Bandera d'Itàlia
La bandera d'Itàlia és una tricolor formada per tres franges verticals i iguals en els colors vert, blanc i roig.
Història
El naiximent dels colors nacionals en una escarapela
La bandera italiana, com atres banderes nacionals, està inspirada en la francesa, introduïda per la revolució en l'autumne de 1790 en els bucs de guerra de la Marina Nacional[1] i símbol de la renovació perpetrada pel jacobinisme original.[2][3]
El 12 de juliol de 1789, dos dies abans del assalt a la Bastilla, el periodiste revolucionari Camille Desmoulins, mentres arengaba a la multitut parisenca al tumult, va preguntar als manifestants quins color adoptar com a símbol de la Revolució francesa, i va propondre el verda esperança o el blau de la revolució nortamericana, símbol de llibertat i democràcia, a lo que els manifestants varen respondre «¡Vert! ¡Vert! ¡Volem escarapelas verts!».[4] despuix, Desmoulins va prendre un full vert del sol i li la va posar en el capell com a signe distintiu dels revolucionaris.[4] El verde, en la primitiva escarapela francesa, fue abandonado después de solo un día en favor del azul y el rojo, debido a que también era el color del hermano del rey, el reaccionario conde de Artois, que se convirtió en monarca después de la Restauración con el nombre de Carlos X.[5] La escarapela francesa es va completar, despuix d'events posteriors, en l'adició del blanc, color dels Borbones.[1][6]
Poc despuix dels acontenyiments revolucionaris francesos, els ideals d'innovació social varen començar a difondre's en Itàlia —sobre la base de la defensa de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789— i de forma posterior també en la política, en els primers indicis patriòtics orientats a l'autodeterminació nacional. Per este motiu, la bandera francesa blava, blanca i roja es va convertir en la primera referència dels jacobinos italians i més vesprada en una font d'inspiració per a la creació d'una bandera en identitat italiana.[3]
Les primeres manifestacions esporàdiques a favor dels ideals de la Revolució francesa per part de la població italiana, varen tindre lloc en agost de 1789 en l'aparició, en especial en els Estats Pontificis, d'improvisades escarapelas formades per simples fulls verts d'arbres, que varen ser posades en la roba dels manifestants, que recordaven protestes similars que varen tindre lloc en França en les albors de la revolució, poc abans de l'adopció de la escarapela tricolor francesa.[7]
De forma posterior, la població italiana va començar a utilisar escarapelas de veres fetes de tela, i al vert dels fulls dels arbres ya utilisats en el passat se li varen afegir blanc i roig, per a recordar en més força els ideals revolucionaris representats pel tricolor francés.[8] La primera menció documentada de l'us de la escarapela tricolor italiana data del 21 d'agost de 1789. En els archius històrics de la República de Gènova s'informa que testics presencials havien vist alguns manifestants deambulant per la ciutat en les escarapelas fixades en les seues robes.[9]
Els periòdics italians de l'época havien creat una confusió sobre els acontenyiments francesos, en particular sobre la tongada del vert pel blau, en informar la notícia de que el tricolor francés era vert, blanc i roig.[8] Cabe destacar que aún no se había producido una verdadera conciencia nacional, tanto así que durante un breve período muchos manifestantes italianos siguieron creyendo que l'escarapela verde, blanca y roja representaba la tricolor francesa, aunque, de hecho, su objetivo era solo que manifestar adhesión a los ideales de la Revolución.[7] El verde lo mantuvieron los jacobinos italianos porque representaba la naturaleza y, por tanto, de una forma metafórica, también los derechos naturales, es decir, l'igualdad y la libertad.[10]
El vert, blanc i roig aplicat sobre una escarapela tricolor va reaparéixer durant el fallanc tumult en Bolonya contra l'Estat Pontifici del 13 al 14 de novembre de 1794 liderada per Luigi Zamboni i Giovanni Battista De Rolandis.[11] Açò, no obstant, és qüestionat per alguns acadèmics, que recolzen la tesis de que les escarapelas de Zamboni i De Rolandis eren en realitat blanques i roges —colors del escut de Bolonya—, en insercions verdes no desijades,[12] que es varen afegir en forma de revestiment.[13]
