Gramàtica del valencià

La gramàtica del valencià és la ciència que estudia i descriu l'estructura de la llengua valenciana.

Fonologia

Vocals tòniques

En valencià hi ha sèt vocals tòniques:

• a (mà);
• e (fe);
• e oberta (mel);
• i (fill);
• o (tot);
• o oberta (por);
• u (fum).

Vocals àtones

Hi ha cinc vocals àtones en valencià: a, e, i, o, u.

Els diftoncs

Artícul principal → Diftonc.

Se poden classificar en tres grups, segons el grau d’obertura de les vocals que els formen :

• creixents: formats per la semiconsonant u + vocal.
• decreixents: formats per una vocal + semiconsonant.
• neutres: formats per la combinació de les vocals àtones i, u.

Els triftoncs

Estén formats per tres vocals en una sola sílaba: la semiconsonant u + vocal + semivocal i o u, sent sempre la tònica la vocal central.

Alfabet consonàntic valencià

Les lletres de l'alfabet consonàntic valencià són les següents:

b, be
c, ce
ch, che
ç, ce trencada
d, de
f , ef
g, ge
gu, ge-u
h, hac
j, jota
ig, i ge
k, ca
l, el
ll, ell
m, em
n, en
ny, eny
p, pe
q, cu
r, er
rr, doble er
s, es
ss, doble es
t, te
ts, te es
tz, te zeta
v, ve
w, ve doble
x, xe o eix
y, i grega
z, zeta

Dígrafs i pronunciació especial valenciana

• La terminació -ig es pronuncia com a una "ch" o com "ich" per tant, "Despaig" s'ha de de pronunciar com a /despat∫/.
• El dígraf "ny" se pronuncia com a /ɲ/, es dir, com la Ñ espanyola, la GN francesa i la NH portuguesa.
• Les terminacions -ADA i -ADES s'han de pronunciar com a -À i -AES.
• Els diminutius -ADET i derivats com -ADETA, -ADETS, -ADETES s'han de pronunciar sense "D", que es suprimix.
• Els començaments de paraula en "ps" s'ha de pronunciar i escriure com a /s/, aixina "sicològic" s'ha de pronunciar com a /si-ko-'lɔ-dʒik/.

Morfologia

Determinants

Artículs

Artícul principal → Artículs en valencià.

L'artícul determinat en valencià és: en singular, el per al masculí, la per al femení i lo per al neutre i en plural, els per al masculí i les per al femení. En algunes comarques septentrionals encara s'usa l'artícul masculí clàssic lo i el seu plural los, també s'usa en el restant del valencià en certes expressions com en lo carrer o tot lo món i alguns noms propis com Canet Lo Roig, Tirant lo Blanch o Lo Rat Penat.

Demostratuis

Artícul principal → Demostratius en valencià.

Els determinants demostratius tenen la funció de senyalar la possició de l'objecte respecte al parlant. Presenten la següent forma:

Demostratius	Prop	Distància mija	LLunt
Masculí singular	este, est	eixe, eix	aquell
Femení singular	esta	eixa	aquella
Masculí plural	estos	eixos	aquells
Femení plural	estes	eixes	aquelles
Neutre	açò	això	allò

Les variacions est i eix són vàlides quan la paraula següent comença per vocal o h i recomanades si la paraula comença per una e o una vocal tònica: est estui, eix home, est atre chic, eix enterro.

Possessius

Els determinants possessius indiquen la relació de pertenència del l'objecte designat.

Persona	Masculí singular	Femení singular	Masculí plural	Femení plural
1º singular	meu	meua	meus	meues
2º singular	teu	teua	teus	teues
3º singular	seu	seua	seus	seues
1º plural	nostre	nostra	nostres	nostres
2º plural	vostre	vostra	vostres	vostres
3º plural	seu	seua	seus	seues

Els possessius poden anar davant o darrere del substantiu: el meu veí, un veí meu. Si se situa davant sempre porta l'artícul que li corresponga: les meues carchofes, el seu got, les nostres accions, les vostres tendes.

També existixen els possessius àtons que tenen esta forma:

Persona	Masculí singular	Femení singular	Masculí plural	Femení plural
1º singular	mon	ma	mos	mes
2º singular	ton	ta	tos	tes
3º singular	son	sa	sos	ses
1º plural	nostre	nostra	nostres	nostres
2º plural	vostre	vostra	vostres	vostres
3º plural	son	sa	sos	ses

S'utilisen davant de paraules que indiquen parentesc: ma mare, mon yayo, sos tios. També s'utilisen davant de les paraules casa i vida, en alguns refrans i davant d'alguns títuls: ta casa, vostra vida, Sa Santitat, Sa Majestat, nostra Senyera.

