Banc Nacional de Bèlgica
El Banc Nacional de Bèlgica (en neerlandés: Nationale Bank van België, en francés: Banque Nationale de Belgique, en alemà: Belgische Nationalbank) és el banc central de Bèlgica des de 1850.
Forma part del Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC) i de l'eurozona.
El govern belga posseïx la mitat de les accions del Banc Nacional des del final de la Segona Guerra Mundial. Per lo tant, seguix sent un dels pocs bancs centrals que el seu capital social està parcialment en mans privades, i les seues accions cotisen en Euronext Brusseles.[1]
Història
El Banc Nacional és una institució d'interés públic. Va ser creat pel ministre Walthère Frère-Orban en 1850, vint anys despuix del naiximent del Regne de Bèlgica.[2]
Segona Guerra Mundial
Quan Bèlgica va ser invadida en maig de 1940, la seua direcció i gran part del personal varen abandonar el país i es varen traslladar inicialment a França. A finals de juny, les forces alemanes en Brusseles varen forçar la creació d'un Banc d'Emissió (en francés: Banque d'Émission) per a cobrir les necessitats de divises del país ocupat i finançar els costs de l'ocupació. No obstant, despuix de la derrota de França, el governador Georges Janssen va liderar la tornada del Banc Nacional a Brusseles a mitan de juliol, encara que es va assegurar de que un representant en Londres poguera gestionar els actius estrangers del Banc. El Banc d'Emissió va continuar actuant com a delegat del Banc Nacional, en particular finançant la compensació dels crèdits front a Alemània.[3]
Despuix de la mort de Janssen en juny de 1941, el govern belga en l'exili, en sèu en Londres, va repudiar el nomenament del seu successor, Albert Goffin, en sèu en Brusseles, i en el seu lloc va ampliar l'oficina londinenca fins a convertir-la en una administració en l'exili del Banc Nacional, dirigida per l'ex primer ministre Georges Theunis, des de finals de novembre de 1941. Una série d'acorts en 1940 i 1941 varen conduir a l'adheriment del Congo Belga a la zona de la lliura esterlina. El Banc del Congo Belga es va convertir aixina en una important agència financera del govern en l'exili durant la guerra i va trencar temporalment els vínculs en la seua sèu ocupada en Brusseles.[3]
Mentrestant, el Banc Nacional ocupat en Brusseles va continuar operant, dirigit fins a la lliberació de Bèlgica per Goffin, qui era simultàneament president del Banc d'Emissió, i en un comissionat alemà, Hans von Becker, supervisant abdós institucions. El Banc Nacional i el Banc d'Emissió varen finançar conjuntament l'esforç bèlic alemà per mig de l'impressió de grans cantitats de moneda belga, lo que va desencadenar una alta inflació.[3]
Abans de l'inici de la guerra, el Banc Nacional havia traslladat prudentemente un terç de les seues reserves d'or al Regne Unit i un atre terç a Estats Units i Canadà. A principis de 1940, el ministre de Finances, Camille Gutt, va ordenar la reubicació de l'últim terç, o 200 tonellades, a França. L'or va ser transportat d'Ostende a Bordeus i lloc baix custòdia pel Banc de França. En l'alvanç de les tropes alemanes, estes varen traslladar l'or del Banc Nacional a principis de juny de 1940 a Lorient, un port militar. El Banc Nacional volia que l'or es transportara des d'allí a Estats Units, pero l'Armada francesa ho va traslladar a Dakar, a on va desembarcar el 28 de juny de 1940 i posteriorment va ser traslladat terra adins, a Kayes, en l'actual Mali. A finals de 1940, el primer ministre francés, colaboracioniste, Pierre Laval, va decidir entregar l'or del Banc Nacional al Reichsbank; L'or va aplegar finalment a Berlín en maig de 1942, via Argèlia Francesa i Marsella, i va ser fos en noves barres en marques anuals falses en el Reichsmünze. El 5 de febrer de 1941, el Banc Nacional, en sèu en Londres i dirigit per Theunis, va demandar al Banc de França en Nova York, aplegant finalment a un acort en octubre de 1944, en el que el Banc de França va accedir a la restitució total. El Banc de França, per la seua banda, va conseguir recuperar 130 tonellades en acabant de que forces nortamericanes trobaren l'or junt en obres d'art furtades en una mina de sal en Merkers, Turingia, i el Banc Nacional ho recuperara a través de la Comissió Tripartita/Tripartida per a la Restitució de l'Or Monetari.[4]
El Banc Nacional va ser parcialment nacionalisat despuix del final de la Segona Guerra Mundial. A diferència del Banc d'Anglaterra i el Banc de França, abdós totalment nacionalisats, el govern belga va deixar als antics accionistes privats del Banc Nacional en possessió de la mitat de la seua capital.[5]
El BNB també és membre del Grup de Gestió de Riscs Econòmics (GGER), encarregat d'identificar i combatre les conseqüències econòmiques de la pandèmia de coronavirus en Bèlgica.[6]
A finals de 2020, el Banc contava en 1680 empleats equivalents a temps complet. En els últims anys, numeroses jubilacions i noves contractacions han reduït l'edat mija de la plantilla.