Els historiadors són unànims sobre el fet de que la escarapela tricolor italiana va aparéixer, despuix dels acontenyiments de Bolonya de 1796, en Milà. Estes escarapelas, en la forma circular típica, tenien roig en l'exterior, vert en una posició intermija i blanc en el centre.[14] És aixina com els colors nacionals italians varen debutar en una escarapela.[9]
Els estandarts de Cherasco
L'evidència documentada més antiga que menciona la bandera tricolor italiana està vinculada a la primera presència de Napoleón Bonaparte en la península itálica. En l'inici de la primera campanya en Itàlia, els jacobinos de la península es varen alçar en molts llocs, i varen contribuir, junt en els soldats italians enrolados en l'eixèrcit francés, a les victòries transalpines.[15][16]
Açò va ser acceptat pels italians a pesar d'estar vinculat a les #conveniència de la França napoleònica, que tenia fortes tendències imperialista, degut a que la nova situació política era millor que l'anterior, i el víncul de doble tall en França era molt més acceptable que en sigles passats en l'absolutisme.[17]
Durant la primera campanya en Itàlia, Napoleón Bonaparte, al mando del Eixèrcit d'Itàlia, va conquistar els estats en els que estava dividida la península itálica, i aixina, va fundar nous organismes estatals republicans que es varen inspirar en els ideals revolucionaris francesos.[18] Entre 1796 i 1799 varen nàixer la República piamontesa, la República Cispadana, la República Transpadana, la República Ligur, la República Romana, la República Anconitana i la República Partenopea.[18]
El primer territori conquistat per Napoleón va ser el Piemont. En l'archiu històric del municipi piamontés de Cherasco es conserva un document que acredita, el 13 de maig de 1796, en motiu del armistici homònim entre Napoléon i les tropes austro-piamontesas —en el que Víctor Manuel I de Cerdenya va cedir Niça i Saboya a França per a posar fi a la guerra—,[19] la primera menció la tricolor italiana, en referència als estandarts municipals issats en tres torres del centre històric.[20]
En el document, el terme vert va ser de forma posterior tachat i reemplaçat per bleu («blau»), és dir, pel color que forma, junt en el blanc i el roig, la bandera francesa.
Bandera militar de la Legió Lombarda
De forma inicial la tricolor francesa va ser alçada en moltes ciutats, i el nou conquistador no estava, com en l'antiguetat «celós» dels seus colors, sino que orgullós de que s'exhibiren, ya que eren símbols d'un eixèrcit conquistador i d'un poble victoriós.[21] Els documents, a lo manco fins a l'entrada de l'eixèrcit napoleònic italià en Milà en octubre de 1796, es referien a la bandera francesa en el terme «tricolor».[21]
L'11 d'octubre de 1796 Napoleón va comunicar al Directori el naiximent de la Legió Lombarda,[22][23] una unitat militar constituïda per l'Administració General de Lombardía, govern que encapçalava a la República Transpadana. En este document, en referència a #el seu bandera de guerra, que es va basar en la tricolor francesa i que va ser proposta a Napoleón pels patriotes milanesos,[24] s'informa que esta unitat tindria un estandart roig, blanc i vert.[25]
La Legió Lombarda va ser, per tant, la primera unitat militar italiana en equipar-se, com a estandart, en un estandart tricolor. Segons algunes fonts l'elecció feta pels membres de la Legió Lombarda de reemplaçar el blau de la bandera francesa pel vert també està lligada al color dels uniformes de la milícia de la ciutat milanesa, els membres de la qual, des de 1782, vestien un uniforme d'eixa tonalitat o un uniforme vert en insígnies roges i blanques. Per esta raó, en el dialecte milanés, els membres d'esta guàrdia municipal varen ser cridats remolazzit («menuts ràvens»), en recort de les exuberantes fulls verts d'esta hortaliça.[26]
