Acemite

El acemite o azemite és una mescla de salvat o afrecho de blat mòlt en una chicoteta part de farina de blat, usada antigament per a elaborar pa. En l'actualitat, es considera un arcaisme, puix esta mescla ya no es produïx. El afrecho abaratia enormement el pa, que es destinava sobretot com a aliment per a gossos, o per als més pobres de la societat. El acemite era una mescla comuna en la cuina del-Ándalus, i ho va seguir sent en Espanya fins als sigles XIX i XX.

L'autor Pedro Felipe Monlau, en el seu Diccionari etimològic de la llengua castellana de 1881, indica que en el acemite es preparen uns pans de gran tamany cridats «morenes o perrunas». Els pans integrals, hui revalorisats pel moviment nutricioniste, antigament eren considerats de classe baixa, mentres que el pa blanc era de classe alta. No obstant, el acemite no és siquiera integral, sino tan sol la cascarilla del gra (el 'residu'), combinat en una chicoteta part de farina blanca per a poder-se panificar ben. De tal manera que el pa de acemite és el pa dels més pobres, que no eren pocs. Monlau indica també que acemita (acabament en -a), és una paraula «molt usada en Andalusia i atres províncies» per a referir-se al «pa fet de acemite, que en català és denominat pa de prims».

Orige

La teoria més acceptada és que «acemite» prové del àrap andalusí السَمِيد as-semid, a la seua volta del àrap clàssic, سميد samīd, nom que en àrap modern s'usa per a la sémola. Ya que la lletra س ('s') és una consonante solar, l'artícul al- pansa a pronunciar-se com a as-, que en l'espanyol s'ha acoplat a la paraula en sí: acemite.

No obstant, segons el lexicógrafo Sebastián de Covarrubias (1539-1613), acemite és una paraula derivada de «ácimo» (del llatí, azȳmus; a la seua volta del grec antic, ἄζυμος azymos), que és el nom que reben els pans sense rent.

Pa de acemite és el pa fet de la flor de la farina, de que fan coques; i per no dur rent, d'a on va prendre el nom (ácimo), són les coques planes (...).

En opinió de Bernardo de Alderete (1565-1641), abdós etimologies no són incompatibles, ya que el assemid àrap va poder ser pres del azymus romançada. Com es pot observar, «acemite» feya originalment referència a la flor de farina, que és una farina mòlta dos voltes. Posteriorment el significat mutaría, i passaria a referir-se a la farina de salvat en una part de farina normal. Abdós accepcions es troben en el Diccionari de la llengua espanyola, i abdós en desús. El «açemite» apareix en la Recopilació d'alguns noms aràbics (1593) de Fra Diego de Guadix definit com: «lo més quin o més remolido dels afrechos o salvats que ixen de la farina (...) en la part despaña a que criden estremadura duen este nom mes corrompido per que dizen o criden somita».

En el Diccionari general etimològic de la llengua espanyola de Roque Barcia i Eduardo Echegaray de 1887, el «acemite» es definix com «el salvat o afrecho quin que té alguna porció de farina» i la «acemita» com «el pa fet de acemite». També inclou la flor de farina com a segona accepció, pero la classifica com a terme antiquat.