Autopolinisació
L'autopolinisació o autofecundación és una forma de polinisació que pot ocórrer en cultivars o espècies autógamas en flors que tenen estams i gineceo quan els estams i els estigmes pegajosas del gineceo es posen en contacte[1] per a conseguir la polinisació. El terme s'usa erròneament en molts casos en que realment es necessita un polinisador extern; estes plantes són simplement autógamas, que significa que la mateixa planta pot fecundarse, sense l'ajuda ni d'un organisme polinisador o el vent ni l'aigua.[2]
Existixen poques plantes que realment siguen o es puguen autopolinizar, com els pésols. El mecanisme es veu a voltes en llegums i maníes. En un atre llegum, la soja, les flors òbrin i queden receptives a la polinisació creuada per insectes durant el dia; si açò no es conseguix, les flors autopolinizan quan es tanquen.
La autopolinisació llimita la varietat de progenie i pot deprimir el vigor de les plantes. No obstant, la autopolinisació pot ser una ventaja, ya que permet que les plantes s'estenguen més allà del ranc geogràfic de polinisadors aptes o produïxquen descendents en regions a on les poblacions de polinisadors s'han reduït moltíssim o són variables naturals.
Ventages de la autopolinisació
Una ventaja és que si el genotip està ben adaptat al mig ambient, la autopolinisació ajuda a mantindre l'estabilitat d'eixe caràcter. La autopolinisació ajuda a mantindre l'espècie en l'absència d'agents polinisadors, com a abelles o vent. Una atra ventaja ocorre quan les flors són chicotetes o estan molt espayades. En la autopolinisació hi ha poc desperdici de polen perque els grans viagen una distància molt curta. Una planta pot mantindre la seua purea en el sistema de autopolinisació.[3] Una espècie introduïda a un ambient nou pot propagar-se en l'absència d'atres plantes de la seua espècie. Per això plantes en esta capacitat tenen el potencial de tornar-se invasoras.
Desventages de la autopolinisació
Les desventages vénen de la pèrdua de biodiversitat que reduïx les capacitats d'adaptació a canvis ambientals o a l'introducció de patógenos nous. La autopolinisació pot dur a depressió endogàmica deguda a l'acumulació de mutacions recesivas deletéreas.[4] Per estes raons moltes flors que podrien autopolinizarse tenen mecanismes per a evitar este procés o per a usar-ho com a mida extrema (quan no es produïx la polinisació creuada).
Referències
- ↑ Universitat Nacional del Nordest (ed.): «23.3. Polinisació». Archivat des de l'original, el 9 d'agost de 2014. Consultat el 10 d'abril de 2015.
- ↑ Meeuse, Bastiaan and Sean Morris. 1984. The sex life of flowers. New York, NY: Facts on File Publishers. pp 110-111.
- ↑ (2015).«Geographic range size is predicted by plant mating system».Ecol. Lett..18(7): 706–13.doi:10.1111/ele.12449.
- ↑ (2009).«The genetics of inbreeding depression».Nat. Rev. Genet..10(11): 783–96.doi:10.1038/nrg2664.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Autopolinización» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.