El blanc i el roig també formaven part del escut de Milà, i eren, d'igual forma, comunes en els uniformes militars lombardos de l'época.[2][26][27] Per tant, no va ser una coincidència que el tricolor verda, blanc i roig fora elegit com a signe per la Legió Lombarda.[2]
El debut de la tricolor, vinculat a la primera aprovació oficial de la bandera italiana per part de les autoritats, va ser, per tant, com a estandart militar de la Legió Lombarda i no encara com a bandera d'un estat italià.[28] El 6 de novembre de 1796, la primera cohorte de la Legió Lombarda va rebre el seu estandart tricolor durant una cerimònia solemne a les cinc de la vesprada en la Piazza del Duomo de Milà.[23][25][27] La bandera estava dividida en tres bandes verticals, en les paraules «Legió Lombarda» i el número de cohorte, mentres que en el centre hi havia una corona de roure que contenia un gorro frigio i una esquadra masónica en péndola.[29]
També es varen assignar banderes del mateix estil a les atres cinc cohortes establides.[22] Els sis estandarts encara es conserven: cinc en el Museu d'Història Militar de Viena i un en el Museu de l'Eixèrcit de París.[25][30] En la successió de les victòries militars de Napoleón i el consegüent naiximent de repúbliques a favor dels ideals revolucionaris, en moltes ciutats italianes el roig, el blanc i el vert es varen adoptar en les banderes militars com a símbol de l'innovació social i política.[3]
Bandera militar de la Legió Italiana
Del 16 al 18 d'octubre de 1796, en Mòdena, es va celebrar un congrés que, en la participació activa de Bolonya, Ferrara, Mòdena i Reggio Emilia, va decretar el naiximent de la República Cispadana, en l'advocat Antonio Aldini com a president.
Entre les diverses mides adoptades, el congrés deliberó sobre la constitució d'una Legió Italiana, despuix rebatejada com a Legió Cispadana, que participaria en França en una guerra contra els austríacs. L'estandart militar d'esta unitat estava compost per un tricolor roig, blanc i vert, inspirat, de forma possible, en la decisió similar de la Legió Lombarda.[24][25][31] Com ya es va mencionar, no es tractava encara d'una bandera nacional, sino que, una atra volta, d'una bandera de guerra.[29]
L'estandart cívic de la congregació de Bolonya
El 19 de juny de 1796 Bolonya va ser ocupada per tropes napoleòniques.[30] Poc despuix, es va establir una Guàrdia Cívica, que va adoptar un uniforme idèntic al de la milícia de la ciutat milanesa, és dir, un uniforme vert en insígnies roges i blanques.[30] El 18 d'octubre de 1796,[27] al mateix temps que la constitució de la Legió Italiana, la congregació pro napoleònica de magistrats i diputats de Bolonya, en el tercer punt de la discussió, va decidir crear un estandart cívic tricolor, esta volta separat de l'us militar.
Despuix de l'adopció per part de la congregació boloñesa, el tricolor es va convertir en un símbol polític de la lluita per l'independència d'Itàlia de les potències estrangeres, recolzat en el seu us també en l'àmbit civil.[27] Este estandart boloñés, lligat a una realitat municipal i en un esperit local, i els seus precedents estandarts militars de les legions Lombarda i Italiana, varen ser inspiració per a la posterior adopció de la bandera tricolor per part d'un organisme estatal, la República Cispadana, que va tindre lloc el 7 de giner de 1797.[2]
Bandera de la República Cispadana
En Reggio Emilia, el 27 de decembre de 1796, en una assamblea celebrada en una sala del ajuntament —més vesprada rebatejada com Sala del Tricolore— 110 delegats presidits per Carlo Facci varen aprovar la carta constitucional de la República Cispadana, que incloïa els territoris de Bolonya, Ferrara, Mòdena i Reggio Emilia.[32]
En reunions posteriors es varen decretar i varen formalisar numeroses mides, entre elles l'elecció de l'emblema de la recent naixcuda república.[33] La proposta per a l'adopció d'una bandera nacional vert, blanca i roja va ser presentada per Giuseppe Compagnoni el 7 de giner de 1797, qui per esta raó és recordat com el pare del tricolore («pare de la tricolor»).[29][33][34]
