El biofotón (del grec βιο, que significa « vida » i φωτο, « llum ») és un fotó d'orige biològic que no és el resultat dels productes d'una reacció enzimàtica específica.

Es tracta per tant d'una quimioluminiscencia d'orige biològic que es distinguix de la bioluminiscencia per l'absència de mecanisme enzimàtic relacionat, i per una magnitut o intensitat ultra-dèbil (de l'anglés, ultra-weak spontaneous photon emission, o a voltes, de forma més simple, ultra-weak photon emission).

El descobriment del biofotón s'atribuïx al rus Alexander Gurvich, biòlec soviètic que va desenrollar la teoria dels camps morfogenètics. Fritz-Albert Popp, inventor del terme, va definir els biofotones per mig de l'intensitat de la seua emissió en la superfície dels teixits vivents, que és de l'orde de 10 a 1000 fotons per centímetro quadrat i per segon.[1]

La biofotónica concernix a l'estudi, investigació i utilisació del coneiximent sobre els biofotones. Les investigacions tracten per lo general sobre punts fonamentals de biofísica i matèries relacionades — per eixemple, el metabolisme i el creiximent i diferenciació de la cèlula, les relacions entre l'aixina cridada «lluminiscència retardada» i l'espectre de les emissions lluminoses en la bioquímica de les macromolécula en els teixits vius, etc.

La magnitut típica dels biofotones en els espectres visible i ultravioleta és com a molt de l'orde d'algunes centenes per centímetro quadrat de superfície i segon, és dir, molt més dèbil que la de la bioluminiscencia típica, pero més forta que en la termodinàmica en el cas dels cossos negres. En un primer moment, la detecció d'estos fotons ha segut realisada per Fritz-Albert Popp gràcies al desenroll de tubos fotomultiplicadores de sensibilitat incrementada i en soroll de fondo disminuït. No obstant, en esta tècnica, solament podien analisar-se mostres biològiques de chicoteta dimensió, tal com fragments de teixits celulars o llavors (grains). En el desenroll de sensors CCD i de lents òptiques en prestacions millorades, Masaki Kobayashi, del Tohoku Institute of Technology en Sendai, en Japó, ha conseguit fotografiar l'emissió de biofotones macroscópicamente en la superfície d'individus en repòs en temps d'exposició de menys de 20 minuts.[2] Açò ha permés confirmar per primera volta una correlació entre activitat metabòlica i emissió de biofotones independent de la temperatura i de l'emissió de radiació infrarroja.


Fa anys que s'està escomençant a rearticular una investigació i aplicació científica de la biofotònica en relació en possibles teràpies mèdiques.[3] Existixen evidències que indiquen que és necessària la colaboració d'una intensa activitat fotònica dins de la cèlula per a que la reactivitat química alcance la magnitut que de fet alcança en ella: «(dita activitat química intensa) solament és possible si existix una cavitat resonadora d'ones, que també proporciona tant l'estabilitat necessària per a les disposicions moleculars com les forces que guien el seu moviment».[4] Per tant, segons Popp desenrolla en l'artícul citat,[5] si utilisem l'hipòtesis sugerida per estos fets (la de la coherència dels fotons) veem que podem predir «una diversitat de fenomens biològics […] proveint-nos en una base fiable des d'a on poder examinar la teoria i obtindre una comprensió més profunda de la biologia».

Vore també

Notes i referències

  1. ↑ (en anglés)(PDF) [1] Ultra-weak delayed luminescence in coffee seeds, Gallep et al.
  2. ↑ Kobayash, Masaki; Daisuke, Kikuchi(2009).«Imaging of Ultraweak Spontaneous Photon Emission from Human Body Displaying Diurnal Rhythm».PLoS One.4(7): i6256.doi:10.1371/journal.posa.0006256.
  3. ↑ Biofotónica, una llum en el camí de la medicina
  4. ↑ «Properties of biophotons and their theoretical implications» Indian Journal of Experimental Biology. Vol 41. May 2003. pág. 391-402. Fritz-Albert Popp
  5. ↑ «Properties of biophotons and their theoretical implications» (pdf). (pág. 396)


Referències