Basílica de Santa María de l'Asunción (Arcs de la Frontera)

Basílica de Santa María de l'Asunción (Arcs de la Frontera)

La basílica menor i parròquia major de Santa María de l'Asunción d'Arcs de la Frontera (Càdis, Andalusia, Espanya) és un temple en orige mudéjar dels sigles XIV o XV que despuix d'unes profundes remodelacions realisades durant la primera mitat de el XVI va quedar convertida en una esplèndida iglésia gòtica; aspecte este que arquitectónicamente predomina en l'interior, no aixina en l'exterior, a on junt en elements propis de l'art ogival (portada de Santa María), conviuen uns atres igualment rellevants de tipos renaixentistes i barrocs (frontera de la nau de l'epístola, dominada per la seua enorme torre).

Esta iglésia va ser declarada Monument Històric-Artístic Nacional en 1931. Per tant, és be d'interés cultural en categoria de Monument.

Història

Diego de Riaño, arquitecte d'orige càntabre i una de les figures cims del plateresco espanyol, va desenrollar una àmplia trayectòria professional en Andalusia, sent nomenat Mestre Major de la catedral de Sevilla en l'any 1528, i des de 1532 també mestre major de les iglésies d'Arcs. Se sap que va treballar en esta iglésia de Santa María, de planta de saló i tres naus d'igual altura, seguint les obres començades cap a 1520 per Alonso Rodríguez i Juan Gil de Hontañón, aixina mateix mestres majors successius de la catedral sevillana, de que el seu arzobispado depenia Arcs.

Li va succeir en les obres Martín de Gaínza, a qui, en estil ya renaixentiste se li atribuïx la resolució i rica decoració de les voltes del presbiteri, la capella major i la sacristia, esta última de planta centrada i volta rebaixada, l'esquema de la qual deriva de la de la catedral de Sevilla, que el mestre va concloure a la mort de Riaño.

Detall de la part posterior de l'iglésia (carreró de les Monges)

També va intervindre en la construcció d'este temple Hernán Ruiz II El Jove, màxim exponent de l'arquitectura renaixentista i manierista en Andalusia i també mestre major de la catedral sevillana des de 1557, la presència de la qual està documentada en Arcs des de l'any 1559 i següents per a vigilar i reconéixer les obres, quedant-se a viure en esta ciutat, a on es creu que va morir.

En l'any 1699 l'arquitecte jerezano Diego Moreno Meléndez va dirigir la construcció dels arbotantes que creuen de part a part el carreró de les Monges, i que sostenen des de llavors els murs de l'iglésia per este costat, inclinades pel pes de les voltes.

En 1755, el terremot de Lisboa va ocasionar la caiguda de gran part de la torre de l'iglésia, situada en la capçalera del costat del evangelio i que va ser substituïda per l'actual.

Descripció

Portada

Destaca especialment en esta iglésia la seua imponent portada situada als peus, de cap a 1520, que representa l'evolució del final del gòtic a la renaixença, i que inclou fins detalls platerescos en els seus buits centrals, que queden flanquejats entre dos poderosos contraforts cilíndrics profusamente decorats per menuts pináculos gòtics.

Torre

La torre campanar situada en la portada sur es va construir en el XVIII, despuix de la solsida de l'anterior que s'ubicava en la capçalera, a conseqüència del terremot de Lisboa. Vicente Català Bengoechea, mestre major de les obres de la Real Fàbrica de Tabacs de Sevilla, va anar l'arquitecte encarregat de les obres. Va proyectar una robusta i enorme torre, com un referent a la Giralda. El proyecte va quedar inacabat, que prevea sobre l'actual un segon cos de campanes, més atre de planta octogonal per al rellonge, i un atre més similar com arremate final. En esta torre campanar es conjuguen elements renaixentistes en atres barrocs, especialment els balconcillos redonejats baix les campanes, estàtues, i quins adorns de pedra alternats en semiesferas ceràmiques vidriadas.

Retaule major

En l'interior destaca el gran retaule major, el disseny del qual es deu al mestre major de l'archidiòcesis, Pedro Díaz de Palaus. El Arzobispado va concertar l'eixecució en 1585 en els artistes Juan Bautista Vázquez el Mosso i Jerónimo Hernández, que ho varen dividir per mitats. No obstant, Hernández va morir a l'any següent i Vázquez va abandonar l'encàrrec en traslladar-se a Granada. Açò va produir una paralisació, en els següents dèu anys en els que solament es va realisar el banc i dos relleus del primer cos. Definitivament, Andrés de Ocampo es va fer càrrec dels treballs en novembre de 1602, que es varen terminar en 1608 i el montage va finalisar en 1617.