El tofu[1], també cridat tokua o tokwa en l'espanyol filipí (del hokkien 豆乾), és un menjar d'orige chinenc, preparada en llavors de soja, aigua i solidificante o coagulante. Es destaca pel valor nutritiu de la proteïna de soja i en la seua capacitat per a reduir el colesterol en sanc, entre atres beneficis.[2] És un component comú en la cuina oriental.[3][4] Es prepara per mig de la coagulació de la cridada “llet de soja” i el seu prensage posterior per a separar la part líquida de la sòlida, de modo similar a com es prepara el formage a partir de la llet. Té una textura ferma semblada a la del formage, color blanc crema i sol presentar-se en forma de gavetes.

Ganmodoki (がんもどき)
Aburaage (あぶらあげ)

El tofu es va originar en China, a on la llegenda atribuïx la seua invenció al príncip Liu An (刘安, 179 a. C. - 122 a .C.). El tofu i la seua tècnica de producció varen ser introduïts a Corea i Japó durant el periodo Nara. També es va difondre a atres parts de l'Est asiàtic. És molt provable que la seua difusió coincidira en l'expansió del budisme, ya que és una important font de proteïnes en la dieta vegetariana del budisme asiàtic. Li Shizhen, de la dinastia Ming, descriu un mètoto de fer tofu en el Bencao Gangmu.

El tofu és baix en calories, en cantitats relativament grans de proteïna i molt poc greix. És ric en ferro i depenent del coagulante usat durant la seua manufactura, pugues també tindre alts continguts de calci i/o magnesi.

El tofu és molt amprat en la cuina chinenca, encara que el seu us està també molt estés en Japó que ha donat fama en occident i en la cuina asiàtica en general.

Si es cuina en alguna espècia, el tofu adquirix el seu sabor, lo que fa d'ell un bon ingredient per a guisos i sopes especials. Cap producte animal intervé en la seua elaboració, per lo que és àmpliament usat com a substitut parcial de la carn pels vegetarians i veganos.


Etimologia

El vocablo tofu, prové de tōfu (豆腐) en japonés (<small>pronunciació japonesa:</small> <phonos file="Ya-Tofu.oga">[ toː.ɸɯ ]</phonos>) que a la seua volta deriva del chinenc tou-fu, compost pels caràcters de frijol 豆 i “quallat” o “fermentat” 腐.


Història

L'elaboració del tofu es va registrar per primera volta durant la dinastia Han chinenca fa uns 2000 anys.[5] La llegenda chinenca atribuïx la seua invenció al príncip Liu An (179-122 a. C.) de la província d'Anhui. El tofu i la seua tècnica de producció es varen introduir en Japó[6][7]Plantilla:Sfnb durant el periodo Nara (710-794). Alguns estudiosos creuen que el tofu va aplegar a Vietnam durant els sigles X i XI.[8] També es va estendre a atres parts del Surest Asiàtic.Plantilla:Sfnb Açò provablement va coincidir en la difusió del Budisme, ya que és una font important de proteïna en la dieta vegetariana del budisme d'Àsia oriental.[6] Li Shizhen, durant la dinastia Ming, va descriure un mètoto per a fer tofu en el Compendio de Matèria Mèdica.Plantilla:Sfnb Des de llavors, el tofu s'ha convertit en un aliment en molts països, com Vietnam, Tailàndia i Corea, en variacions regionals en els métodos de producció, la textura, el sabor i l'ús.


Teories d'orige

La més estesa de les tres teories sobre l'orige del tofu sosté que este va ser descobert pel senyor Liu An, un príncip de la dinastia Han. Encara que és plausible, l'escassea de fonts fiables per a este periodo fa que siga difícil determinar-ho de forma concloent. En l'història chinenca, els invents importants s'atribuïxen en freqüència a importants líders i figures de l'época.Plantilla:Sfnb En 1960, un mural de pedra desenterrado d'una tomba de la dinastia Han oriental va proporcionar respal a la teoria de l'orige Han del tofu; no obstant, alguns estudiosos sostenen que el tofu durant la dinastia Han era rudimentari i caria de la fermea i el sabor per a ser considerat com tofu.Plantilla:Sfnb

Una atra teoria sugerix que el mètoto de producció del tofu es va descobrir accidentalment quan es va mesclar una papilla de soja hervir i mòlta en sal marina impura. Dita sal marina provablement contenia sales de calci i magnesi, lo que va permetre que la mescla de soja es quallara i produïra un gel similar al del tofu.

