Beguinaje de Bruixes

El Beguinaje de Bruixes (cridat «Monasteri de la Vinya» o De Wijngaard), situat en la part meridional del centre històric de Bruixes (Bèlgica), data de 1245. Està separat de la ciutat per una muralla rodejada per un fos. En 1927, una comunitat de religioses benedictinas va prendre el relleu de les beguinas que encara vivien allí, i des de llavors és un monasteri benedictino.

Este beaterio de Bruixes forma part, junt en el restant dels beguinajes flamencs, del Patrimoni de l'Humanitat de l'Unesco. El seu apacible recint vorejat per una trentena de casitas de beguinas (algunes de les quals es remonten al XV) i esguitat d'arbres longilíneos, és un dels llocs més célebres de la ciutat.

Les beguinas varen transformar l'orde moral de l'Iglésia, varen revolucionar les mentalitat i varen modificar el paisage de numeroses ciutats de Flandes. «No se sap cóm va escomençar este moviment» explica Silvana Panciera, sociòloga de l'EHESS i autora de «Beguinaje» (ed. Fidélité, 2009). Els seus inicis es remonten a finals del XII en Lieja. En menys de vint anys s'estén per França, Itàlia, Països Baixos, Alemània, Polònia i Hongria. Les dònes es reunixen en tots els llocs, recreant ciutats dins de les ciutats, en l'intenció de dur una vida de perfecció en un mig urbà, sense pronunciar vots i exentes de les regles de l'Iglésia. «El moviment de les beguinas seduïx perque propon a les dònes existir sense ser esposes, ni religioses, emancipades de qualsevol dominació masculina», explica Régine Pernoud en el seu llibre «La Verge i els sants en l'Edat Mija».

Història

Cap a 1225, un grup de jóvens sense recursos formen una associació piadosa de beguinas. S'instalen prop d'una riera, en un lloc aïllat cridat «la Vinya» (De Wijngaard), a les afores de la ciutat, i es guanyen la vida treballant la llana per als tejedores.

La comtesa de Flandes Margarita de Constantinopla les acull baix la seua protecció en 1245, i la seua intervenció conseguix que el bisbe de Tournai, Walter de Marvis, concedixca al beaterio la categoria de parròquia independent. La seua autonomia es reforça gràcies a un privilegi concedit pel rei Felipe el Bell: el beguinaje solament depén del tribunal real. Ademés, la dimensió contemplativa queda reforçada per una regla de vida. En 1275, el beguinaje s'engloba dins dels llímits de la ciutat.

El XV és un periodo de prosperitat. El beguinaje és ric, comprén una superfície vàries voltes major que l'actual, és una autèntica ciutat dins de la ciutat. Són molts els fidels que acodixen al seu iglésia, que conta en un retor assistit per cinc vicaris.

Els disturbis religiosos del XVI són la causa del incendi que en 1584 destruïx l'antiga iglésia del XIII, que es reconstruïx en estil gòtic en 1604. En els sigles XVII i XVIII, el beguinaje recupera el seu esplendor, pero els seus membres han canviat: encara que l'orientació seguix sent religiosa i contemplativa, les beguinas pertanyen ara a l'aristocràcia, i la seua forma de vida és la de les canoneses. L'admissió és socialment selectiva, si be se seguix acceptant l'ingrés d'algunes «beguinas pobres».

La portada d'accés data de 1776. El beaterio queda suprimit per l'administració revolucionària francesa a finals del XVIII. En 1798, els seus bens són entregats a la Comissió de Hospicis.

En 1803, unes quantes beguinas reprenen la vida en comuna, pero esta forma de vida no s'adapta a la mentalitat moderna dels sigles XIX i XX. El beguinaje seguix existint durant un sigle més, encara que la seua decadència sembla inevitable. No obstant, a principis del XX, el canonge Rodolphe Hoornaert pren l'iniciativa de fundar una nova comunitat religiosa, les «Filles de l'Iglésia», que adopta la regla de Sant Benito. El beguinaje és actualment el monasteri benedictino de la Vinya.

Patrimoni

La monumental portada a la que s'accedix per un pont de tres arcs sobre el riu Minnewater està ornado per una estàtua de santa Isabel de Hongria, patrona de varis beguinajes. La portada data de 1776.
Una trentena de casitas de beguinas de color blanc, que en la seua majoria daten dels sigles XVI, XVII i XVIII, rodegen un jardí i una iglésia d'estil barroc. Prop de l'entrada, una de les cases s'ha convertit en museu sobre la vida quotidiana de les beguinas. Es poden vore quadros dels sigles XVII i XVIII, mobiliari d'época i instruments de treball de les beguinas, sobretot de brodat i elaboració d'encaix.
L'iglésia de Santa Isabel és d'estil gòtic. La sillería del cor data de el XVII. La Llitúrgia de les Hores ocupava un important espai en la vida quotidiana de les beguinas, com ho fa hui en la de les religioses benedictinas.
La casa de la Gran Dama (superiora de la comunitat) és molt reconeixible, ya que està flanquejada per una chicoteta capella més antiga (de el XV). La casa contigua era una enfermeria. Prop d'ella hi ha sis cases més chicotetes que estaven reservades a les beguinas econòmicament més desfavorides.

Vore també

Bibliografia

Rodolphe Hoornaert: Li béguinage de Bruges, són histoire, sa règle, sa vie, Desclée de Brouwer & Cie, 1930.

Este artícul conté una traducció derivada de «Beguinaje de Brujas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.