Antarctopelta oliveroi

Archiu:Antarctopelta LMR.jpg

Antarctopelta oliveroi

Antarctopelta oliveroi (lat. "escut de l'Antàrtida d'Eduardo Olivero") és l'única espècie coneguda del gènero extint de dinosauri anquilosauriano, que va viure a finals del periodo Cretácico, fa aproximadament 74 a 70 millons d'anys, en el Campaniense, en lo que hui és l'Antàrtida. És un anquilosauriano de mediat tamany, al voltant de 4 m de llarc, que mostra característiques de diferents famílies, lo que dificulta la seua classificació. Es coneix solament un esquelet fòssil que fora descobert en l'Illa James Ross en 1986, sent el primer dinosauri descobert en l'Antàrtida i el segon formalment nomenat, luego que el Cryolophosaurus de 1994.

Descripció

Com atres anquilosaurianos, Antarctopelta oliveroi va ser un massiç, herbívor cuadrúpedo protegit per plaques d'armadura insertades en la pell.

Al no conéixer-se un esquelet complet, s'estima que antarctopelta media aproximadament 4 m de llarc. El cràneu era chicotet pero presentava evidències d'una forta ossificació, per al seu defensa. Un os en particular, situat sobre l'òrbita del ull i identificat com el supraorbital, exhibia una chicoteta espina cònica proyectant-se sobre els ulls. Els dents, en forma de full, eren asimètrics, en la majoria dels dentells en la vora més prop de la punta del hocico. Estes dents eren també grans en comparació als d'atres anquilosaurianos, en el més llarc alcançant 10 mm d'ample. Dimensions encara majors que les trobada en un dinosauri molt més gran com el Euoplocephalus (7,5 mm promig).

S'han recuperats vèrtebras de vàries seccions de la coa, pero no es coneix l'extrem de la mateixa, encara que algunes de les vèrtebres més chicotetes recuperades haurien estat situades prop de l'extrem de la coa en vida i estos varen ser associats a tendons osificado en els costats superiors i inferiors. En els anquilosáuridos, estos tendons ajuden a mantindre recte l'extrem de la coa en apoyo de una porra gran i huesuda en la coa. Si tal porra va existir en Antarctopelta, encara té que ser descoberta. Sis diferents tipos de osteodermos varen ser trobats junt en els restants esquelètics de Antarctopelta , pero molt pocs varen ser articulats en l'esquelet, aixina que la seua colocació en el cos és en gran part especulativa. S'inclou lo que hauria segut base per a una espina gran. Les plaques oblongas planes s'assemblaren als que protegixen el coll del nodosáurido Edmontonia rugosidens. Les plaques circulares grans varen ser trobades associades en atres més menudes, en forma de nòduls poligonales, potser formant un escut sobre les caderes segons lo vist en Sauropelta. Un atre tipo de osteodermo era oval en una quilla avall del centre. Alguns eixemples d'este quint tipo varen ser trobats osificados a la costellas, sugerint que es colocaven en files a lo llarc dels flancs de l'animal, un patró molt típic entre anquilosáuridos. El grup final va consistir principalment en els menuts nòduls huesudos que a sovint es diuen osiculos, i varen ser distribuïts provablement a través del cos. Vàries costelles també varen ser trobades en estos osículos units.

Descobriment i investigació

Archiu:Antarctopelta recovered remains.jpg

Selecció de fòssils recuperats de Antarctopelta: dalt, l'os dentario i les dents; avall, vèrtebres i un fragment del metatarso.

El holotip, o espècimen original, és l'únic eixemplar conegut d'este gènero i espècie. Consistix en tres dents aïllats, part de la mandíbula inferior en una atra dent in situ, alguns atres fragments del cràneu, les vèrtebres del coll, esquena, caderes i coa, alguns ossos parcials dels membres, omóplato, ilion i fèmur els ossos del dit del peu,mcinco metapodiales i dos falanges)i els numerosos péntols d'armadura. Este espècimen al principi va ser localisat en giner de 1986 en l'Illa James Ross, ubicada en la Península Antàrtica, i per lo tant va anar el primer en ser trobat en l'Antàrtida. A pesar d'açò, els seus restants formalment no varen ser nomenats i descrits fins a 2006, fent-ho el segon gènero de dinosauris nomenats de l'Antàrtida, el primer va ser Cryolophosaurus, en 1993. Va ser descobert per geólogos argentins Eduardo Olivero i Roberto Scasso, la terra heladalas i les difícils condicions climàtiques que va haver mentres s'arreplegava i identificava els restants fòssils de Antarctopelta va implicar un treball que va durar més d'una década. El material va ser arreplegat d'un àrea de 6 metros quadrats durant vàries eixides de camp pero s'assumix que deu haver pertanygut a un sol individu. La major part de l'esquelet estava en mal estat, ya que els ossos més propencs a la superfície varen quedar subjectes a la fragmentació per la gelifracción durant varis anys.

A pesar de que el material havia segut conegut durant décades i nomenat en tres publicacions independents, Antarctopelta oliveroi no va ser nomenat fins a 2006, pels paleontòlecs argentins Leonardo Salgado i Zulma Gasparini. Per lo tant, va anar el segon gènero en nom de dinosauri de l'Antàrtida despuix de Cryolophosaurus en 1993, a pesar de ser descobert per primer.

Un treball anterior va sugerir que el anquilosaurio de l'illa James Ross era menor d'edat. Una investigació més recent indica que les diferents parts de les vèrtebres es fusionen completament juntes, mentres que s'espera d'un menor tindre sutures visibles entre l'arc neural i cos de les vèrtebres. Un estudi preliminar que inclou un anàlisis histológico de varis ossos també indica un nivell de remodelació que no es veu en l'os recent format.

Significat del nom

El nom del gènero es referix a la seua ubicació en el continent antàrtic. L'Antàrtida es deriva dels grecs paraules αντ / ant-,'oposts de', i αρκτος / Arktos, 'orso' fa referència a la constelació de l'Orsoa Major , que apunta cap al nort i del grec pelta πελτη/pelte, 'escut', s'utilisa comunament per a nomenar gèneros de anquilosáuridos, com Cedarpelta i Sauropelta, per eixemple, referint-se la seua naturalea acorazar. Solament hi ha una espècie nomenada que és A. oliveroi, en honor al geólogo argentí Eduardo Olivero, qui va descobrir el holotip i va treballar en l'Antàrtida durant décades.