L'últim grup de teories sosté que els antics chinencs varen deprendre el mètoto per a quallar la llet de soja emulant les tècniques de quallat de la llet dels mongols o de l'Índia oriental. A pesar de la seua alvançada cultura, en l'antiga societat chinenca no existia cap tecnologia o coneiximent per a cultivar i processar productes làcteus. La principal prova d'esta teoria és la similitut etimològica entre el terme chinenc rǔfǔ (乳腐), que significa lliteralment "llet quallada", utilisat durant la Dinastia Sui (581-618 d. C.), per a plats de consistència pareguda a la del yogurt o el formage bla), posteriorment influenciat pels productes làcteus i els métodos de producció mongoles, i el terme dòufu (豆腐, "judeues quallades" ) o tofu. Encara que és intrigant i possible, no hi ha proves que corroboren esta teoria més allà de l'especulació acadèmica.Plantilla:Sfnb


Àsia oriental

China

És possible que s'haja descobert una forma de tofu durant la dinastia Han (202 AD 220), pero no es va convertir en un aliment popular en China fins a la dinastia Song (960-1279).Plantilla:Sfnb

En China, el tofu s'utilisa tradicionalment com a ofrena alimentària quan es visiten les tombes dels familiars fallits. S'afirma que els esperits (o fantasmes) han perdut fa temps la barbeta i la mandíbula, per lo que només el tofu és lo suficientment bla per a que puguen menjar. Ans que existira la refrigeració en China, el tofu només es venia durant l'hivern, ya que no s'estropejava tan fàcilment en el fret. Durant els mesos més càlits, el tofu, una volta elaborat, s'estropejava si s'almagasenava durant més d'un dia.


Japó

 
Shichijyu-ichi ban Shokunin Utaawase [七十一番職人歌合] 37, Venedor de tofu (1500).

El tofu va ser introduït en Japó durant el periodo Nara (finals del VIII) per monges budistes zen, que inicialment ho varen cridar "cuajada china" (唐腐 tōfu?).Plantilla:Sfnb Una variant ferma del tofu va ser introduïda en la província d'Toser, actual prefectura de Kochi, per un mèdic coreà i presoner de guerra despuix de les invasions japoneses de Corea (1592-1598).[9][10][11] Gran part de l'ús inicial del tofu en Àsia oriental va ser com a substitut vegetarià de la carn i el peix per part dels monges budistes, especialment els que seguien el budisme zen.Plantilla:Sfnb[12]

El document japonés més antic relatiu al tofu fa referència a que el plat es va servir com a ofrena en el Santuari Kasuga de Nara en 1183.[13] El llibre Tofu Hyakuchin (豆腐百珍), publicat en 1782 durant el periodo Edo, inclou 100 receptes per a preparar en tofu.[14]


Surest asiàtic

En el surest asiàtic, el tofu va ser introduït en la regió per immigrents chinencs de la província de Fujian, com ho demostren molts països del surest asiàtic que es referixen al tofu usant les pronunciacions chinenques Min Nan per a tofu suau i ferma, o tāo-hū i tāo-goa<sup>n</sup> respectivament. En Indonèsia, Malàsia, Singapur, Tailàndia, Camboya, Myanmar, les Filipines i Vietnam , el tofu està àmpliament disponible i s'usa en molts plats locals.

El tofu es diu tahu en Indonèsia, i en els plats indonesis se li denomina tahu sumbat, taugeh tahu, asinan, siomay i alguns curry, a sovint agreguen rebanadas de tofu. Tahu goreng, tahu isi i tahu sumedang són entrepans populars de tofu fregit.

El tofu es diu tauhu en malai. Els indis de Malàsia i Singapur utilisen el tofu en la seua cuina, com en pixe goreng indi i rojak pasembor. La cuina Peranakan a sovint usa tofu, com en els fideus al curry de Penang i el Katong laksa de Singapur. Indonèsia, Tailàndia, Malàsia i Filipines són els principals productors de tofu i tenen plantes en molts municipis.

El tofu en Filipines es menja àmpliament com refrigerio per al desdejuni tahô (tofu suau, de Filipina Hokkien 豆腐 tāo-hū), o com tokwa (tofu sec i ferm que generalment es frig, de Filipina Hokkien 豆干 "tāo-goa<sup>n</sup>"), que és un aliment bàsic alternativa a la carn en els menjars principals i en numerosos plats regionals. El tofu va ser introduït en l'archipèlac entre els sigles X i XIII pels mariners i comerciants chinencs de la dinastia Song, junt en molts atres aliments que es varen convertir en aliments bàsics de la dieta filipina. L'ús i la producció de tofu es varen llimitar primer als centres urbans en minories chinenques influents, com Cebú o Tondo, pero es varen estendre ràpidament inclús a illes i pobles natius remots.


