En matemàtiques, una autofunción (a voltes cridada eigenfunción, de l'alemà eigen, propi) d'un operador llineal "A", definida en algun espai funcional, és una funció f distinta de zero en eixe espai que torna a l'operador exactament com és, a excepció d'un factor d'ajust multiplicativo. Precisament, si es té

Autofunción
La solució al problema de la membrana vibrant és en qualsevol instant del temps, una autofunción del operador de Laplace en un disc.
𝒜f=λf

per algun escalar λ. Este escalar λ rep el nom valor propi, autovalor, valor característic o eigenvalor. La solució al problema del diferencial del valor propi també depén de les condiciones de frontera requerides per f. En cada cas, només hi ha certs valors propis λ=λn (n=1,2,3,...) que admeten una solució corresponent per a f=fn (en cada fn pertanyent al valor propi λn ) quan es combina en les condicions de frontera. L'existència de les autofunciones sol ser la manera més perspicaz per a analisar A.


Per eixemple, fk(x)=ekx és una autofunción per a l'operador diferencial

𝒜=d2dx2−ddx

per a qualsevol valor de k, en un autovalor corresponent λ=k2−k. Si les condicions de frontera són aplicats a este sistema (i.g., f=0 en dos ubicacions físiques en l'espai), llavors solament certs valors de k=kn satisfan les condicions de frontera, generant corresponents valors propis discrets λn=kn2−kn.

Específicament, en l'estudi de senyals i sistemes, la autofunción d'un sistema és la senyal f(t) que introduït a un sistema, produïx una resposta y(t)=λf(t) en una constant complexa λ.[1]

Aplicacions

Les autofunciones tenen un paper important en moltes branques de la física. Un important eixemple és la mecànica quàntica, a on l'equació de Schrödinger ℋψ=Eψ,

en ℋ=−ℏ22m∇2+V(𝐫,t)

té una solució de la forma

ψ(t)=∑ke−iEkt/ℏϕk,

a on ϕk són autofunciones de l'operador ℋ en valors propis Ek. El fet de que solament certs valors propis Ek en autofunciones associades ϕk satisfacen l'equació de Schrödinger dona lloc a una base natural per a la mecànica quàntica i la taula periòdica dels elements, en cada Ek un estat permissible d'energia del sistema. L'èxit d'esta equació en l'explicació de les característiques espectrals d'hidrogen està considerat com un dels grans triumfos de la física del XX.

Per la naturalea de l'operador Hamiltoniano ℋ, els seus autofunciones són funcions ortogonals. Açò no és necessari en el cas de les funcions pròpies d'atres operadors (com l'eixemple A mencionat dalt). Funcions ortogonals fi, i=1,2,…, tenen la propietat de que

0=∫fi*fj

a on fi* és el complex conjugat de fi

quan i≠j, en el cas del qual el conjunt {fi|i∈I} es diu que és ortogonal. Ademés, és linealment independent.

Notes

  1. ↑ Bernd Girod, Rudolf Rabenstein, Alexander Stenger, Signals and systems, 2nd ed., Wiley, 2001, ISBN 0-471-98800-6 p. 49

Referències

  • Methods of Mathematical Physics by R. Courant, D. Hilbert ISBN 0-471-50447-5 (Volume 1 Paperback) ISBN 0-471-50439-4 (Volume 2 Paperback) ISBN 0-471-17990-6 (Hardback)

Vore també


Referències