Altruisme recíproc
En biologia evolutiva, el altruisme recíproc és un tipo d'altruisme biològic que l'organisme realisa un comportament beneficiós per a uns atres que perjudica la seua pròpia aptitut biològica en l'expectativa que l'atre organisme responga en forma similar i ho beneficie més vesprada. Robert Trivers va desenrollar este concepte per a explicar l'evolució de la cooperació entre animals.[1][2] Es relaciona al concepte de pren i daca usat en la teoria de jocs de matemàtica aplicada.[3]
,_parque_nacional_Makgadikgadi_Pans,_Botsuana,_2018-07-30,_DD_18.jpg)
Altruisme biològic
- Artícul principal → Altruisme biològic.
En biologia evolutiva, es diu que un organisme es comporta de forma altruïsta quan el seu comportament beneficia a atres organismes a un cost per a sí mateixa. Els costs i beneficis es medixen en térmens d'aptitut reproductiva, o número de fills. En comportar-se de manera altruïsta, un organisme que reduïx el número de fills és provable que es reproduïxquen menys, pero aumenta el número d'atres organismes que puguen reproduir-se més. Esta noció d'altruisme biològic no és idèntica al concepte que es puga donar en la vida quotidiana. En la gerga quotidiana, una acció solament es diu altruista si es fa en l'intenció d'ajudar a un atre. No obstant, en el sentit biològic no existix tal requisit. De fet, alguns dels eixemples més interessants d'altruisme biològic es troben entre les criatures que (provablement) no siguen capaces de pensament conscient en absolut, per eixemple, insectes.
Els comportaments altruïste/egoistes són comuns en tot el regne animal, en particular en les espècies en estructures socials complexes. Per eixemple, els rat penat vampir regularment regurgitan sanc a atres membres del seu grup per a que no tinguen que eixir a alimentar-se eixa nit.
Des d'un punt de vista darwiniano, l'existència de l'altruisme en la naturalea és a primera vista desconcertante. La selecció natural nos du a esperar que els animals es comporten de manera que aumenten les seues pròpies possibilitats de supervivència i reproducció, no les dels demés. Un animal reduïx la seua pròpia aptitut en un comportament altruïste, per lo que deu estar en una desventaja selectiva front a una atra espècie que es comporte de forma egoista. Un eixemple d'açò es veu en alguns dels membres d'un grup de mones quan donen cridades d'alarma al vore els depredadors, pero uns atres no donen cap cridada. La mona egoista en negar-se a donar una cridada d'alarma, pot reduir la possibilitat de que li ataquen a ell, al mateix temps que es beneficia de les cridades d'alarma dels demés. Per açò devem esperar que la selecció natural favorixca a les mones que no donen les cridades d'alarma. Pero açò planteja un dilema de colp i repent. ¿Cóm va sorgir l'evolució de la cridada d'alarma en primer lloc, i per qué no s'ha eliminat per selecció natural?
Els nivells d'altruisme i de la selecció
El problema d'altruisme està íntimament relacionat en les preguntes sobre el nivell en el que actua la selecció natural. Si la selecció actua exclusivament a nivell individual, en favor d'alguns organismes sobre els demés, llavors sembla que l'altruisme no pot evolucionar, perque el comportament altruïste és desfavorable per a l'individu. No obstant, és possible que l'altruisme puga ser ventajós a nivell de grup. Un grup d'individus que continguen altruista, cada u dispost a subordinar els seus propis interessos egoistes pel ben del grup, poden tindre una ventaja de supervivència en un grup compost principalment o exclusivament d'organismes egoistes. Un procés de selecció entre grups pot permetre que el comportament altruïste evolucione. Dins de cada grup, l'altruista estarà en desventaja en relació en els seus colegues egoiste, pero l'aptitut del grup en el seu conjunt es vorà reforçada per la presència dels altruista.
El concepte de la selecció de grup té una agitada i controvertida història de la biologia evolutiva. Els fundadors del neo-darwinisme modern, R.A. Fisher, J.B.S. Haldane i S. Wright, varen ser conscients de que la selecció del grup, en principi, podria permetre a l'evolució dels comportaments altruïste, pero que dubta de l'importància d'este mecanisme evolutiu.
La principal debilitat de la selecció de grup com una explicació d'altruisme, d'acort en el consens que va sorgir en la década de 1960, és un problema que Dawkins crida la subversión des de dins. Inclús si l'altruisme és ventajós a nivell de grup, dins de qualsevol grup d'altruista que puguen ser explotats per un egoiste que s'abstinga del comportament altruïste. Estos egoistes tindran una evident ventaja: es beneficien de l'altruisme dels demés, pero no incorren en cap cost. Aixina que inclús si un grup està compost exclusivament d'altruista, tots comportant-se molt be entre sí, solament fa falta un únic mutante egoiste per a posar fi a este idili feliç.
En els anys 1960 i 1970 va sorgir una teoria rival: la aptitut inclusiva, deguda inicialment a Hamilton (1964). Esta teoria, que s'examina en detalle més alvance, segons pareix, va mostrar cóm el comportament altruïste podria evolucionar sense la necessitat de selecció de nivell de grup, i ràpidament va guanyar prominència entre biòlecs interessats en l'evolució del comportament social, l'èxit empíric de la teoria de selecció ha contribuït a la desaparició del grup de selecció.
Altruísmo recíproc
La teoria d'altruisme recíproc va ser desenrollada originalment per Trivers (1971), com un intent d'explicar els casos de (aparent) altruisme entre organismes no relacionats, inclosos els membres d'espècies diferents. El cost d'ajudar es veu compensat per la provabilitat de beneficiar-se de la devolució, que permet el comportament d'evolucionar per selecció natural.
