Ambladura

Ambladura

Ambladura

L'ambladura és un tipo de marcha ràpida de certs cuadrúpedos, per a la qual també es pot amprar l'expressió marcha, entesa com el pas de l'animal que ambla. La ambladura és més suau per al ginet que el trot o el ritme de dos temps, i aixina es pot mantindre durant periodos relativament llarcs, per lo que és particularment desijable per a llargues rutes i atres tasques en les que un ginet deu passar llarcs periodos en la cadira.

Història

El cavall amblador era apreciat en l'Edat Mija

Es parla ya sobre la ambladura en els escrits hititas de Kikkuli. El amblador era especialment apreciat entre els cavalls en l'Edat Mija a causa de la necessitat que tenien les persones que recorrien llargues distàncies per camins mals. El terme antic alt alemà per a cavall amblador era celtari (alemà modern Zelter), similar a islandés Toltén. Amble en anglés i amblador en atres llengües com en català i castellà, és un préstam del XIV procedent de l'occità, en última instància del llatí ambulare "caminar". Els tipos de cavalls en capacitat de ambladura incloïen el valiós palafrén. En el XVIII, la ambladura era un tema de discussió entre els entrenadors de cavalls en Europa, i la Ciclopèdia de 1728 discutia la forma lateral de la marcha, de la que deriva el ritme, i alguns dels métodos d'entrenament utilisats per a forçar-la, en un cavall que no fora naturalment amblador.

A mida que es milloraven les carreteres i els desplaçaments en carro es feyen més habituals, seguits més tart pels ferrocarrils, montar un cavall amblador es va fer més popular en Europa. Per una atra part, cal tindre en conte que els usos principals dels cavalls varen incloure la cavalleria llaugera, la caça de rabosots i atres tipos de viages ràpits a través del país, pero de duració més llimitada, a on es podia utilisar el galop.

Els cavalls ambladores varen ser i són, molt apreciats en les Américas, particularment en el sur dels Estats Units i en Amèrica Llatina, a on l'agricultura requeria que els ginets tingueren que recórrer llargues distàncies cada dia per a vore camps i cultius. Hui en dia, els cavalls ambladores són populars entre els ginets ocasionals que busquen cavalls suaus i cómodos para la monta de plaure.

Com a regla general, encara que els cavalls ambladores no solen desfallecer, no són coneguts per la seua velocitat, ni els és particularment fàcil passar de la ambladura al galop. Aixina, en l'història, a on la comoditat durant llargues hores en la cadira era important, els cavalls ambladores eren els preferits per la suavitat i la comoditat d'un viage tranquil. No obstant, quan la velocitat i l'acció ràpida tenien més importància, els cavalls que trotaven eren més adequats per a la seua velocitat i agilitat. Quan s'utilisaven cavalls en la guerra, particularment durant l'Edat Mija, no era estrany que un cavaller montara un cavall amblador per a ser fins al lloc de la batalla i, despuix, canviara a un cavall de guerra per a galopar en la batalla real.

Descripció

Camello amblador, animació de 1887.

Els cuadrúpedos generalment caminen recolzant dos pates opostes en diagonal (és dir, posen dos extremitats (posterior esquerra i anterior dreta), despuix posen les atres dos extremitats (posterior dreta i anterior esquerra). En canvi un cuadrúpedo amblador, camina recolzant les dos pates d'un mateix costat, és dir, primer les dos extremitats de l'esquerra (posterior esquerra i anterior esquerra) i despuix les dos extremitats de l'atre costat (posterior dreta i anterior dreta), és dir, recolzant les dos pates d'un mateix costat simultàneament.

Esta marcha dona un aspecte típic aquells animals que la practiquen, caracterisada per un fort moviment lateral, ya que les dos pates del mateix costat pugen o baixen al mateix temps. Este enfocament pot semblar terramaner; pero no és aixina. De fet l'orso, un animal que camina en ambladura, té la reputació de ser terramaner i llent, mentres que és tot lo contrari, ya que un úrsido no té cap dificultat en poder atrapar a un humà.

Dins de la mateixa espècie, algunes races poden ser ambladoras i unes atres no, com és el cas dels gossos i els cavalls.

Ademés, una gran part dels primats utilisen esta marcha en un entorn arbòreu. Açò els permet, per un costat, mantindre un contacte continu en el respal (a diferència del galop) aumentant aixina la seua estabilitat. Per una atra part, este ritme permet reduir significativament les oscilacions verticals del centre de massa i, per tant, el fet de sacsar les branques.