Durant varis anys, el BNB també s'ha esforçat per posicionar-se com una organisació inclusiva i socialment responsable. Per primera volta, va dedicar un capítul en el seu Informe Corporatiu de 2020 a la responsabilitat social corporativa (RSC). En ell es descriuen en detalle les mides que ha implementat en matèria de sostenibilitat i canvi climàtic.[7]
En setembre de 2022, la cotisació de les accions de NBB es va suspendre en acabant de que el preu de les seues accions colapsara per l'informació de que el banc tindria pèrdues com a conseqüència de les abruptes pujades de les taxes d'interés decidides pel Banc Central Europeu.[8]
Presidents
| N.º | Nom | Mandat | N.º | Nom | Mandat | |
|---|---|---|---|---|---|---|
| 1 | François-Philippe d'Haussy | (1850-1869) | 13 | Georges Theunis | (1941-1944) | |
| 2 | Eugène Prévinaire | (1870-1877) | 14 | Maurice Frère | (1944-1957) | |
| 3 | André-Eugène Pirson | (1877-1881) | 15 | Hubert Ansiaux | (1957-1971) | |
| 4 | Alexandre Jamar | (1882-1888) | 16 | Robert Vandeputte | (1971-1975) | |
| 5 | Eugène Anspach | (1888-1890) | 17 | Cecil de Strycker | (1975-1982) | |
| 6 | Victor Van Hoegaerden | (1891-1905) | 18 | Jean Godeaux | (1982-1989) | |
| 7 | Théophile de Lantsheere | (1905-1918) | 19 | fondo Verplaetse | (1989-1999) | |
| 8 | Léon Van der Rest | (1918-1923) | 20 | Guy Quaden | (1999-2011) | |
| 9 | Fernand Hautain | (1923-1926) | 21 | Luc Coene | (2011-2015) | |
| 10 | Louis Franck | (1926-1937) | 22 | Jan Smets | (2015-2019) | |
| 11 | Georges Janssen | (1938-1941) | 23 | Pierre Wunsch | (2019- ) | |
| 12 | Albert Goffin | (1941) |
Vore també
Referències
- ↑ «The Organisation and Structure of Central Banks» (en de). Katalog der Deutschen Nationalbibliothek.
- ↑ «The National Bank of Belgium» (en en). O. S. Senate National Monetary Commission.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Forces, United States Army Service (1943). Civil Affairs Handbook: Belgium: suppl. Atles on churches, museums, libraries and other cultural institutions in Belgium, Holland and Denmark (en en).
- ↑ «L’or belge aux mains dones étrangers» (en fr). NBB Museum.
- ↑ Buyst, Erik (2005). The bank, the franc and the euro. A history of the National Bank of Belgium, Tielt Lannoo.
- ↑ «Rapport 2020 - Rapport d'entreprise» (en fr-be). www. nbb. be. Archivat des d'el original, el 15 de setembre de 2024. Consultat el 2025-10-11.
- ↑ «La Banque nationale de Belgique, du franc belge à l'euro : un siècle et demi d'histoire | WorldCat. org» (en fr). search. worldcat. org. Consultat el 2025-10-11.
- ↑ «Bourse de Bruxelles: l’action de la BNB suspendue» (en fr). Li Soir. Consultat el 2025-10-11.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Banco Nacional de Bélgica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.