Per altruisme recíproc al treball, no hi ha necessitat de que les dos persones siguen parents, ni tan sols de que siguen membres de la mateixa espècie. No obstant, és necessari que els individus interactuen en cada u més d'una volta, i tinguen la capacitat per a reconéixer atres individus en els que han interactuat en el passat. Si els individus interactuen solament una volta en la seua vida i mai es reunixen, no hi ha cap possibilitat de benefici de tornada, per lo que no hi ha res que guanyar per ajudar a un atre. No obstant, si els individus es troben a sovint entre sí, i són capaços d'identificar i castigar a 'tramposos' que s'han negat a ajudar en el passat, llavors el comportament pot ajudar a evolucionar.
¿És real el altruísmo/egoisme?
Algunes persones han sentit estes teories com una manera de devaluar l'altruisme i que expliquen els comportaments que no són realment altruïste. Els motius d'esta opinió són fàcils de vore. Normalment pensem en accions altruïste com a desinteressades. No obstant, explica la teoria de la selecció de familiars el comportament altruïste com una inteligent estratègia ideada pels gens egoistes com una forma d'aumentar la seua representació en l'acervo gènic, a costa d'atres gens.
Esta és una argumentació tentadora. De fet Trivers (1971) i, possiblement, Dawkins (1976) varen ser tentats per ella. El punt clau a recordar és que l'altruisme biològic no es pot equiparar en l'altruisme en el sentit de la vida quotidiana pròpia. Altruisme biològic es definix en térmens d'aptitut i conseqüències, no les intencions que motiven. Si entenem l'altruisme com l'intenció d'ajudar, llavors l'immensa majoria dels sers vius no són capaços de ser altruïste, per lo tant, l'altruisme, ni l'egoisme són reals. Formigues i termites, per eixemple, provablement no tenen intencions conscients, per lo que el seu comportament no es pot fer en l'intenció de promoure el seu propi interés, ni els interessos dels demés. Per lo tant, l'afirmació de que les teories evolutives deuen revisar-se des de dalt mostren que l'altruisme en la naturalea és només aparent.
¿És possible aplicar les teories de l'evolució de l'altruisme biològic als sers humans?. Açò és part de la qüestió més general de si les idees sobre l'evolució del comportament animal poden extrapolarse als sers humans, una qüestió que va alimentar la controvèrsia sociobiológica en els seus dies.
Tots els biòlecs accepten que Homo sapiens és una espècie evolucionada. No obstant, el comportament humà és, òbviament, influït per la cultura en major mida que el d'atres animals, i és a sovint el producte de creències i desijos conscients (encara que açò no significa necessàriament que la genètica no té cap influència). No obstant, a lo manco, alguns comportaments humans semblen encaixar les prediccions de la teoria evolutiva. En general, els sers humans es comporten més altruistament (en el sentit biològic) sobre els seus parents propencs, per eixemple, ajudant a criar als seus fills. També és cert que tendixen a ajudar als que nos han ajudat en el passat, com diu la teoria de l'altruisme recíproc. Per una atra part, numerosos comportaments humans semblen anómals des del punt de vista evolutiu. Pensa, per eixemple, en l'adopció. Els pares que adopten chiquets en lloc de tindre el seu propi fill reduïxen la seua aptitut biològica, evidentment, de modo que l'adopció és un comportament altruïste.
Contràriament a lo que se sol creure, un enfocament evolutiu de la conducta humana no implica que els sers humans puguen ser motivats per l'interés propi per sí solament. Una estratègia per la que els 'gens egoistes' poden aumentar el seu futur és la representació dels sers humans a causa de no ser egoistes, en el sentit sicològic.
Egoisme i altruisme en animals
Descripció general
En la ciència de l'etologia (estudi del comportament), i més generalment en l'estudi de l'evolució social, l'altruisme es referix al comportament d'un individu que aumenta l'aptitut física d'un atre individu, mentres que disminuïx l'aptitut de l'actor. L'investigació en la teoria de l'evolució s'ha aplicat als comportaments socials, incloent l'altruisme.
Una mona que presenta l'esquena a una atra mona, per a triar paràsits; despuix d'un temps els papers s'invertiran. Eixa reciprocitat es vorà recompensada, en térmens evolutius, sempre i quan els costs de l'ajuda siguen inferiors als beneficis de ser ajudat i sempre que els animals no guanyen en el llarc determini per "fer trampa", és dir, per mig de la recepció de favors sense tornar-los.
Conseqüències de la teoria evolutiva
Les investigacions sobre suposts comportaments altruïste en els animals han segut l'oposició ideològica al concepte darwinista social de la supervivència del més apte, baix el nom de la supervivència dels més bells - este últim és compatible a nivell mundial, no obstant. L'insistència en eixes activitats de cooperació entre els comportaments animals es va expondre per primera volta pel zoólogo i anarquiste rus Piotr Kropotkin.
Vore també
Referències
- ↑ Trivers, R.L.(1971).«The evolution of reciprocal altruism».Quarterly Review of Biology.46: 35–57.doi:10.1086/406755.
- ↑ Hamilton(1964).«The Genetical Evolution of Social Behavior II».Journal of Theoretical Biology.7: 17–52.doi:10.1016/0022-5193(64)90039-6.
- ↑ Dawkins, Richard (2006). The Selfish Gene (30th Anniversary ed.). United Kingdom: Oxford University Press. ISBN 0-19-929114-4.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Altruismo recíproco» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.