Numerals

Els numerals expresen un càlcul numèric i poden ser ordinals, cardinals:

	Cardinal	Ordinal
0	zero
1	u, una (femení)	primer, primera
2	dos (invariable)	segon, femení segon/segona
3	tres	tercer, tercera
4	quatre	quart, quarta
5	cinc	quint, quinta
6	sis	sext, sexta
7	sèt	sèptim, sèptima
8	huit	octau, octava
9	nou	nové, novena
10	dèu	dècim, dècima
11	onze	undècim, undècima
12	dotze	duodècim, duodècima
13	tretze	dècim tercer, dècima tercera
14	catorze	dècim quart, dècima quarta
15	quinze	dècim quint, dècima quinta
16	setze	dècim sext, dècima sexta
17	dèsset	dècim sèptim, dècima sèptima
18	díhuit	dècim octau, dècima octava
19	dèneu	dècim nové, dècima novena
20	vint	vigèsim

També existixen els partitius: ½ un mig, una mija, 1/3 un terç, una terça, 1/8 un octau, 2/7 dos sèptims. Els multiplicatius són: simple, doble, triple, quàdruple, etc.

Pronoms

Pronoms personals

En valencià hi ha dos tipos de pronoms personals els pronoms personals forts que poden actuar com a subjecte i els pronoms personals dèbils que sempre acompanyen al verp.

Els pronoms personals forts tenen la següent forma:

Pronoms personals forts
PERSONA	SUBJETE	DARRERE DE PREPOSICIÓ
1.º pers.	yo	mi
2.º pers.	tu, vosté	tu, vosté
3.º pers.	ell/ella	ell/ella
1.º pers. pl.	nosatros	nosatros
2.º pers. pl.	vosatros, vostés	vosatros, vostés
3.º pers. pl.	ells/elles	ells/elles

Per a la primera persona del plural se reconeixen tres posibilitats: nosatres per al context formal i lliterari, nosatros com forma estàndart i mosatros como forma coloquial. Lo mateix s'aplica als pronoms dèbils nos i mos. Igualment, en la segona persona del plural, vosatros es la forma general i vosatres també servix per a un context cult.

Quan els pronoms tenen una funció reflexiva se solen acompanyar per l'indefinit mateixa que presenta una forma invariable en femení: S’ho comprà per ad ell mateixa. Elles pensaven en elles mateixa. Tornà en sí.

Els pronoms personals dèbils tenen la forma següent:

		Forma		Forma apostrofada
		Forma principal	Forma inversa	Davant	Darrere
1º pers. sing		me	em	m'	'm
2º pers. sing		te	et	t'	't
3º	reflex.	se	es	s'	's
	CD (masc)	lo	el	l'	'l
	CD (fem)	la		l'
	CI	li
	CD indefinit	ne	en	n'	'n
	CD neutre/Atribut	ho
	Partitiu	ne	en	n'	'n
	Comp. en de	ne	en	n'	'n
1º pers. pl.		nos
2º pers. pl.		vos
3º pl.	reflex.	se	es	s'	's
	CD (masc)	los	els		'ls
	CD (fem)	les
	CI (masc i fem)	los	els		'ls
	CD indefinit	ne	en	n'	'n
	CD neutre/Atribut	ho
	Partitiu	ne	en	n'	'n
	Comp. en de	ne	en	n'	'n

El verp

Artícul principal → Conjugació verbal de la llengua valenciana.

El verp en valencià constituïx el núcleu de l'oració. Se dividixen en tres conjugacions, la primera conjugació acabada en -ar: parlar, donar; la segon conjugació acabada en -er, -re, -r: témer, vore; i la tercera conjugació acabada en -ir: fugir, dormir.

Primera conjugació

Formes no personals	(masc. sing., fem. sing., masc. pl., fem pl.).
Infinitiu	donar
Gerundi	donant
Participi	donat, donada, donats, donades
Indicatiu	yo	tu	ell	nosatros	vosatros	ells
Present	done	dones	dona	donem	doneu	donen
Pretèrit imperfecte	donava	donaves	donava	donàvem	donàveu	donaven
Pretèrit perfecte	doní	donares	donà	donàrem	donàreu	donaren
Pretèrit perfecte perifràstic	vaig donar	vares donar	va donar	vàrem donar	vàreu donar	varen donar
Futur imperfecte	donaré	donaràs	donarà	donarem	donareu	donaran
Condicional	yo	tu	ell	nosatros	vosatros	ells
	donaria	donaries	donaria	donaríem	donaríeu	donarien
Subjuntiu	yo	tu	ell	nosatros	vosatros	ells
Present	done	dones	done	donem	doneu	donen
Pretèrit imperfecte	donara	donares	donara	donàrem	donàreu	donaren
Imperatiu	yo	tu	ell	nosatros	vosatros	ells
Afirmatiu		dona	done	donem	doneu	donen
Negatiu		no dones	no done	no donem	no doneu	no donen

