Ars Goetia
Ars Goetia (en llatí migeval: «L'art de la bruixeria»), a sovint cridat simplement Goetia, és la primera secció del grimorio del XVII Lemegeton Clavicula Salomonis, o La clau menor de Salomón.[1]
Descripció
El text conté les descripcions dels 72 dimonis que el rei Salomón va invocar i va confinar en un recipient de bronze sagellat per símbols màgics, obligant-los a treballar per a ell.[2]
En el Ars Goetia es proporcionen les instruccions per a construir un recipient semblant de bronze i utilisar una série d'invocacions i fòrmules màgiques apropiades per a cridar a eixos dimonis. L'operació és complexa i detallista i es creu que fa referència als conjurs fets pel mac. Diferix d'atres texts en que les entitats convocades deuran ser forçades a obedir, i no s'ha de negociar o pactar en cap moment en elles. El conjurador actua en el nom de Deu i obliga per mig dels seus noms sagrats a estes entitats, "esperits no-redimidos".
El Ars Goetia assigna un grau i un títul de noblea a cada membre de la jerarquia infernal i dona als dimonis "sagells" als que tenen que pagar llealtat.
Els dimonis presents en el text estan basats per complet en el Pseudomonarchia Daemonum de Johann Weyer, en el que compartix 68 de les 72 entitats. El Pseudomonarchia Daemonum posseïa 69, pero en la seua traducció del llatí a l'anglés per Reginald Scot, es va deixar fòra a Pruflas, que serà precisament el que no aparega en el Ars Goetia. A la seua volta, estos dimonis poden traçar-se en gran mida d'un text francés cridat Livre dones Esperitz, que inclou molts d'ells. L'orige de les invocacions utilisades pot traçar-se fins a un grimorio denominat Heptamerón, atribuït a Pietro d'Abano.
Existixen tres manuscrits de la colecció de Sir Hans Sloane en Gran Bretanya en tres versions del Ars Goetia en llaugeres variacions entre sí, denominats Sloane MS 3825 (datat en 1641), Sloane MS 3648 i Sloane MS 2731, aixina com un manuscrit en alteracions portades a terme per Thomas Rudd, conegut com Harley MS 6843.[3]
Els 72 dimonis de l'infern
Els dimonis tenen noms o grafies diferents en les diverses còpies existents del Ars Goetia.
Mencions i paralelismes del seu contingut en atres texts o tradicions
La tradició del poder de Salomón sobre els esperits i dimonis no es troba en cap llibre de la Bíblia i sorgix de fonts posteriors. El historiador Flavio Josefo menciona en el I en Antiguetats dels Judeus que "Deu va permetre a Salomón deprendre una habilitat que expulsa als dimonis, que és una ciència útil i sana per als hòmens. Va compondre encantamientos que alivien les malalties dels hòmens. I va deixar despuix d'ell el método per a utilisar els exorcisme, pels que s'expulsa als dimonis per a que no retornen". Posteriorment, el apócrifo Testament de Salomón, el Guitín (Talmud) del Talmud de Babilonia, i alguns relats de Les mil i una nits, recopilació de contes de l'àmbit àrap-musulmà en la que es fa menció a Sulaymán (Salomón) com el Senyor dels Ifrit (genis poderosos del folclore àrap), en tindre poder i autoritat sobre ells daus per Alá. Segons les tradicions, s'indica que Sulaymán va castigar als ifrit rebels que es varen negar a seguir la religió d'Alá i sometre's a la seua obediència; tancant-los en gerros que tenien un sagell de plom, en el que figura imprés el nom de l'Altíssim. Atres llistats de dimonis (relacionats en les tradicions hebrees i/ o cristianes) lo podem trobar igualment en el Llibre de Enoc, en el llistat dels Grigori castigats per Deu; o en la tradició de la Càbala, per mig de la descripció dels Qlifot.
En l'edat mija els primers catàlecs demoníacs són mencionats en el XIII, en particular en el Liber Introductrius de Miguel Escoto a on es menciona un text hui perdut cridat Liber perditionis anima et corporis, del com indica que conté un llistat de dimonis en els seus noms i oficis. Posteriorment trobem també catàlecs demoníacs en el Livre dones Esperitz, en el Pseudomonarchia daemonum i en documents contemporàneus al Ars Goetia com el Sloane MS 3824, Sloane MS 3853 i Folger MS V.b.26.[3] Un llistat molt posterior de dimonis també ho podem trobar en el Diccionari infernal (un llibre d'ilustracions a manera de diccionari ilustrat de demonologia).
Referències en la cultura popular
En el videojoc Genshin Impact, cada Arcont (I atres deïtats) estan basats en dimonis del Ars Goetia.
En la série d'anime MAGI, els noms de cada Djinn estan basats en els dimonis del Ars Goetia.
En la série d'anime de Mairimashita! Iruma-kun varis personages dimoni prenen els seus noms i llinages dels dimonis del Ars Goetia.[4]
En la web serie de YouTube Helluva Boss i la seua série germana de Amazon Prime Hazbin Hotel, la realea demoníaca de l'Infern està composta per Pecats Capitals i un gran número de dimonis del Ars Goetia.
En Cult of the Lamb, els enemics principals prenen noms dels dimonis del Ars Goetia.
En Gundam Blooded Iron Orphans. Els Gundam frames tenen noms provinents d'este llibre.
En la novela visual Umineko no Naku Koro ni, apareixen Gaap i Ronove com a personages, aixina com atres dimonis encarnats en les Sèt Germanes del Purgatori (煉獄の七姉妹 Rengoku no nanashimai)
El videojoc Fate Grand Order basa la seua primera part en el Rei Salomon i els seus 72 dimonis. El nom Goetia és donat al lider dels dimonis.
Referències
- ↑ «La Clau Menor de Salomón, Lemegeton ‣ Iglésia de Satán» (en es) (2023-02-25). Consultat el 2024-06-10.
- ↑ «Els 72 Sigilos de Dimonis del Ars Goetia ‣ Iglésia de Satán» (en es) (2021-01-16). Consultat el 2024-06-10.
- ↑ 3,0 3,1 (2024) Els Texts de la Goetia. ISBN 979-8341318069. Consultat el 17-07-2026.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ars Goetia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.