Antic Idioma belga
El belga antic és una hipotètica llengua extinta indoeuropea, parlada en la Gallia Belgica (nort de la Galia) en l'última edat de Bronze. A sovint s'identifica en l'hipotètic Nordwestblock.[1] Encara que seguix sent un tema controvertit, el llingüiste Maurits Gysseling, qui va atribuir el terme a SJ de Laet, hipotetizó un belga distint de les posteriors llengües celtes i germàniques.[2] Segons esta proposta, que va ser desenrollada posteriorment per Hans Kuhn i uns atres, es poden trobar rastres del belga en certs topònims com els flamencs sudorientals Bevere, Eine, Mater i Melden.
Panorama general
Les fronteres del Sprachraum belga estan delimitades pel riu Canche i l'Authie en el suroest, el Weser i l'Aller en l'est, i les Ardenas i el Mittelgebirge alemà en el surest. S'ha associat hipotèticament en el nordwestblock, més específicament en la cultura d'Hilversum. L'us del nom belga per a la llengua està en certa mida respalat pel De bell gallico de Juliol César. Este autor menciona que els belgae i els gals parlaven llengües diferents. Ademés, està respalat per topònims en l'actual Bèlgica, que, segons kuhn, apunten a l'existència d'una llengua indoeuropea distinta de les llengües celtes i germàniques. Hans Kuhn també va observar certes conexions (sufixos, etnónimos, topònims, antroponimios) entre esta llengua i les llengües indoeuropeas del sur d'Europa, en particular en les llengües itálicas. Abans de la seua migració cap al sur, els itálicos varen deure residir en Europa central, en les rodalies dels germans i els eslaus, com ho demostra l'ampli vocabulari comú a estos grups. Alguns varen poder haver migrado al noroest, mentres que uns atres es varen dirigir a la Península itálica, d'ahí la conexió establida entre els umbros i els ambrones de les costes de la mar del nort.[3][4]
Els defensors de l'hipòtesis de la llengua belga antiga, diferent del gal, també sugerixen que va ser influenciada per les llengües germàniques durant una primera germanisació primerenca en el III, distinta de la colonisació dels francs entre els sigles V i VIII d. C. per eixemple, les mutacions consonàntiques germàniques (p → f, t → th, k → h, ŏ → ă) han afectat als topònims que supostament tenen un orige en la llengua belga.
Es diu que les característiques del belga inclouen la retenció de p despuix dels desplaçaments de sò, una traça que compartia en la llengua lusitana. noms de cossos d'aigua que terminen en -llaura, com en el nom de la dender; -ănā o -ŏnā, com en matrŏnā (riu Marne i també l'actual Mater) i noms d'assentaments que terminen en -iŏm es consideren típicament belgues.
Segons Gysseling, encara es poden observar rastres del belga. Els sufixos diminutius -ika, els sufixos de femení -agjōn i -astrjō i el sufix colectiu -itja s'han incorporat al neerlandés, a voltes de manera molt productiva. En la toponímia, -apa, -poel, -broek, -gaver, -drecht, -laar i -ham es conserven com préstams llingüístics del belga.
Referències
- ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.Lendering, Jona. «The Dutch Language». Archivat des d'el original, el 2012-05-24. Consultat el 2020-12-22.
- ↑ Völker zwischen Germanen und Kelten (en de), pp. 183–212.
- ↑ F. Ribezzo, Revue Internationale d'Onomastique, II, 1948 Plantilla:Abréviation discrète 43 sq. et III 1949, Plantilla:Abréviation discrète 45 sq., M. Almagro dans RSLig, XVI, 1950, Plantilla:Abréviation discrète 42 sq, P. Laviosa Zambotti, l. c.
- ↑ Els Indo-Européens: Histoire, langues, mythes (en fr), Paris: Bibliothèques scientifiques Payot, pp. 84–85.
Bibliografia
- Maurits Gysseling, "Enkele Belgische leenwoorden in de toponymie", in Naamkunde 7 (1975), pp. 1–6.
- J. Molemans, "Profiel van de Kempische toponymie", in Naamkunde 9 (1977), pp. 1–50.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Antiguo idioma belga» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.