Segon conjugació

Formes no personals	(masc. sing., fem. sing., masc. pl., fem pl.).
Infinitiu	témer
Gerundi	tement
Participi	temut, temuda, temuts, temudes
Indicatiu	yo	tu	ell	nosatros	vosatros	ells
Present	tem	tems	tem	temem	temeu	temen
Pretèrit imperfecte	temia	temies	temia	temíem	temíeu	temien
Pretèrit perfecte	temí	temires	temé	temírem	temíreu	temiren
Pretèrit perifràstic	vaig témer	vares témer	va témer	vàrem témer	vàreu témer	varen témer
Futur imperfecte	temeré	temeràs	temerà	temerem	temereu	temeran
Condicional	yo	tu	ell	nosatros	vosatros	ells
	temeria	temeries	temeria	temeríem	temeríeu	temerien
Subjuntiu	yo	tu	ell	nosatros	vosatros	ells
Present	tema	temes	tema	temam	temau	temen
Pasat imperfecte	temera	temeres	temera	temérem	teméreu	temeren
Imperatiu	yo	tu	ell	nosatros	vosatros	ells
Afirmatiu		tem	tema	temam	temau	temen
Negatiu		no temes	no tema	no temam	no temau	no temen

Tercera conjugació

Formes no personals	(masc. sing., fem. sing., masc. pl., fem pl.).
Infinitiu	sentir
Gerundi	sentint
Participi	sentit, sentida, sentits, sentides
Indicatiu	yo	tu	ell	nosatros	vosatros	ells
Present	senc/sent	sents	sent	sentim	sentiu	senten
Pretèrit imperfecte	sentia	senties	sentia	sentíem	sentíeu	sentien
Pretèrit perfecte simple	sentí	sentires	sentí	sentírem	sentíreu	sentiren
Pretèrit perfecte perifràstic	vaig sentir	vares sentir	va sentir	vàrem sentir	vàreu sentir	varen sentir
Futur imperfecte	sentiré	sentiràs	sentirà	sentirem	sentireu	sentiran
Condicional	yo	tu	ell	nosatros	vosatros	ells
	sentiria	sentiries	sentiria	sentiríem	sentiríeu	sentirien
Subjuntivo	yo	tu	ell	nosatros	vosatros	ells
Present	senta	sentes	senta	sentam/sentim	sentau/sentiu	senten
Pretèrit imperfecte	sentira	sentires	sentira	sentírem	sentíreu	sentiren
Imperatiu	yo	tu	ell	nosatros	vosatros	ells
Afirmatiu		sent	senta	sentam/sentim	sentau/sentiu	senten
Negatiu		no sentes	no senta	no sentam/sentiu	no sentau/sentiu	no senten

L'adverbi

L'adverbi és una categoria gramatical heterogènea que sol actuar en l'acció verbal. Estos poden indicar lloc: davant, darrerre, avant, arrere, dins, fòra, etc. Poden indicar temporalitat: ans/adés, en acabant, pronte, tart, mentres, etc. Igualment, poden expresar modalitat: sicerament, honestament, aproximament, etc. També expresen negació: no, res/gens, tampoc, etc. Ademés, poden expresar manera: aixina, be, etc. Els adverbis poden presentar-se en locucions adverbials, per eixemple: aixina aixina, de veres, en pèls i senyals.

Les preposicions i les conjuncions

Les preposicions tenen la funció de fer de nexe entre els elements de l'oració i són invariables. Les preposicions àtones són: a/ad, en, de, en, per, com, fins/asda, cap, i també per a, des de (desde), fins a, cap a, com a. La preposició a se transforma en ad davant d'un pronom personal o demostratiu: Ad ell li funciona, ad este no li ho digues. Les preposicions tòniques són: baix, barat a, cara, contra, entre, sense, segons, sobre, vora.

Les conjuncions també actuen com conectors d'elements equivalents. Eixemples de conjuncions són: i, ni, o, pero, puix, encara que.

Sintaxis

Artícul principal → Sintaxis del valencià.

Vore també

• Idioma valencià
• Normes d'El Puig

Bibliografia

• GUINOT I GALAN, Josep M. (1991) Morfologia Historica de la Llengua Valenciana, Valéncia: RACV.
• FONTELLES, Antoni; LANUZA, Joaquim; GARCIA, Laura. Gramàtica de la Llengua Valenciana. 2ª edició corregida. Valéncia: Lo Rat Penat, 1996. ISBN: 84-89069-20-4

Enllaços externs

• Gramàtica didàctica de valencià
• Curs de valencià elaborat a partir de la gramàtica per la Plataforma Jovenil Valencianista
• Els verps valencians i la seua flexió
• Preposicions