Goecia

Goecia

Goecia o goetia, del grec γοητεία, ‘encant, seducció, màgia, engany’.

L'antropòlec i historiador, Juliol Car Baroja (1914-1995), reporta en Vides màgiques i Inquisició (1967), que el terme goetia es va usar en l'antiguetat per a referir-se a cert saber, pero també per a referir-se a un engany. Car Baroja reporta que Platón (427-347 a. C.) expressa que la “goetia” es relaciona en l'idea de la “força” particular atribuïda a determinades persones. Protesta contra els que creuen que la goetia puga servir, inclús, per a fer actuar als deus. Els poetes, casi sempre més pròxims a l'opinió comuna que els filòsofs varen admetre que existixen divinitats propícies a la màgia, i sers humans que puguen obligar als deus. Plotino (205-270), sigles més vesprada, sostindria que La Goetia existix per acort de les coses semblants, i desacort entre les diferents. Va reconéixer, ademés, que l'aprofitament de la simpatia implicava un coneiximent de temps i hores precises, coneiximent de les propietats de plantes, vestuari de l'operador, etc. No obstant, la verdadera màgia seguix despuix i està en l'amistat i la disputa existents en l'univers.

Per a Plotino, segons Baroja, ni la goetia o la màgia, ni els filtres eixercixen influència sobre l'ànima racional, l'ànima del sabio, que inclús pot conéixer encants contraris als que es llancen. En canvi, els esperits mateixos daemones sí poden sofrir en la seua part irracional els efectes de les arts màgiques. Baroja referix que en l'aplegar dels cristians, estos varen llimitar encara més el seu poder i ho varen reduir a pura art diabòlica.

Bibliografia

• Car Baroja (1967). Vides màgiques i Inquisició. Madrit: Edicions Istme.
• Pérez B., Ender (2012). Màgia i Pensament màgic. Daxelmüller, Baroja i Freud. Researchgate.