Afronicaragüenses

Els afronicaragüenses són nicaragüencs d'ascendència africana subsahariana. Existixen cinc grups ètnics distints principals: Els criollos que descendixen dels països anglo-caribenys i molts dels quals encara parlen anglés (criollo nicaragüenc), els Miskito Zambos són descendents d'esclaus espanyols i indígenes centroamericans que encara parlen misquito i/o criollo de la costa misquita, els garífunas descendents de zambos (caribes, arawaks, i nàufrecs cimarrones) expulsats de Sant Vicente que parlen Garífuna, els Cayo Branca zambos un subconjunt dels misquitos que parlen criollo de Cayo Branca, i els descendents dels esclavizados pels espanyols.

Història

Els primers esclaus africans que varen ser transportats a Nicaragua varen ser duts per Gil González Dávila, qui els va comprar per 300 pess en Panamà al administrador colonial de Pedrarias Dávila. D'allí varen dur a onze individus esclavizados a la recent fundada Nicaragua. Ya estaven batejats abans de ser duts a Nicaragua. En 1531, el cabildo de León, va demanar autorisació al rei d'Espanya per a extraure mil esclaus, lliures d'imposts, per a donar-li'ls als veïns. El cabildo de Granada, Nicaragua –en 24 de novembre de 1544– Va demanar la mateixa autorisació per a importar 50 persones per a esclavizarlos en l'obertura dels "raudals del desagüero" o el Riu Sant Joan. Ademés, els colon espanyols, que ya no podien esclavizar als natius americans seguint les Noves Lleis de 1542, varen requerir treballadors en les seues facendes recent formades. Aixina, a partir de 1558, el bisbe Lázaro Carrasco, trobant-se en els amerindis "casi tots consumits" i menys d'un centenar de veïns espanyols sense suficients entrades reals, va demanar al rei llicencia per a importar 600 afrodescendientes per a esclavizarlos, remediarien la situació, és dir, podria produir la terra.

El número dels primers africans esclavizados que varen ser importats deu haver segut considerable, tal volta mills. Degut a que la majoria dels espanyols que varen emigrar a Amèrica eren hòmens, els soldats i colon varen prendre com a companyeres i concubinas a dònes indígenes i africanes. Ya en el XVIII, la majoria dels esclaus naixcuts en el territori eren mulatos. Segons els documents colonials, els afrodescendientes que havien segut esclavizados provenien de grups ètnics com Llaurara, principalment l'Ewé i el Fon de Ghana, Togo, Benín, el poble yoruba de Yorubalandia, ara ubicat en Nigèria, Togo i Benín, l'Ashanti (de Ghana), els de lo que ara és coneguda com "Angola", la regió de la Congo, la "mina" i el "Mandinga" de Gàmbia. La proporció d'esclaus hòmens i dònes era molt similar.

El mestiçage va provocar una gran lliberació de persones esclavizades. Varen sorgir aixina classes miges formades per zambos, mulatos i cuarterones (els que tenen una quarta part de sanc africana) i atres mescles. Per a 1820, les persones d'ascendència africana constituïen el 84 % de la població.^{cita requerida}

Pero molts d'ells varen ser mantinguts com a esclaus, provablement centenars. Aixina, durant la primera mitat del XVII, molts dels esclaus varen ser utilisats en els molins d'añil. Des del XVII, varis grups d'esclaus es varen rebelar contra els seus amos i varen emigrar a atres llocs i es varen establir en chicotetes colónies clandestines, lliures del domini espanyol. Per lo tant, estos esclaus els "Cimarrones" es varen vore afectats per vàries órdens reals emeses en contra seua. Un d'ells va acordar alçar un eixèrcit contra eixes colónies i tornar als esclaus als seus amos. Esta llei es va complir en Nicaragua.

No obstant, els espanyols no varen ser els únics en importar gent per a convertir-els en esclaus de Nicaragua. Els anglesos, que varen ser colon en la costa de Nicaragua des de 1633, també varen importar grups de persones per a esclavizar des de finals del XVII. Els anglesos varen escomençar a cultivar canya de sucre i índigo al voltant de Bluefields i en les vores del Riu Coco, que eren cultius que requerien molta mà d'obra. Els esclaus també varen ser utilisats per a les plantacions de cotó i especialment per al tall de caoba. Com en el cas dels esclaus importats pels espanyols, els esclaus africans dels anglesos es varen mesclar en els pobles indígenes misquitos, sumu i branca de l'àrea.

La majoria dels casers (derivat de "Casa"), hòmens destinats al servici domèstic en les llars de criollos i espanyols) esclavizaban a africans i mulatos que també realisaven activitats agrícoles i ganaderes, pero no eren el sistema operatiu principal. Finalment, despuix de l'independència, l'esclavitut va ser abolida per decret de l'Assamblea Constituent del 17 d'abril de 1824.