En atres llocs

Benjamin Franklin va ser el primer nortamericà en mencionar el tofu, en una carta de 1770 a John Bartram.[8]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 73 [15] Franklin, que ho va trobar durant un viage a Londres, va incloure uns quants grans de soja i es va referir ad ell com formage de China.[16] En 1770, Franklin també va mantindre una correspondència en James Flint sobre el tema de cóm els chinencs convertien els callivances (soja) en tofu. El fet de que Flint escriguera Towfu en la seua carta és el primer us documentat de tofu en l'idioma anglés.[8]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 73  La primera empresa de tofu en Estats Units es va crear en 1878.[17] En 1908, Li Yuying, un anarquiste chinenc i vegetarià en un títul francés en agricultura i biologia, va obrir una fàbrica de soja, la Usine de la Caséo-Sojaïne. Va ser la primera lleteria de soja del món i la primera fàbrica de França que va fabricar i va vendre beancurd.Plantilla:Sfnb No obstant, el tofu no era ben conegut per la majoria dels occidentals abans de mitan del XX. En l'aument del contacte cultural entre Occident i Àsia Oriental i el creixent interés pel vegetarianismo, el coneiximent del tofu s'ha generalisat. En les cadenes de supermercats d'Occident es poden trobar numerosos tipos de tofu ya aromatizado. També és utilisat per molts veganos i vegetarians com a font de proteïnes.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ de Luna Jiménez, A. (2006). Valor nutritivo de la proteína de soya. Investigación y Ciencia: de la Universidad Autónoma de Aguascalientes, (36), 29-34.
  3. ↑ Du Bois, Christine M., Chee Beng Tan and Sidney Wilfred Mintz (2008). The World of Soy, Urbana: University of Illinois Press. ISBN 9780252033414.
  4. ↑ Knopper, (Enero de 2002), p.16
  5. ↑ «History of tofu». Soya.be (2015-11-29). Archivat des de l'original, el 2016-08-21. Consultat el 2016-10-11.
  6. ↑ 6,0 6,1 Shimbo, Hiroko (2001). id=43puKgiAK2YC&pg=PA133 La cocina japonesa: 250 recetas con espíritu tradicional, Harvard Common Press, p. 133. ISBN 978-1-55832-177-9.
  7. ↑ Dougill, John (2006). Kyoto: a cultural history, Oxford University Press US, p. 223. ISBN 978-0-19-530137-3. Consultat el 2020-05-12.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Shurtleff (Aoyagi), p. 2013
  9. ↑ «豆腐の梅酢づけ 高知県 | うちの郷土料理:農林水産省». www.maff.go.jp. Consultat el 2021-05-24.
  10. ↑ «日本豆腐協会│豆腐の歴史». www.tofu-as.com. Consultat el 2021-05-24.
  11. ↑ «高知市歴史散歩». www.city.kochi.kochi.jp. Consultat el 2021-05-24.
  12. ↑ «日本豆腐協会│豆腐の歴史». www.tofu-as.com. Consultat el 2021-05-24.
  13. ↑ A taste of Japan, Donald Richie, Kodansha, 2001, ISBN 4-7700-1707-3
  14. ↑ «日本豆腐協会│豆腐の歴史». www.tofu-as.com. Consultat el 2021-05-24.
  15. ↑ «De Benjamin Franklin a John Bartram, 11 de enero de 1770». Founders Online. Archivos Nacionales. Archivat des de l'original, el 2020-09-20. Consultat el 20-08-26. «Creo que tenemos Garavances con nosotros; pero no sé si son los mismos que estos, que realmente vinieron de China, y son de los que está hecho el Tau-fu.»
  16. ↑ «Historia, Viajes, Artes, Ciencia, Gente, Lugares Smithsonian». Smithsonianmag.com. Archivat des de l'original, el 2016-10-12. Consultat el 2016-10-11.
  17. ↑ «Cronología del tofu en el mundo». Soyinfocenter.com. Archivat des de l'original, el 22 de septiembre de 2022. Consultat el 2016-10-11.

Enllaços externs