Anar al contingut

Acuariofília

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Acuariofilia»)
Acuariofilia
Carpes comunes, també cridats Kois, de múltiples colors en un estany comú.

L'acuariofilia moderna és l'afició a la cria de peixos i atres organismes aquàtics en aquari, baix condicions controlades.[1] Ha evolucionat tremendament a lo llarc dels sigles, des del manteniment de carpes dorades en fins ornamentals en recipients i estanys, des de fa dos mil anys. Existixen referències en l'antiga China sobre la cria de peixos dorats en depòsits ceràmics, a temperatura ambiente. El nivell de la acuariofilia era totalment bàsic, sense sistemes de soport de vida per als peixos, que requerien espècies resistents i constants canvis d'aigua. Este sistema arcaic es va perpetuar fins als nostres dies per mig de les peceras, i es va superar en el desenroll dels moderns aquaris. Actualment la acuariofilia és una afició que pot aplegar a alts nivells de coneiximent i sofisticació, que traspassen la frontera d'afició per a convertir-se en una verdadera ciència, l'acuariología.

Història

Varietat selvada de carpín dorat.
Varietat Escama de Perla de Carassius auratus auratus.

L'orige de la acuariofilia és molt antic, i va lligat al de la acuicultura. Els antecedents de cultiu de peixos, fonamentalment carpes, es remonten als sumerio, que ya utilisaven estanys per a mantindre peixos vius destinats a alimentació. Els romans també criaven carpes destinades al consum. En China, els bancals inundats per al cultiu d'arròs eren utilisats per a la cria de carpes, com a font complementària de proteïna. D'estos cultius varen aparéixer formes coloreades de carpines dorats i carpes koi que varen ser seleccionades per la seua bellea. Posteriorment varen ser dutes a Japó, a on es varen desenrollar noves varietats. Durant la Dinastia Song, governants de China en el periodo que va de 960 a 1279, va ser quan es va popularisar més el manteniment de peixos dorats en recipients de ceràmica. Sobre l'any 1750 es va introduir en Europa els primers peixos de colors, pero fins al XX no es va escomençar a intentar la cria d'espècies tropicals, per la dificultat per a obtindre eixemplars vius (tenia que fer llarcs viages), i la dificultat de manteniment (aparte de condicions ambientals i alimentació, no existien sistema de calefacció adequats). Sobre els anys 1930 l'aquari es va escomençar a convertir en un objecte de decoració en algunes llars i llocs públics.

Els carpines dorats i les carpes koi

En els inicis de la acuariofilia, dos espècies destaquen per damunt de totes: el carpín dorat i la carpa koi.

Un Macropodus opercularis cara a cara.

Els primers peixos que es varen mantindre en èxit en chicotetes vasijas ceràmiques varen ser varietats dorades de Carassius auratus, un ciprínido de tamany mig de gran resistència i colorit, capaç de resistir les difícils condicions de manteniment de l'época. Encara que també s'utilisava en estanys ornamentals, este es va convertir en el regne de les carpes koi, un ciprínido similar pero de molt major tamany, més adequat per als grans estanys. Sigles de cria selectiva varen dur al desenroll de varietats molt diferents a les salvages, en morfologia i en colorit. Les carpes koi varen ser pel camí del colorit (i en menor medida la forma), en ser peixos d'estany visibles fonamentalment per la seua banda dorsal. S'han desenrollat numeroses varietats, algunes enormement cotisades i de gran bellea.

Peix disc varietat Pigeon Blood

Del carpín dorat inicialment es varen desenrollar varietats d'aletes més llargues i major colorit, i en el temps variants morfològiques molt diferents a la forma salvage, en aletes duplicades i estranyes formes corporals, en alguns casos belles, en uns atres de discutible moralitat, com el cas de les varietats d'ulls de bombeta.

Els peixos tropicals

Els peixos dorats varen ser els primers peixos en ser mantinguts pels acuariófilos, pero en el planeta existien atres centenars d'espècies de peixos d'atractius colors i interessants comportaments adequats per a ser mantinguts en aquaris domèstics, pero que requerien unes condicions molt més exigents. Ademés, la gran majoria d'ells, en ser tropicals, requerien temperatures estables i superiors a la majoria de països en els que es practicava l'afició. Ademés, la gran majoria d'espècies eren altament delicades, en ser capturades en el seu mig natural. Les primeres espècies que es varen conseguir reproduir en èxit varen ser els peixos paraís i els lluitadors de Siam, peixos resistents capaços d'aguantar temperatures mijanament baixes, i en un orgue de respiració auxiliar (el llaberint), que els permet respirar aire atmosfèric, alguna cosa fonamental davant els inexistents sistemes d'aireación del moment. En el desenroll de termocalentadores, bombes d'aire i filtres, es va ser ampliant el número d'espècies mantingudes en èxit. I en el desenroll del cultiu de peixos ornamentals, es varen ser obtenint eixemplars molt més resistents a la captivitat, inclús en espècies que eren considerades de dificultat, com el Peix Disc.

