cridada Caesalpiniaceae (sistema de Cronquist). No obstant, la majoria dels taxónomos la considera una subfamília de les Leguminosas, junt en Mimosoideae i Faboideae.

Classificació

En la classificació tradicional de les leguminosas, els gèneros de les Cesalpinióideas s'agrupaven en quatre tribus: Caesalpinieae, Cassieae, Cercideae i Detarieae. La tribu Cercideae ha estat inclosa en algunes classificacions en la subfamília Papilionoideae. Actualment, eixa tribu, junt en Detarieae, es consideren un clado independent d'esta subfamília. Els anàlisis filogenético basats en l'ADN d'estes espècies duen a re-considerar eixa classificació. No obstant, fins a agost de 2008, no hi ha publicada cap nova classificació formal d'esta subfamília.

Referències

  • Bruneau, B., F. Forest, P. S. Herendeen, B. B. Klitgaard, and G. P. Lewis. 2001. Phylogenetic relationships in the Caesalpinioideae (Leguminosae) as inferred from chloroplast trnL intron sequences. Systematic Botany 26: 487–514 (enllaç al resum del treball ací)
  • Haston, I. M., G. P. Lewis, and J. A. Hawkins. 2003. A phylogenetic investigation of the Peltophorum group (Caesalpinieae: Leguminosae). Pages 149-159 in Advances in Legume Systematics, part 10, higher level systematics (B. B. Klitgaard and A. Bruneau, eds.). Royal Botanic Gardens, Kew, UK.
  • Haston, I. M., G. P. Lewis, and J. A. Hawkins. 2005. A phylogenetic reappraisal of the Peltophorum group (Caesalpinieae: Leguminosae) based on the chloroplast trnL-F, rbcL, and rps16 sequence data. American J. Botany 92: 1359-1371.
  • Herendeen, P. S., A. Bruneau, G. P. Lewis. 2003. Phylogenetic relationships in caesalpinioid legumes: a preliminary analysis based on morphological and molecular data. Pages 37-62 in Advances in Legume Systematics, part 10, higher level systematics (B. B. Klitgaard and A. Bruneau, eds.). Royal Botanic Gardens, Kew, UK.
  • Herendeen, P. S., A. Bruneau, G. P. Lewis. 2003. Floral morphology in caesalpinioid legumes: testing the monophyly of the "Umtiza clade". International J. Plant Sciences 164 (5 Suppl.) S393-S407.
  • Irwin, H. S. and R. C. Barneby. 1981. Cassieae Bronn. Pages 97-106 in Advances in legume systematics, part 1 (R. M. Polhill and P. H. Raven, eds.). Royal Botanic Gardens, Kew, UK.
  • Kajita, T., H. O#i, I. Tateishi, C. D. Bailey, and J. J. Doyle. 2001. rbcL and legume phylogeny, with particular reference to Phaseoleae, Millettieae, and Allies. Systematic Botany 26: 515-536.
  • Lewis, G. P. 2005a. Cassieae. Pages 111-125 in Legumes of the World (Lewis, G., B. Schrire, B. MacKinder, and M. Lock, eds.). Royal Botanic Gardens, Kew, UK.
  • Lewis, G. P. 2005b. Caesalpinieae. Pages 127-161 in Legumes of the World (Lewis, G., B. Schrire, B. MacKinder, and M. Lock, eds.). Royal Botanical Gardens, Kew, UK.
  • Lewis, G. P. and B. D. Schrire. 1995. A reappraisal of the Caesalpinia group (Caesalpinioideae: Caesalpinieae) using phylogenetic analysis. Pages 41-52 in Advances in Legume Systematics 7, phylogeny (M. D. Crisp and J. J. Doyle, eds.). Royal Botanic Gardens, Kew, UK.
  • Luckow, M., J. T. Miller, D. J. Murphy, and T. Livshultz. 2003. A phylogenetic analysis of the Mimosoideae (Leguminosae) based on chloroplast DNA sequence data. Pages 197-220 in Advances in Legumes Systematics, part 10, higher level systematics (B. B. Klitgaard and A. Bruneau, eds.). Royal Botanic Gardens, Kew, UK.
  • Marazzi, B., P. K. Endress, L. P. de Queiroz, and I. Conti. 2006. Phylogenetic relationships within Senna (Leguminosae, Cassinae) based on three chloroplast DNA regions: patterns in the evolution of floral symmetry and extrafloral nectaries. American J. Botany 93: 288-303.
  • Polhill, R. M. 1994. Classification of the Leguminosae. Pages xxxv - xlviii in Phytochemical dictionary of the Leguminosae (F. A. Bisby, J. Buckingham, and J. B. Harborne, eds.). Chapman and Hall, New York, NY.
  • Polhill, R. M., and J. I. Vidal. 1981. Caesalpinieae. Pages 81-95 in Advances in Legume Systematics, part 1 (R. M. Polhill and P. H. Raven, eds.). Royal Botanic Gardens, Kew, UK.
  • Simpson, B. B., L. L. Larkin, and A. Weeks. 2003. Progress towards resolving the relationships of the Caesalpinia group (Caesalpinieae: Caesalpinioideae: Leguminosae). Pages 123-148 in Advances in Legume Systematics, part 10, higher level sytematics (B. B. Klitgaard and A. Bruneau, eds.). Royal Botanic Gardens, Kew, UK.
  • Simpson, B. B., and G. P. Lewis. 2003. New combinations in Pomaria (Caesalpinioideae: Leguminosae). Kew Bulletin 58: 175-184.
  • Wojciechowski, M. F., M. Lavin, and M. J. Sanderson. 2004. A phylogeny of legumes (Leguminosae) based on analysis of the plastid matK gene resolves many well-supported subclades within the family. American J. Botany 91: 1846-1862.

Notes

  1. ↑ 1,0 1,1 Burkart, A. Leguminosas. En: Dimitri, M. 1987. Enciclopèdia Argentina d'Agricultura i Jardineria. Tom I. Descripció de plantes cultivades. Editorial ACME S. A. C. I., Buenos Aires. pag.: 467-538.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Caesalpinioideae&oldid=1281630»