La decisió del congrés d'adoptar una bandera tricolor verda, blanca i roja va ser rebuda per un ambient jubiloso, per l'entusiasme dels delegats, i per una pluja d'aplaudiments.[26] L'històrica sessió del congrés no va precisar les característiques d'esta bandera, ni va determinar la tonalitat i proporció dels colors, i ni tan sols va especificar l'ubicació dels colors.[35]
Per primera volta, la bandera tricolor es va convertir de forma oficial en la bandera d'un estat italià sobirà, lliberant-se del significat cívic i militar local. En esta adopció, la bandera tricolor va assumir, per tant, un significat polític important.[36][37]
L'emblema que llavors va ser utilisat per la República Cispadana es va presentar dividit en bandes horisontals en roig en la part superior, en l'emblema de la república en el centre i les lletres «R» i «C» als costats, és dir, les inicials de les dos paraules que formen el nom de l'organisme estatal.[29][35]
La bandera italiana es va expondre per primera volta al públic en la ciutat de Mòdena el 12 de febrer de 1797. Per a celebrar l'event es va organisar una processó pels carrers de la ciutat, que va passar a l'història en el nom de passeggiata patriottica («passejada patriòtica»), en membres de la Guàrdia Cívica i de l'Eixèrcit que li varen rendir solemne homenage.[35] A partir d'esta data, la bandera tricolor es va estendre més allà de les fronteres d'Emilia, especialment en Lombardía, i va començar a ser exhibida cada volta en major freqüència com a estandart militar, pels soldats napoleònics que lluitaven en Itàlia.[35]
En Bérgamo, els civils estaven obligats a dur una escarapela tricolor en la roba, una coerció que va ser sancionada, el 13 de maig de 1797, també en Mòdena i Reggio Emilia.[38][39] Encara sense necessitat d'obligacions per part de les autoritats, la escarapela es va estendre cada volta més entre la població, que la lluïa en orgull. Açò, en conjunt en atres factors, va assentar les bases de l'unificació italiana.[40]
Bandera de la República Cisalpina
Uns mesos més vesprada, el 29 de juny de 1797, en l'unió de les repúbliques Cispadana i Transpadana, es va formar la República Cisalpina, un organisme estatal pro napoleònic en capital en Milà.[17][41]
En la celebració formal del naiximent en la república recent formada, que va tindre lloc el 9 de juliol en la ciutat milanesa, varen participar 300 000 persones, encara que atres fonts consideren un número molt menor, en 25 000 assistents,[11] entre ciutadans de peu, soldats francesos i representants dels principals municipis de la república.[17] L'event, que va tindre lloc en el Lazareto de Milà, es va caracterisar per un rebombori de banderes i escarapelas tricolores.[42] En esta ocasió Napoleón, despuix d'haver-los revisat, va entregar de forma solemne als departaments militars de la recent naixcuda república els seus estandarts tricolores.[11]
Originalment els colors de la bandera de la República Cisalpina estaven disposts en forma horisontal, en el vert en la part superior,[42] pero l'11 de maig de 1798, el Gran Consell de l'Estat recent naixcut va elegir, com a bandera nacional, una tricolor en els colors disposts de forma vertical.[29][43][44]
En este periodo va nàixer el apego de la població a la bandera tricolor, que va començar a entrar en l'imaginari colectiu com a símbol del país sancer.[45] Açò va ser notori en l'eixèrcit, a on l'estandart militar tricolor es va defendre a tota costa de la captura de l'enemic. Va ser significatiu un episodi ocorregut el 16 de giner de 1801 durant la Segona República Cisalpina, l'oficial napoleònic Teodoro Lechi, en un enfrontament en els austríacs en Trento durant el qual es disputava un pont sobre el riu Adigio, abans de rendir-se, va decidir cremar les banderes tricolores de l'unitat militar per a evitar que caigueren en mans de l'enemic.[45]
Bandera de la República Italiana i del Regne d'Itàlia
