Arquitectura de Mesopotamia

L'arquitectura de Mesopotamia fa referència als més comuns de les construccions desenrollades en la conca del riu Tigris des de l'assentament dels primers pobladors cap a el VII mileni a. C. fins a la caiguda de l'últim Estat mesopotámico, Babilonia.

Temple de Nippur, anex a un zigurat.

Els mesopotámicos construïen sense morter, i quan un edifici ya no era segur o no complia la seua tasca es derribava i es tornava a construir en el mateix emplaçament, o es reblia i es construïa damunt. A lo llarc dels milenis esta pràctica va donar lloc a que les ciutats mesopotámiques es trobaren elevades en suaus tossals sobre el territori que les circundaba; a estos promontoris se'ls crida tells.

Varen utilisar molt poc la pedra i la fusta ya que només podien obtindre's dels països limítrofs. El sol és arcilloso, fangoso, i açò els va dur a utilisar el fanc com a principal material constructiu. Primer ho varen amprar en blocs o atobons de fanc en mescla de palla i colocats humits de modo que secava la paret sancera. Després, els varen secar al sol, atobó per atobó. Varen inventar despuix les rajoles d'argila pura, colocats al forn; i, posteriorment, per a preservar-los millor de l'humitat, els varen sometre al procediment del esmaltado i vidriado.

Les rajoles en els murs eren units en calç o asfalt, i per a la coberta, varen substituir el sistema adintelado egipcíac per la volta formada d'arcs de mig punt contigus.

Arquitectura de Mesopotamia

Zigurat de Chogazanbil, en l'actual Iran.

Erro al crear miniatura:

Planta d'un chicotet temple babilònic.

Donada l'importància de la vida terrenal aixina com la preocupació per la mort, les edificacions més representatives eren el temple i el palau. No obstant, com en tota societat tenien gran importància les vivendes, urbanes o no, i els sistemes de defensa...

El temple era un centre religiós, econòmic i sentimental

. Tenia terres de cultiu i raberes reglades per funcionaris propis (alguns dels mar bani), almagasens per a guardar les collites i tallers a on fabricar utensilis, estàtues de coure i de ceràmica. Els sacerdots organisaven el comerç i ampraven a llauradors, pastors i artesans, els qui rebien com pague parceles de terra per a cultiu de cereals, dátils o llana. Solien ser edificis d'una planta, en varis patis i una seqüenciació de sales en llaberint o ben ordenades en filera entorn a un pati. Els més grans es varen construir dins d'espais amurallados en atres edificis com els zigurats i habitacions per a peregrins, mentres que els primers i més chicotets es componien d'un recibidor i una senzilla habitació per a l'adoració. Cada temple s'utilisava per a les precisió religioses de la seua divinitat, de modo que se celebrava la festivitat d'Any Nou en el temple corresponent o l'unió de dònes en estrangers en els temples de Milita.

El zigurat (ziqurat en alguns texts) va ser una edificació monumental lligat al temple i dedicat a una divinitat. S'utilisava també com a observatori astronòmic. Estaven composts per una série de pisos a cada cual de menors planta i altura, i pintats de distints colors. Unes escalinates permetien l'ascensió fins als chicotets templetes que els coronaven. Es varen convertir en els edificis més representatius de Mesopotamia, de modo que el zigurat de Marduk en Babilonia (Etermenanki, en sumerio Casa del cel i de la terra) ha segut identificat com la bíblica Torre de Babel.

Vivendes

En els sagells cilíndrics sumerio apareixen cabanyes construïdes en juncs. Els juncs, doblats en una paràbola invertida, funcionen com a pòrtics i servixen de base per a nugar a ells atres juncs rectes que els arriostran. Resulta una estructura abovedada que es recobrix en estores de juncs o fanc. Este tipo d'arquitectura, a pesar de ser prehistòric, seguix utilisant-se per les tribus àraps nómades.

Les cases colmena, habitualment realisades en atobó o pedra, són cases formades per dos cossos; un de principal circular o cònic al que se li adossa un segon quadrat més baix.

La casa pati (bīla teua en idioma acadio), típica mesopotámica des dels temps de l'hegemonia d'Ur, és una casa de planta disposta entorn a un pati. En el cas de que anaren circulares es construïa a un o dos costats i s'acondicionava el pati en continuar-se les parets exteriors a modo de mur de tancament del pati. Es construïen d'atobó en voltons de fusta, en una disposició prou ortogonal de les habitacions. Des de l'entrada s'accedia a un vestíbul que comunicava en el pati, compartint la planta baixa en la cuina, els almagasens i a voltes en una chicoteta cambra. En la planta alta i última es trobaven les habitacions, a voltes una sala major que feya les voltes de saló. La coberta era plana i transitable, i s'utilisava per a secar les collites o prendre l'aire. Els tancaments pujaven fins a formar un parapete que impedia la caiguda des del terrat.

La casa quadrada, també en pati, és la variant urbana de la casa circular.

Les granjes eren edificacions especials per la seua activitat. Suponien una série d'estàncies i murs entrecreuats que deixaven patis oberts per a la realisació de les activitats agrícoles. En alguns d'ells s'excavaven pous com a siges i cisternes, recobrint-se les seues parets en fàbrica de pedra o atobó. Algunes granges, com la del Tell Hassuna, formaven chicotets pobles, típics del final del Neolític.

Construcció

Fora com anara el sistema constructiu elegit, ni en el centre ni en el sur de Mesopotamia es varen utilisar fonaments, donat lo pantanoso dels terrenys.

Sistema abovedado

L'arquitectura mesopotámica ha passat a el Història com un sistema de murs de càrrega. Utilisaven arcs i voltes que construïen sense cimbra, apaisando les rajoles per a que no caigueren en ser colocats, o reblint l'espai entre dos murs d'atobó fins que la volta estiguera terminada; este sistema donava lloc a espais estrets i llarcs. Per a açò utilisaven en rajola, que varen inventar de la mateixa manera que l'arc, i l'atobó. Esmaltaban les rajoles per a grans ocasions, i componien mosaics pintats en vius colors. Els murs portantes no permetien finestres, i la llum era cenital.

En este método de voltes es va construir, per eixemple, la Porta de Ishtar en Babilonia, i va sobreviure fins a l'Edat Mija, sent utilisat i perfeccionat pels bizantino.

Sistema adintelado

No obstant, també varen construir en voltons i pilars, sent habituals en construccions monumentals les columnes de l'apreciat cedre de les montanyes del Líban. Es coneix de les cultures mesopotámiques el capitell eolio, una de les influències dels órdens grecs.

En este sistema es construïa l'estructura basant-se també en un mur portante i de tancament exterior, recolzant els voltons en ell i en uns pilars de fusta interiors, que s'aprofitaven per a situar el perímetro del pati. La repetició d'este método creava l'edifici, reblint-se els buits i la coberta o sostre d'atobó.