La acuariofilia marina

Els primers aquaris marins tropicals eren sol de peixos, en peixos pallasso, damiselas i pomacántidos. Presentaven les mateixes dificultats que els peixos tropicals d'aigua dolça, i algunes més. Els peixos marins són més sensibles a les variacions: en general, la mar és un mig molt més estable que qualsevol riu o llac. Ademés, existix l'agreujant de l'aigua de mar, que cal anar a la mar a per ella, o preparar-la a pur d'aigua dolça i sals marines (molt diferent a la sal comuna). L'alvanç en el coneiximent i el desenroll de la cria de peixos, la tecnologia i les sals marines va fer que es popularisaren els aquaris marins a finals dels anys 1980. En l'actualitat és possible montar un aquari de sec domèstic, alguna cosa impensable abans dels anys 1980. La tendència actual en aquaris de sec és la de llimitar el número de peixos i incrementar el volum de roca viva (substrat rocós poroso colonisat per infinitat de chicotets microorganismes) i d'atres invertebrats, tals com cnidaris (corals,[2] anémones...) i moluscs (caragols, bivalvats...). Alguns complements tecnològics importants en un aquari marí, sobretot si en ell es tracta de representar un ecosistema de sec, són l'allumenament d'alta intensitat i espectre continu (conseguida generalment en llànties de descàrrega[3] d'halogenuros metàlics) i la espumación cíclica de l'aigua, per mig d'un dispositiu denominat skimmer o espumador[4] que elimina residus orgànics per mig de separació fraccionada de la bromera produïda en una columna, per la qual passa contínuament l'aigua de l'aquari.

La acuariofilia moderna

El principi bàsic de la acuariofilia moderna és la recreació d'un ecosistema aquàtic artificial en el que puguen desenrollar un comportament natural tot tipo d'espècies aquàtiques, i estabilisat per mig de sistemes tècnics auxiliars. Ya no és una afició centrada en el manteniment exclusiu de peixos, sino una afició basada en una ciència, l'acuariología. Existixen molts aquaris sense peixos o casi sense peixos, creats específicament per a plantes aquàtiques (disciplina denominada paisagisme aquàtic), invertebrats, amfibis i reptils aquàtics. El mercat mundial mou prop de mil millons de dólars per any, i l'indústria d'equipaments i accessoris (incloent llibres i revistes sobre el tema) és de més de 15 000 millons de dólars.[5]

En Estats Units la acuariofilia ocupa el tercer lloc en l'orde de pasatiempos més practicats (el primer és la fotografia i el segon la filatelia).[1] En Japó existixen prop d'1,2 millons d'acuaristas (els redactors creuen que els aquaris "duen sòrt"). En Brasil existixen més de 500 000 aquaris,[5] per a un total de 2 millons d'aquaris en tot lo món, aproximadament.[1]

Espècies invasoras

Els guppis són una de les espècies més populars. Originaris del nort de Sudamérica, són no obstant l'espècie més abundant del Parc Estadual d'Itacolomi, en Mines Gerais, degut a que els acuaristas els han tirat allí.
Peix lleó.

La crío d'espècies ornamentals és una font de disseminació de peixos no natius (exòtics) en cossos d'aigua. Açò ocorre perque els peixos que originalment es varen mantindre en estanys solen ser lliberats en mijos selvats, causant aixina una de les principals causes de pèrdua de biodiversitat del planeta.[5]

Els peixos d'aquari no deurien ser lliberats en un mig ambient que no siga el que els correspon. Les espècies invasoras poden afectar sériament a les seues noves llars en aprofitar-se o competir en les espècies natives. Si un acuarista desija desfer-se del seu peix, deu donarlo, vendre-ho o sacrificar-ho en anestésicos o per congelamiento.[5] Alguns eixemples destacats d'invasions per part de peixos exòtics són:[5]

  • El cíclido convicte, originari d'América Central, competint per l'aliment en espècies natives d'Austràlia.
  • En Dinamarca, el peix asiàtic carassius va disseminar paràsits en les espècies natives.
  • El guppy, del nort de Sudamérica, es va convertir en l'espècie més abundant del Parc Estadual do Itacolomi, en Mines Gerais, Brasil.
  • En Florida, Estats Units el peix gat suramericà va crear buits en les barrancas dels llac, erosionant-les a gran velocitat.
  • El venenós peix lleó, encara que originari d'Àsia li'l troba ya en l'Oceà Atlàntic, sobretot en el Mar Carib. És una séria amenaça per a la fauna local de peixos i invertebrats dels quals s'alimenta i un risc per a l'equilibri dels ecosistemes marins de la regió degut a que no posseïx enemics naturals en eixes aigües i ademés pot reproduir-se a un ritme vertiginós. Algunes de les característiques que fan que una espècie exòtica siga una potencial espècie invasora, són:[5]
  • Curta vida (2 a 3 anys).
  • Ràpit creiximent.
  • Ràpida madurea sexual.
  • Alta fecunditat.
  • Capacitat de colonisar diversos tipos d'hàbitat (eurioico).
  • Presentar àmplies tolerància fisiològiques (euritópico).
  • Comportament gregario.
  • Associació en activitats humanes (font alimentícia, per mig de la navegació, per ser una espècie ornamental, etc.)
  • Variabilitat genètica àmplia.
  • Alimentació sobre organismes en l'aigua, com el plàncton.

Famílies

Les principals famílies de peixos tropicals d'aigua dolça usades en acuariofilia són les següents:

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «món per a novells». ElMundo (6 de giner de 2016). Archivat des de l'original, el 6 de febrer de 2016. Consultat el 6 de febrer de 2016.
  2. ↑ «¿Tinc corals bonicos?». AcuariofiliaMarina. Archivat des de l'original, el 4 de febrer de 2016. Consultat el 6 de febrer de 2016.
  3. ↑ htmllànties de descàrrega
  4. ↑ skimmer o espumador
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Peixos d'aquari, ¿Mascotes o Plagues?, André L. Barroso de Magalhâes, Newton P. Ulhoa Barbosa i Claudia María Jacobi. Revista Ciència Hui, editorial del n.º 117 Vol. 20 , jun-jul 2010

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Acuariofília&oldid=1621300»