No obstant, a principis del XIX varen aplegar esclaus de Jamaica a les costes del Carib nicaragüenc, quan la regió era un protectorat britànic. Es varen convertir en "criollos". Posteriorment, en 1832, alguns grups de poble garífuna varen aplegar a la Costa Carib de Nicaragua des d'Hondures per a lluitar per la seua terra, ser reconeguts com a ètnics i preservar la seua identitat cultural. No obstant, els garífunas es varen trobar en una férrea oposició del poble misquito, com a indígena d'estos territoris, i dels criollos, els qui els varen obligar a acceptar l'anglés com a llengua per a les transaccions comercials i mig per a l'inserció i reconeiximent en la societat.

Comunitats

La majoria dels esclaus importats pels espanyols a Nicaragua es varen mesclar durant l'época colonial i els seus descendents mulatos i moriscos també es remezclaron en la majoria indígena, mestizo i blanc. Per això, hui en dia, els descendents de negres esclavizados que varen ser importats pels espanyols en Nicaragua són en la seua majoria blancs o amerindis en algun ancestro negre. Llavors, la majoria dels nicaragüense negres descendixen de les persones esclavisades que varen ser importades pels immigrants britànics i antillanos que varen aplegar a les costes del país en el XVII. La majoria dels afronicaragüenses residixen en la costa caribenya de Nicaragua, que és també la regió vasta i escassament poblada, que va tindre ocupació britànica de 1635 a 1860. Els afronicaragüenses es dividixen fonamentalment en tres grups, també presents en Hondures, criollos (grup majoritari), Garifuna i indígenes zambos. La població afronicaragüense descendix de persones esclavisades que varen ser exportades de llocs com Panamà, Nigèria, Sant Vicente i les Granadines i Jamaica.

Indígenes Zambos

Estos són grups indígenes formats per la mescla d'afrodescendientes i les ètnia indígenes Mayangna, poble Branca, i Misquitos. Els seus antepassats africans varen ser esclaus africans seqüestrats i duts com a esclaus a Nicaragua pels colonizadores anglesos en la costa de Nicaragua, en 1633. Des de finals del XVII, quan els britànics varen obligar als africans esclavizados a cultivar canya de sucre i índigo al voltant de Bluefields ya vores del Riu Coco, allí varen ser importats els primers esclaus africans per a fer l'ardu i perillós treball dels canyars. Els esclaus també varen ser obligats a treballar en les plantacions de cotó i especialment en l'extracció de fusta caoba. L'arribada d'esclaus africans a la zona va facilitar els mestiçage entre este grup i els natius del lloc, els ya mencionats Misquito, Sumu i Branca. Aixina, Sum i Branca són zambos. Mentres que els misquitos són una mescla d'amerindis bawinka, africans, zambos (sums "tawahkas") i europeus.

Criollos

En la seua majoria són descendents d'antics esclaus de Jamaica, que varen aplegar a la regió a principis del XIX quan la regió era un protectorat britànic i conservava una rica cultura indígena. És dir, són criollos. El criollo nicaragüenc va rebre dels anglesos la seua llengua, la seua religió i les seues costums. Antany, els costeños varen rebatre l'incapacitat del restant d'nicaragüense (Pacífic) per a entendre la seua identitat cultural, i encara que des de 1987 el Carib té un règim territorial diferent (Costa Carib Nort i Costa Carib Sur), molts sectors encara es consideren desatesos per l'Estat central i Encara no s'ha donat un traspàs llegal, polític, econòmic, religiós i cultural de la vida de la Costa Carib al restant de Nicaragua.

Garífuna

Viuen en les costes del país. Són una mescla d'amerindis kalinagos i afrocaribeños de l'illa de Sant Vicente (a diferència dels criollos), des d'a on varen ser exportats a l'illa de Roatán, Hondures perque els va rebelar contra el domini anglés de l'illa. D'allí migraren a la costa hondurenya, des d'a on es varen estendre al restant de la costa centroamericana fins a Costa Rica.

Els garífunas varen aplegar a la Costa Carib de Nicaragua en 1832 en els mateixos objectius que els varen motivar des de la seua instalació en Amèrica continental (despuix del naufragi del barco negrero en 1636 prop de l'illa de Sant Vicente en les Antilles Menors): lluitar per la seua terra , ser reconeguts com a ètnics i preservar la seua identitat cultural. No obstant, els garífunas varen trobar una feroç oposició dels misquitos, com a indígenes d'este territori, i del criollo negre, els qui els varen obligar a acceptar l'anglés com a llengua per a les transaccions comercials i mig per a l'inserció i reconeiximent en la societat, segons investigacions d'etnicidad en el Carib Nicaragüenc, de Silvio Araica Aguilar i Cleopatra Morals (maig de 2000). Els autors informen que “les majors contradiccions entre criollos i garífunas, a pesar de tindre els mateixos ancestros d'orige africà, radiquen en la genealogia de la seua composició ètnica i per això el resultat del sincretisme cultural” (maig de 2000). Segons l'Informe de Desenroll Humà de les Nacions Unides per a Centroamérica de 2003, en Nicaragua hi hauria 2000 garífunas.