En la transformació de la República Cisalpina en la República Italiana (1802-1805), organisme estatal que no incloïa tota la península itálica i que també depenia de forma directa de la França napoleònica, la disposició dels colors de la bandera es va transformar en una composició formada per un quadrat vert insertat en un rombo blanc, a la seua volta inclós en un requadro roig.[46] A la seua volta, esta bandera va servir com a inspiració per al estandart presidencial italià en us d'octubre de 2000.[47]
El vicepresident de la República Francesco Melzi d'Eril va voler eliminar el vert de l'estandart pero, per l'oposició de Napoleón i la «pressió de les forces morals democràtiques masónicas», el color es va mantindre.[48]
En la transformació de la República Italiana en el Regne d'Itàlia (1805-1814), també un organisme estatal que no incloïa tota la península itálica, la bandera no va sofrir canvis substancials.[48] Mentrestant, l'impuls revolucionari napoleònic va experimentar una evolució, en adquirir matisos més reaccionaris, ya que, per eixemple, es va abolir el calendari republicà francés, que va ser reemplaçat per la restauració de l'antic calendari gregoriano, i molts mits de la Revolució francesa, com la pren de la Bastilla varen ser duts a un segon pla.[49]
Este vent de canvi també va afectar l'us de banderes i escarapelas. El tricolor italià va ser reemplaçat cada volta més pel francés, en el blau de la bandera francesa que va prendre el lloc del vert de la bandera italiana.[46] Este canvi també va ser formal, ya que les bandes dels alcaldes ara consistien en la tricolor francesa i ya no en l'italiana.[46]
A pesar d'estes llimitacions, el tricolor verda, blanc i roig va penetrar en l'imaginari colectiu dels italians, convertint-se, a tots els efectes, en un símbol inequívoc de la italianidad.[50][51] En poc menys de vint anys, el tricolor italià, a partir d'un simple estandart derivat del francés, havia adquirit una peculiaritat pròpia, tornant-se molt famosa i coneguda.[50]
L'unificació italiana
De la revolució de 1821 a la de 1840
En la caiguda de Napoleón i la Restauració dels règims monàrquics absolutistas, la tricolor italiana va passar a la clandestinitat, convertint-se en un símbol dels #alçament patriòtics que varen començar a estendre's en Itàlia durant l'unificació italiana, procés conegut en Itàlia com Risorgimento («Resorgiment»).[24][50] En el Regne lombardo-véneto, un estat depenent del Imperi austríac naixcut despuix de la caiguda de Napoleón, els qui exhibien la bandera italiana estaven subjectes a pena de mort.[52] De fet, l'objectiu dels austríacs era, citant les paraules de l'emperador Francisco José I d'Àustria, «fer que la gent oblide que és italiana».[53]
Regne d'Itàlia
El 15 d'abril de 1861, la bandera del Regne de Piemont-Cerdenya va ser declarada bandera del recent format Regne d'Itàlia. Per lo tant, la tricolor va ser adoptada com a bandera nacional del nou estat, encara que no reconeguda oficialment per una llei específica, pero regulada sobre la forma dels estandarts militars. Este tricolor italià, en l'escut d'armes de la Casa de Saboya, va ser la primera bandera nacional i es va mantindre aixina durant 85 anys fins al naiximent de la República Italiana en 1946.
En la Marcha sobre Roma en 1922 i l'establiment de la dictadura fascista de Benito Mussolini, la bandera italiana va perdre la seua singularitat simbòlica parcialment enfosquida per l'iconografia del règim. Quan es va usar, com a símbol del Partit Nacional Fasciste, es desvirtuó la seua història, ya que la tricolor va nàixer com a símbol de llibertat i drets civils. A pesar d'este paper secundari, en el Real Decrete n.º 2072 de 24 de setembre de 1923 i posteriorment en la llei n.º 2264 de 24 de decembre de 1925, la tricolor es va convertir oficialment en la bandera nacional del Regne d'Itàlia. El 31 de giner de 1923, el Ministeri d'Educació Pública va instituir la salutació a la bandera per part dels estudiants de les escoles italianes, per lo que tots els dissabtes de matí, al final de la lliçó, els estudiants rendien homenage a la bandera en la salutació romana i en l'interpretació de peces musicals patriòtiques.
Banderes històriques
-
Plantilla:FIAV Bandera de la República Cispadana (1797), la primera ensenya tricolor italiana usat per un Estat italià sobirà.
