Basílica de Sant Simpliciano

La Basílica de Sant Simpliciano —originàriament cridada Basílica Virginum— és una de les iglésies més antigues de Milà i la segona més antiga coneguda en l'Imperi d'Occident en un disseny de creu llatina. Està dedicada a sant Simpliciano, qui va anar el successor de sant Ambrosio com a bisbe de Milà.

Història

La basílica va ser construïda a instàncies de Ambrosio a finals de el IV, en una época en que Mediolanum —l'actual Milà— era la capital del Imperi romà. És una de les quatre iglésies cridades «basíliques ambrosianas». Les quatre estaven dedicades a les diverses categories de sants, ya que encara no existia la costum de nomenar les iglésies en el nom d'un sol sant. Les atres tres basíliques són:

• Una basílica per als profetes: la Basílica Prophetarum, més vesprada rebatejada com Basílica de Sant Dionigi, actualment desapareguda;
• Una per als màrtirs: la Basílica Martyrum, que despuix es va convertir en la Basílica de Sant Ambrosio;
• Una per als apòstols: la Basílica Apostolorumm, que va ser renombrada Basílica de Sant Nazaro in Brolo.

L'iglésia es va construir en un lloc ocupat per un cementeri pagà de el III. L'edifici va ser terminat per Simpliciano, qui hauria depositat allí les relíquies dels màrtirs d'Anaunia (Sisinio, Martiri i Alessandro), i que més vesprada va ser enterrat en ella. En 1176, va sorgir la llegenda de que els tres màrtirs varen volar —en forma de colomes— cap al camp de batalla de Legnano, posant-se en el carroccio dels milanesos. Açò es va interpretar com una senyal de victòria contra l'eixèrcit de Federico I Barbarroja. Al voltant de la basílica es va construir —en el IX— un monasteri del que es conserva el claustre. En 1517, el monasteri va ser transferit als benedictinos de Montecasino, que varen permanéixer allí fins a 1798, quan l'edifici va ser secularizado.

Arquitectura

Com en el cas de la Basílica de Sant Ambrosio, l'edifici original es conserva casi íntegre, si ben baix una remodelació romànica. L'iglésia paleocristiana sobreviu fins a una altura d'uns 22 m llevat en l'àbsit —reconstruït entre els sigles XI i XII— en la frontera i en la nau meridional. Les renovacions medievals varen ocultar el seu verdader orige durant sigles, fins que Wart Arslan —en 1944— va revelar les parts paleocristianas amagades per l'estructura romànica i va descobrir els finestrals que havien segut reblits. En orige, el sostre era de fusta i el pis era d'opus sectile. El sacelio —al nort de l'àbsit— està cobert en volta de canó i les seues parets origina'ls sò encara visibles. No està clar si es va edificar en orige unit a la basílica, o si esta unió és de la fase romànica.

La nau principal té uns 65 m de llarc i 21 m d'ample. Els braços descollen uns 16 m a cada costat per 16 m d'ample. Els murs exteriors són d'una esplèndida mampostería de rajola. Un nàrtex davant la frontera i sengles cambres a abdós costats rodejaven la nau principal, encara que també és possible que es tractara d'un pòrtic que rodejara l'edifici per estos tres llocs. En la seua mitat superior, els murs tenien huit finestres de casi 5 m d'altura, emmarcades per un doble orde d'arcs cegos. Els braços tenen dos finestres superpostes.

Una primera renovació va tindre lloc en els sigles VI i el VII, en la divisió de la nau central en tres àrees per grans pilars quadrats, l'elevació del paviment i un nou sostre, que inclou una teixixca en un sagell d'Agilulfo. Posteriorment, les renovacions de el XII i el XIII, li varen donar una apariència romànica. L'interior té una planta de creu llatina, en una nau de quatre trams i dos passadiços. El transepto està dividit en dos passadiços. En la frontera, els arcs que descollen dels portals indiquen la posició de l'antic nàrtex.

En el XVI, el governador Ferrante I Gonzaga va fer rebaixar 25 metros l'altura del campanar. La cúpula i els braços laterals també varen ser modificades en 1582. Atres intervencions es varen portar a terme en el XIX. La frontera —remodelada en 1870—. conserva bàsicament les formes del sigle XII en la part inferior. La seua part superior —la més modificada— té actualment dos finestres unides per un parteluz en el centre, sengles finestres a cada costat, i una atra més chicotetes en la part superior, totes elles coronades per arcs decoratius. Unes finestres en parteluz del final del Renaixença també decoren el campanar.

Bibliografia

• Beckwith, John (2007). Art paleocristiano i bizantí, Edicions Càtedra. Grup Anaya S.A.. ISBN 978-84-376-2407-5.
• Krautheimer, Richard (1981). Arquitectura paleocristiana i bizantina, Edicions Càtedra. Manuals Art Càtedra. ISBN 84-376-0495-8.
• Zucchi, Maurizio (2021). Li chiese vaig donar Milano, Newton Compton editori. ISBN 978-88-227-5866-8.