Basílica de Sant Francisco (Buenos Aires)
La Basílica i Convent de Sant Francisco d'Assís és un temple catòlic que es troba en carrer Alsina 380, en el caixco històric de la ciutat de Buenos Aires (Argentina), barri de Monserrat. Va pertànyer a l'orde dels franciscanos, la primera que va rebre un terreny en l'assentament fundat per Juan de Garay en 1580.
Compartix l'atri en la Capella de Sant Roque. Els tres edificis (Basílica de Sant Francisco, Capella de Sant Roque i Tercera Orde Franciscana Seglar) formen el Conjunt Monumental Sant Francisco, declarat Monument Històric Nacional.
Història
Segons consta en el Registre Estadístic (tom 1.° de 1859) Juan de Garay va cedir a l'Orde dels Flares Menors (franciscanos) la poma n.º 132 de Santa María del Bon Ayre en 1583, l'actualment delimitada pels carrers Defensa, Balcarce, Adolfo Alsina i Moreno. Allí ells varen construir la primera iglésia de Sant Francisco d'Assís, en materials poc duradors: parets d'atobó i sostres de palma i teixixces.
La construcció del temple definitiu va escomençar cap a 1731, segons plans de l'arquitecte jesuïta Andrés Blanqui, en colaboració del sevillano fra Vicente Muñoz. L'iglésia es va inaugurar el 25 de març de 1754, pero va tindre que ser tancada ya cap a 1770 per l'aparició d'un clavill considerable en la seua estructura. La consagració va tindre lloc el 28 de setembre de 1783.
La frontera del temple en les seues torres es va derrocar finalment en 1807, i una nova d'estil neoclàssic italià va ser proyectada per l'arquitecte Tomás Toribio, en ajuda del mestre Cañete, terminada per 1815.[1]
L'1 de decembre de 1828 un grup de simpatisants unitaris va ser reunit ací per al colp d'Estat contra el governador Manuel Dorrego (després eixecutat per la seua ideologia federal), i la cerimònia del capell per mig de la qual va ser designat Juan Gal de Lavalle per a succeir-ho.[1]
Entre 1907 i 1911 va ser mampresa la remodelació de la frontera, a càrrec de l'arquitecte Ernesto Sackmann, que li va brindar a l'iglésia l'aspecte que té actualment, d'estil barroc bávaro. En 1910 l'artiste alemà Antonio Voegele va modelar les quatre figures que formen el grup escultòric en l'arremate de la frontera, i que està conformat pel sant Francisco flanquejat per Dante Alighieri, el pintor Giotto i, agenollat davant ell, Cristóbal Colón. El motiu és que els tres personages eren germans de les órdens menors de Sant Francisco.[1]
En 1942 el temple, junt en la Capella de Sant Roque, va ser declarat Monument Històric Nacional per mig del decret n.º 120.412.
Durant la crema d'iglésies duta alvance per un llimitat grup de peronista el 16 de juny de 1955, en reacció a la massacre efectuada per la Marina argentina sobre la Plaça de Maig eixe matí, la basílica de Sant Francisco va sofrir danys i pèrdues casi totals sobre el seu mobiliari.[2]
Entre els elements destruïts es trobaven llenços de la volta pintats per l'artiste espanyol Juliol Borrell, numeroses obres d'art, dos taules de caoba d'época colonial, una font de l'Inmaculada obra d'un escultor indígena, i rellonges antics (un de 1680 i un atre d'época victoriana). També varen ser consumits un Sant Francisco mecànic d'orige francés (1760), quatre quadros colonials del XVIII, i una còpia de la Crucifixió de Miguel Ángel.[2]
L'altar major, que albergava un retaule de les missions guaraníes, els llenços de Borrell, tres banderes històriques d'Argentina, Chile i Perú, i el fajín de la Verge Generala de l'Eixèrcit dels Andes —atribució otorgada pel general José de Sant Martín en 1817—, va anar completament destruït.[2]
L'incendi també va consumir confesionarios, bancs del temple, mantelería, candelabros, imàgens, cálices, copones, valioses custòdia i ornaments religiosos colonials i moderns. El famós i valiós orgue de tubos, fabricat en París, es va fondre per efecte de la calor. Entre els danys més simbòlics es troba la profanació de la tomba de fra Luis Bolaños, l'estàtua del qual va ser decapitada i derribada junt a figures de marbre blanc, i la de fra Gabriel d'Arregui, bisbe de Buenos Aires sepultat en 1736, les cendres del qual varen ser aventades.[2]
Aixina mateix, va ser arrasada una de les biblioteques més antigues del país, a on havien estudiat personalitats com Mariano Moreno i Bartolomé Mitre. El acervo, compost per més de 30.000 volums, incloïa obres rar d'història, la carátula del primer diccionari en castellà, un tom de la Bíblia complutense de 1517, numerosos pergamins i valiosos incunables del XVI, que varen ser destruïts en la seua totalitat.[2]
Durant la reconstrucció, terminada en 1963, es va colocar sobre l'altar principal un tapís de 8 per 12 metros La glorificació de Sant Francisco, d'Horacio Butler.