-
Plantilla:FIAV Bandera de la República Traspadana (1796-1797)
-
Plantilla:FIAV Bandera de la República Cisalpina (1797-1802)
-
Plantilla:FIAV Bandera de la República Italiana (1802-1805)
-
Plantilla:FIAV Bandera del Regne d'Itàlia (1805-1814)
-
Plantilla:FIAV Bandera del Regne de les Dos Sicilias (1848)
-
Plantilla:FIAV Bandera del Regne de Cerdenya (1848-1851)
-
Plantilla:FIAV Bandera del Regne de Cerdenya (1851-1861) i posteriorment bandera civil del Regne d'Itàlia (1861-1946)
-
Plantilla:FIAV Bandera estatal del Regne d'Itàlia (1861-1956)
-
Plantilla:FIAV Bandera del Comité de Lliberació Nacional (1943-1955)
-
Plantilla:FIAV Bandera de guerra de la República Social Italiana (1944-1945)
-
Plantilla:FIAV Bandera de la minoria ètnica italiana en Yugoslàvia (1945-1992)
-
Plantilla:FIAV Bandera de la República italiana (1946-2003)
-
Plantilla:FIAV Bandera de la República italiana (2003-2006)
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «Le drapeau français». Présidence de la République. Consultat el 1 de setembre de 2020.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «I Simboli della Repubblica - Il Tricolore». Presidenza della Repubblica. Consultat el 1 de setembre de 2020.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Maiorino, Marchetti Tricamo i Giordana, 2002, p. 156.
- ↑ 4,0 4,1 Balzano, Giacomo (2005). Giovani del terzo millennio, Roma: Armando. ISBN 88-8358-750-2.
- ↑ Corsentino, Parigi Giuseppe (14 de desembre de 2016). «Il verde no, perché è il colore del re. Così la Francia ha scelto la bandiera blu, bianca e rossa ispirandosi all'America». Italia Oggi. Consultat el 1 de setembre de 2020.
- ↑ «Presa della Bastiglia, il 14 luglio e il rosso della first lady messicana Angelica». Ansa (14 de juliol de 2014). Consultat el 1 de setembre de 2020.
- ↑ 7,0 7,1 Ferorelli, Nicola (1925). Rassegna storica del Risorgimento, p. 668. Consultat el 1 de setembre de 2020.
- ↑ 8,0 8,1 Ferorelli, Nicola (1925). Rassegna storica del Risorgimento, p. 666. Consultat el 1 de setembre de 2020.
- ↑ 9,0 9,1 Ferorelli, Nicola (1925). Rassegna storica del Risorgimento, p. 662. Consultat el 1 de setembre de 2020.
- ↑ «Il Tricolore». 150 anni. Consultat el 1 de setembre de 2020.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 Villa, 2010, p. 12.
- ↑ De Rolandis, 1996, p. 83.
- ↑ Colangeli, 1965, p. 11.
- ↑ Colangeli, 1965, p. 13.
- ↑ Tarozzi i Vecchio, 1999, p. 66.
- ↑ Tarozzi i Vecchio, 1999, p. 69.
- ↑ 17,0 17,1 17,2 Maiorino, Marchetti Tricamo i Giordana, 2002, p. 162.
- ↑ 18,0 18,1 Busico, 2005, p. 9.
- ↑ Bazzano, 2011, p. 130.
- ↑ Damilano, 1803, p. 36.
- ↑ 21,0 21,1 Fiorini, 1897, p. 688.
- ↑ 22,0 22,1 Bovio, 1996, p. 19.
- ↑ 23,0 23,1 Tarozzi i Vecchio, 1999, p. 67.
- ↑ 24,0 24,1 24,2 Villa, 2010, p. 10.
- ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 Busico, 2005, p. 11.
- ↑ 26,0 26,1 26,2 Maiorino, Marchetti Tricamo i Giordana, 2002, p. 158.
- ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 Villa, 2010, p. 11.
- ↑ Tarozzi i Vecchio, 1999, pp. 67-68.
- ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 29,4 Vecchio, 2003, p. 42.
