Àcit ascórbico

Per a informació sobre el seu valor nutricional vore Vitamina C.

El àcit ascórbico o vitamina C és un cristal incoloro, vàter, sòlit, soluble en aigua, en un sabor àcit. És un àcit orgànic, en propietats antioxidants. En humans, primats i cobayas, entre uns atres, la vitamina C (enterogemina L de l'àcit ascórbico) no se sintetisa, per lo que deu ingerir-se a través dels aliments. Açò es deu a l'absència de l'enzima L-gluconolactona oxidasa, que participa en la ruta de l'àcit úrico.

Etimologia

l'enantiómero S, també cridat enantiómero L (levógiro) en nomenclatura D-L, d'este àcit comunament es coneix com vitamina C. El nom "ascórbico" prové del prefix a- ("sense") i del llatí scorbuticus ("escorbuto"), procedix de la seua propietat de previndre i curar l'escorbuto. La vitamina C o antiescorbútica és un nutrient essencial per al ser humà, els primats, les cobayas i alguns rat penat, els qui carixen del mecanisme per a la seua síntesis. El restant dels mamífers ho sintetisen de forma natural en el fege.

Química

Fòrmula: C
6H
8O
6
Fòrmula empírica: C
3H
4O
3
Format de SMILES: C1(O)=C (O) C(=O)OC1(C (O) CO)
Temperatura de fusió: 189-192 °C / 462 K - 465 K

Usos

L'àcit ascórbico combat infeccions, cicatrisa ferides i ajuda a sanar teixits danyats.

Història

Des d'el XVI, els espanyols ya s'havien donat conte de que els cítrics prevenien l'aparició d'escorbuto entre els mariners. Al principi, se suponia que les propietats àcides eren responsables d'este benefici; no obstant, pronte es va fer evident que atres àcit en la dieta, com el vinagre, no tenien tals beneficis. En 1907, dos meges noruecs varen informar d'un compost essencial en els aliments per a previndre la maltia, distint del que impedia el beriberi. Estos meges estaven investigant malties per deficiències dietètiques per mig del nou modele animal de cobayas, susceptibles al escorbuto. Al recent descobert factor alimentari se li va cridar finalment vitamina C. Entre 1928 i 1932, l'equip d'investigació hongarés dirigit per Albert Szent-Györgyi, i el de l'investigador nortamericà Charles Glen King, varen identificar el factor antiescorbútico com una particular i senzilla substància química. En la Clínica Maig, Szent-Györgyi havia aïllat químicament l'àcit hexurónico a partir de les glándulas suprarrenals d'animals; sospitava que era el factor antiescorbútico pero no podia demostrar-ho sense un ensaig biològic. Tal ensaig es va portar a terme per fi en l'Universitat de Pittsburgh, usant conejillos d'índies en elaboratori de King, qui havia treballat en el problema durant anys. A finals de 1931, elaboratori de King va obtindre indirectament de Szent-Györgyi àcit hexurónico renal i, utilisant el seu model animal, va demostrar a principis de 1932 que era la vitamina C. Est va ser l'últim dels composts d'orige animal; pero després, en eixe mateix any, el grup de Szent-Györgyi va descobrir que el pebre paprika, una espècia comuna en la dieta d'Hongria, era una rica font d'àcit hexurónico. Va enviar alguns dels productes químics, ara més disponibles, a Walter Norman Haworth, un químic britànic expert en el sucre.^[1] En 1933, en colaboració en ellavors director adjunt d'Investigació (i posteriorment sir) Edmund Hirst i els seus equips d'investigació, Haworth va deduir l'estructura correcta i la naturalea isómerica-òptica de la vitamina C, i en 1934 va informar de la primera síntesis de la vitamina.^[2] En honor de les propietats antiescorbúticas del compost, Haworth i Szent-Györgyi varen propondre llavors per al compost el nou nom de «àcit a-escórbico» (a-scorbic acid). Finalment ells mateixos ho varen nomenar àcit L-ascórbico quan la seua estructura va ser provada per síntesis.^[3]

En 1937, el Premi Nobel de Química li va ser otorgat a Haworth pel seu treball en la determinació de l'estructura de l'àcit ascórbico (compartit en Paul Karrer, qui va rebre el seu premi pel treball sobre les vitamines), i el premi de Fisiologia o Medicina d'eixe mateix any va ser per a Szent-Györgyi pels seus estudis sobre les funcions biològiques de l'àcit L-ascórbico. El mege nortamericà Fred R. Klenner va promoure la vitamina C com una cura per a moltes malties en la década de 1950 elevant les dosis en gran mida fins a decenes de grams de vitamina C al dia per mig d'injecció. Des de 1967, un atre guanyador del premi Nobel Linus Pauling recomana elevades dosis d'àcit ascórbico (ell mateixa prenia 18 grams al dia) com a prevenció contra el refredat i el càncer. Els resultats de Klenner han segut controvertits pel moment, ya que les seues investigacions no complixen en els estàndarts metodològics moderns.^[4]

Vore també

Referències

↑ Story of Vitamin C's chemical discovery. Profiles. nlm. nih. gov. Retrieved on 2012-12-04.
↑ Davies, Michael B. (1991). Vitamin C: Its Chemistry and Biochemistry, The Royal Society of Chemistry, p. [1]. ISBN 0-85186-333-7.
↑ «The Chemical Nature Of Vitamin C».. Part of the Nationalibrary of Medicine collection. Accessed January 2007
↑ The American physician Thomas I Levy, M. D. J. D. wrote a critical review about Klenner's work, Curing the Incurable, LiveOn Books 2002, 3rd edition 2009, ISBN 0-9779520-2-9.

Enllaços externs

Este artícul conté una traducció derivada de «Ácido ascórbico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Story of Vitamin C's chemical discovery. Profiles. nlm. nih. gov. Retrieved on 2012-12-04.

[2] Davies, Michael B. (1991). Vitamin C: Its Chemistry and Biochemistry, The Royal Society of Chemistry, p. [1]. ISBN 0-85186-333-7.

[3] «The Chemical Nature Of Vitamin C».. Part of the Nationalibrary of Medicine collection. Accessed January 2007

[4] The American physician Thomas I Levy, M. D. J. D. wrote a critical review about Klenner's work, Curing the Incurable, LiveOn Books 2002, 3rd edition 2009, ISBN 0-9779520-2-9.

[1]

[2]

[3]

[4]