El Convent va permanéixer tancat al públic alguns anys, pero en l'actualitat està permés l'accés al mateix. Va ser declarat Monument Històric Nacional pel decret n.º 1079 de l'any 2000.
En març de 2007 en realisar una intervenció a la figura del Dante, es va trobar en l'interior del cap una càpsula del temps. L'arquitecte Gustavo Adolfo García, autor del Master Pla de Revitalisació i Posada en valor del Monument Històric Nacional i President de la Fundació Cultural Patrimonium, junt a l'escultora Romina Bardone, gerent de l'estudi Leguizamón Ezcurra, varen trobar una llanda de metal, com les que s'usaven per al té, decorada en chinescos i nugada com un paquet en cables de llum, dels forrats en tela. Adins de la llanda hi havia un full del diari La Prensa d'agost de 1908, un full del diari d'Innsbruck, ciutat natal de Voegele, quatre monedes de coure argentines d'entre 1880 i 1890, un flasco esmerilado i, adins, un sobre en la llegenda “Yo salutació a qui trobe estos escrits”. També hi havia una carta que dia:
La colocació i modelaje va ser fet i dirigit pel Senyor Don José Laranglía, natural d'Ingone província de Milà. Este senyor va treballar des dels 22 anys en el taller i és entés en 10 per cent del guany.
Lo mateix va treballar en la......... el Senyor Carlo Cerviño natural de la Lombardía (Itàlia). El capataç de l'obra va ser el Senyor Don Juan Puntel natural de Veneto.
L'obra va ser pagada pel Senyor Don Sants Unzué i Senyora.
Cada estàtua va costar $1500 que és l'equivalent de 650 pesos ore de moneda de lliures esterlines.
Desig que Deu i Sant Francisco protegixquen esta obra i li donen una llarga existència.
Antonio Voegele[1]
Descripció
La Basílica posseïx, gràcies a la remodelació de 1911, fronteres molt elaborades, particularment la principal, tenint en conte el sobri estil que tenia i que encara conserven les iglésies construïdes en la mateixa época, com el Convent de Sant Dumenge. En ella es destaquen les dos torres en querubins i cúpula acebollades. Al voltant d'elles estan les estàtues de Fra Marchena, Bacon, i els Papes Sixto V, Gregorio IX i León XIII.
En el centre es troba un conjunt escultòric a on Sant Francisco d'Assís és rodejat per Dante Alighieri, Giotto i Cristóbal Colón: els tres pertencián a l'orde franciscana.
En 2007, mentres es duyen alvance obres de restauració, es va trobar que el cap de l'estàtua del Dante tenia en el seu cap un espai interior buit que estajava una carta escrita pel seu escultor, l'alemà Antonio Voegele, explicant quí havia realisat el conjunt escultòric, quí la remodelació del temple, quí havia finançat les obres, etc.
La planta del temple posseïx una nau central única, particularment allargada i en capelles laterals de poca profunditat. L'únic altar original que es conserva és el de la travessia dreta, ya que els demés daten de 1911. L'altar major va ser cremat en 1955. El púlpit, construït en el XVIII pel ebanista Isidro Lorea, és d'estil rococó, i va ser realisat en fusta tallada pintada de dorat.
La cúpula de l'iglésia s'eleva sobre un alt tambor octogonal. l'orgue va ser fabricat pel lutier alemà Luis Oben en 1772. En este temple descansen els restants de personages com Fra Luis de Bolaños i Fra Mamerto Esquiú.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Basílica de San Francisco (Buenos Aires)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.