- ↑ 30,0 30,1 30,2 Colangeli, 1965, p. 14.
- ↑ Tarozzi i Vecchio, 1999, p. 68.
- ↑ Maiorino, Marchetti Tricamo i Giordana, 2002, pp. 156-157.
- ↑ 33,0 33,1 Maiorino, Marchetti Tricamo i Giordana, 2002, p. 157.
- ↑ Tarozzi i Vecchio, 1999, p. 9.
- ↑ 35,0 35,1 35,2 35,3 Maiorino, Marchetti Tricamo i Giordana, 2002, p. 159.
- ↑ Busico, 2005, p. 13.
- ↑ Maiorino, Marchetti Tricamo i Giordana, 2002, p. 155.
- ↑ Villa, 2010, pp. 11-12.
- ↑ Maiorino, Marchetti Tricamo i Giordana, 2002, pp. 159-160.
- ↑ Maiorino, Marchetti Tricamo i Giordana, 2002, p. 160.
- ↑ Villa, 2010, pp. 13-14.
- ↑ 42,0 42,1 Maiorino, Marchetti Tricamo i Giordana, 2002, p. 163.
- ↑ Villa, 2010, p. 13.
- ↑ Busico, 2005, p. 17.
- ↑ 45,0 45,1 Maiorino, Marchetti Tricamo i Giordana, 2002, p. 166.
- ↑ 46,0 46,1 46,2 Maiorino, Marchetti Tricamo i Giordana, 2002, p. 168.
- ↑ Romano, 2013, p. 360.
- ↑ 48,0 48,1 Bovio, 1996, p. 37.
- ↑ Maiorino, Marchetti Tricamo i Giordana, 2002, p. 167.
- ↑ 50,0 50,1 50,2 Maiorino, Marchetti Tricamo i Giordana, 2002, p. 169.
- ↑ Villa, 2010, p. 15.
- ↑ Colangeli, 1965, p. 17.
- ↑ Bronzini i Dal Mestre, 1986, p. 137.
Bibliografia
- Bazzano, Nicoletta (2011). Donna Italia. L'allegoria della Penisola dall'antichità ai giorni nostri, Costabissara: Angelo Colla Editore. ISBN 978-88-89527-59-7.
- Bovio, Oreste (1996). Due secoli di tricolore, Roma: Ufficio storico dello Stato Maggiore dell'Esercito.
- Bronzini, Giovanni Battista; Dal Mestre, Luigi (1986). La restaurazione austriaca a Milano nel 1814, Leo S. Olschki.
- Busico, Augusta (2005). Il tricolore: il simbolo la storia, Presidenza del Consiglio dei Ministri, Dipartimento per l'informazione e l'editoria.
- Colangeli, Oronzo (1965). Simboli e bandiere nella storia del Risorgimento italiano, Patron.
- Damilano, Giovanni Francesco (1803). Libro familiare di me sacerdote ed avvocato Giovanni Francesco Damilano 1775-1802, Cherasco: Fondo Adriani, Archivio Storico Città di Cherasco.
- Fiorini, Vittorio (1897). Le origini del tricolore italiano, Nuova Antologia di scienze lettere e arti, vol. LXVII.
- De Rolandis, Ito (1996). Origine del tricolore – Da Bologna a Torino capitale d'Italia, Turín: Il Punto - Piemonte in Bancarella. ISBN 88-86425-30-9.
- Maiorino, Tarquinio; Marchetti Tricamo, Giuseppe; Giordana, Piero (2002). Il tricolore degli italiani. Storia avventurosa della nostra bandiera, Milán: Mondadori. ISBN 978-88-04-50946-2.
- Tarozzi, Fiorenza; Vecchio, Giorgio (1999). Gli italiani e il tricolore, Bolonia: Il Mulino. ISBN 88-15-07163-6.
- Villa, Claudio (2010). I simboli della Repubblica: la bandiera tricolore, il canto degli italiani, l'emblema, Vanzago.
- Vecchio, Giorgio (2003). Il tricolore, Milán: Bruno Mondadori. ISBN 88-424-9499-2.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Bandera de Italia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.