Amfiteatre de les Tres Galias

Amfiteatre de les Tres Galias

L'Amfiteatre de les Tres Galias

El Amfiteatre de les Tres Galias (en francés: Amphithéâtre dones Trois Gaules) de Lugdunum (Lió) era part del santuari federal de les tres Galias dedicat al cult de Roma i Augusto celebrat per les 60 gales tribus quan reunien en Lugdunum. En 1961, va ser classificat com monument històric francés.

Història

Primer edifici

l'amfiteatre va ser construït al peu del tossal La Croix-Rousse (creu roja) en lo que anara llavors la confluència del Ródano i el Saona. Un inscription en un dels blocs trobats en 1957 (Inscription latine dones Trois Gaules, n°217 (AE 1959, n°61)) conecta l'amfiteatre en el santuari de Roma i Augusto i permet identificar el seu orige:

[...]I TI(beris) CAESARIS AVG(vsti) AMPHITHEATR

[...]ODIO C IVL C[?] RVFVS SACERDOS ROM(ae) ET AVG(vsti)

[...]FILII F. ET NEPOS [-]X CIVITATE SANTON. D(i) S(ua). P(ecunia). FECERVNT

L'inscripció completa seria:

: [... Pro salvt]/i Tu(beri) Caesaris Avg(vsti) amphitheatr[-...] /

[ ......... cvm] pod/io C(aivs) Ivl(ivs) C(aii) f(ilivs) Rvfvs sacerdos Romae et Avg(vsti) /

[ ...... C(aivs) Ivlivs C(aii) ?] filii f(ilivs) et nepos ex civitate Santon(orvm) d(i) s(va) p(ecvnia) fecervnt.

Per la salut de Tiberio César Augusto,

C. Juliol Rufo, ciutadà de la ciutat dels Santones (Saintes), sacerdot de Roma i d'Augusto, [i Cayo Juliol? ...]

el seu fill i net varen construir este amfiteatre i el seu podi al seu propi cost.

Açò data l'edifici a l'any 19 d. C. Les hòmens que varen finançar la seua construcció pertanyien a una antiga família gala de Mediolanum Santonum que havia obtingut la ciutadania romana des de les guerres de les Galias. Ells també varen ser responsables de la construcció del arc de Germànic. La curiosa fòrmula "filii f (ilius)" tal volta es deriva d'un desig d'afirmar l'antiguetat i la continuïtat del linaje de la família, com en l'arc de Germànic, que nomena als antepassats de Rufo.

Atres pedres duen els noms de tribus gales (Arvernos, Tricasses, Bituriges) confirmant la seua identificació com santuari federal.

Les excavacions han revelat un sòtol de tres parets elíptiques unides per parets travesseres i un canal que rodeja l'arena central ovalada. L'arena estava llaugerament inclinada, en la partix sur de l'edifici sostinguda per una volta ara desapareguda. Les dimensions de l'arena eren de 67.6 m per 42 m, anàlogues a les de les arenes de Nimes i Arlés, encara que en un número menor de files d'assents (provablement només 4 nivells) que li varen donar a l'amfiteatre dimensions externes de 81 m per 60 m (molt més chicotetes que les de Nimes, que tenia 133 m per 101 m).

Esta fase de l'amfiteatre albergava jocs que acompanyaven al cult imperial, en una baixa capacitat (1.800 assents) suficient per a les delegacions de les 60 tribus gales.

Expansió

Estela de l'Amfiteatre de les Tres Galias

L'amfiteatre es va expandir a principis del II, segons J. Guey per C. Julius Celse, procurador de Gàlia Lugdunensis del 130 al 136. Es varen agregar dos galeries al voltant de l'antic amfiteatre, aumentant el seu esgambi de 25 metros a 105 metros. i la seua capacitat d'uns 20,000 assents (encara que açò encara era modest en comparació als amfiteatres de Nimes i Arlés). En esta modificació es va convertir en un edifici obert a tota la població de Lugdunum i les seues afores. Els historiadors identifiquen l'edifici com el lloc dels martiris dels sants Blandina i Potino com a part de la persecució de l'any 177 i un poste en el mig de l'arena commemora este event i la visita del Papa Juan Pablo II a Lió en 1986.

Redescrubrimiento

Un pla de Lió del XVI indica la supervivència fins a eixa data d'alguns arcs (provablement subestructura) i un buit (l'arena) conegut com "Corbeille de la Déserte" (cistella del desert). Les primeres excavacions entre 1818 i 1820 varen revelar el perímetro de l'arena abans de tornar a cobrir-la, permetent que l'expansió urbana en el XIX destruïra la mitat sur dels restants de l'amfiteatre. A partir de 1956 es varen iniciar excavacions séries, seguides de campanyes arqueològiques en 1966/67, 1971/72 i 1976/78, que varen revelar els restants exposts que s'exhibixen hui. Els restants supervivents (les parets de soport per a la mitat de la superestructura de l'amfiteatre) es varen integrar al Jardin dones Plantes i es varen obrir als visitants.

Bibliografia

• (En francés) Histoire et Archéologie de la France ancienne, Rhône Alps, André Pelletier, André Blanc, Pierre Broise, Jean Prieur, éditions Horvath, 1988
• (En francés) La France gall-romaine, Pierre Gros, éditions Nathan, 1991