Batalla d'Amorgos

La batalla de Amorgos va ser un combat naval de la guerra lamiaca (323-322 a. C.) que varen disputar l'esquadra macedònia de Clito el Blanco i l'ateniense de Euetion. A pesar de que es coneixen poques senyes de la lid, se sap que va concloure en una clara derrota dels atenencs, pese a que estos sembla que no varen sofrir grans pèrdues. Es considera la batalla naval decisiva de la guerra que va marcar el fi de talassocràcia ateniense i de la seua independència política.
Antecedents
La guerra lamiaca o guerra helènica va ser una gran rebelió de les ciutats-Estat gregues de la Lliga de Corinto contra l'autoritat macedònia que va esclatar a la mort d'Aleixandre Magne en el 323 a. C.[1] Les ciutats gregues meridionals mai havien acceptat plenament el hegemonia macedònia, imposta per les armes, pero havia segut un dels últims actes d'Alejandro, la promulgació del Decret dels Exiliats del 324 a. C., lo que va suscitar un greu resentiment, especialment en Atenes, a on els preparatius de l'alçament varen escomençar inclús abans del decés del monarca macedonio.[2] El Decret dels Exiliats, que ordenava la tornada de tots els exiliats als seus territoris i la recuperació de la seua ciutadania i propietats, es va entendre com una vulneració directa de l'autonomia de les ciutats-Estat per part d'Alejandro. El decret va disgustar especialment als atenencs, ya que significava que l'illa de Samos, possessió ateniense des del 366 a. C. i poblada en clerucos de la ciutat, tindria que ser tornada als samios exiliats. En lloc d'acceptar-ho, els atenencs varen detindre als oligarques samios i els varen enviar a Atenes.[3][4]
A pesar de que haver decaigut respecte de l'época dorada de Pericles en el sigle V, Atenes encara contava en grans recursos financers i una flota de guerra d'entre doscentes quaranta i quatrecentes naus.[5] En aplegar-los la notícia del decés d'Alejandro, els atenencs es enfrascaron en crear un lliga per a combatre per la recuperació de l'autonomia de les ciutats-Estat. Els membres d'esta aliança varen véncer primer als beocios, partidaris dels macedonios, i seguidament —ajudats per la deserció de la cavalleria tesalia— al virrei macedonio de Grècia, Antípatro, que va haver de refugiar-se en la ciutat forteficada de Llepava, a on ho varen cercar.[6] Antípatro va solicitar reforços terrestres i navals al restant de l'imperi macedonio. Com a resultat, mentres Antípatro seguia sitiat en Llepava, es va disputar una campanya naval en la mar Egea entre els macedonios de Clito el Blanco i els atenencs de Euetion, que varen intentar en un principi impedir que els reforços macedonios passaren a Europa des d'Àsia Menor travessant l'Helesponto.[7][8]
Conseqüències
A pesar de que el gros de la flota ateniense s'havia salvat en la batalla de Amorgos, va sofrir grans pèrdues en la posterior batalla de les Equínadas, que la majoria d'experts situa entre la de Amorgos i la derrota dels aliats en terra en la batalla de Cranón, disputada en agost. Estes derrotes successives impelieron als atenencs a solicitar la pau.[9][10][11] En esta es va dispondre que dotze mil dels ciutadans més pobres de la ciutat (els thetes) pergueren la ciutadania i anaren desterrats i que únicament els ciutadans més rics conservaren el dret al vot, mides que varen posar punt final a la democràcia ateniense. Ademés, Antípatro va estacionar una guarnició macedònia en el cerro de Muniquia, en el port d'El Pireu, lo que va supondre el fi del poder naval i de l'independència política d'Atenes.[12][13]
Els estudiosos afirmen que la batalla de Amorgos és un dels tres combats navals —junt en la batalla de Salamina (306 a. C.) i la de Cos (261/255 a. C.)— que varen poder originar la colocació de l'estàtua de la Victoria de Samotracia.[14]
Referències
- ↑ Anson, 2014, p. 23.
- ↑ Anson, 2014, pp. 23, 31.
- ↑ Anson, 2014, pp. 30, 32-33.
- ↑ Hale, 2014, pp. 311-312.
- ↑ Anson, 2014, pp. 29-30.
- ↑ Anson, 2014, pp. 33–34.
- ↑ Anson, 2014, pp. 34-35.
- ↑ Hale, 2014, p. 313.
- ↑ Hackel, 1992, p. 376.
- ↑ Anson, 2014, p. 40.
- ↑ Hale, 2014, p. 316.
- ↑ Anson, 2014, pp. 40-41.
- ↑ Hale, 2014, pp. 316-318, 364.
- ↑ Lawrence, 1926, pp. 213-218.
Bibliografia
- Anson, Edward M. (2014). Alexander's Heirs: The Age of the Successors, John Wiley & Sons. ISBN 978-1-4443-3962-8.
- Ashton, N. G.(1977).«The Naumachia near Amorgos in 322 B.C.».The Annual of the British School at Athens.72: 1–11.
- Bosworth, Albert Brian (2003). «Why Did Athens Lose the Lamian War?», Palagia, Olga (ed.). The Macedonians in Athens, 322-229 B.C.: Proceedings of an International Conference Held at the University of Athens, May 24-26, 2001, Oxbow, pp. 14–22. ISBN 1-84217-092-9.
- Dixon, Michael D. (2014). Clapix Classical and Early Hellenistic Corinth: 338-196 BC, Routledge. ISBN 978-1-317-67649-2.
- Hackel, Waldemar (1992). The Marshals of Alexander's Empire, Routledge. ISBN 0-415-05053-7.
- Hale, John R. (2014). Lords of the Siga: The Epic Story of the Athenian Navy and the Birth of Democracy, Viking. ISBN 978-1-906142-78-0.
- Lawrence, A. W.(1926).«The Dona't of the Nike of Samothrace».Journal of Hellenic Studies.46: 213–218.doi:10.2307/625309.
- (2011) Yardley, J. C. (ed.). Justin: Epitome of the Philippic History of Pompeius Trogus: Volume II: Books 13–15: The Successors to Alexander the Great, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-927759-9.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Batalla de Amorgos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.