Temple Foguang
El temple Foguang (en chinenc: 佛光寺) és un temple budiste ubicat a 5 quilómetros de Doucun, en el comtat Wutai, en la ciutat-prefectura de Xinzhou, província de Shanxi, en China. La sala més important del temple és la Gran Sala Oriental, construïda en 857, durant la dinastia Tang (618–907). Segons registres arquitectònics, és la tercera estructura de fusta més antiga que es conserva en China.
Va ser descoberta per l'historiador de l'arquitectura Liang Sicheng (1901–1972) en 1937, mentres que una sala més antiga en el temple Nanchan va ser descoberta pel mateix equip un any més vesprada. El temple també conté una atra sala significativa que data de 1137 i ha segut denominada Sala Manjushri. Ademés, la segona pagoda més antiga existent en China (despuix de la Pagoda de Songyue, que data de el VI, està localisada en els terrenys del temple.[1] En l'actualitat, el temple és part del Patrimoni de l'Humanitat de l'Unesco i està sent restaurat.
Història
El temple va ser fundat en el V durant la dinastia Wei del Nort. Entre 785 i 820, el temple va tindre un periodo intensiu de construcció, quan es varen edificar tres pisos de 32 metros d'alt.[2] En 845, l'emperador Wu Zong va prohibir el budisme en China. Com a part de la persecució, el temple Foguang va ser cremat per complet, per lo que de l'época primerenca del temple solament va sobreviure la pagoda Zushi.[3] Dotze anys més vesprada, en 857, el temple va ser reconstruït: la Gran Sala Oriental va escomençar a edificar-se en l'antic emplaçament d'un pabelló de tres plantes. Una dòna anomenada Ning Gongyu va proporcionar la major part dels fondos necessaris per a la construcció de la sala i la seua construcció va ser dirigida per un monge cridat Yuancheng.
En el X, una representació del temple Foguang va ser pintada en la cova 61 de les grutas de Mogao; no obstant, és provable que els pintors mai hagueren vist el temple, degut a que la sala principal mostrada en la pintura era un edifici blanc de dos pisos en una teulada verda vidriado, molt diferent de la Gran Sala Oriental de colors blanc i roig. Esta pintura indica que el temple Foguang era una parada important per als peregrins budistes.[4]
En 1137, durant la dinastia Jin, la Sala Manjushri va ser construïda en el costat nort del temple, junt en una atra sala dedicada a Samantabhadra, que va ser cremada durant la dinastia Qing (1644-1912).[5]
En 1930, la Societat per a l'Investigació de l'Arquitectura China va començar a buscar edificacions antigues per tot China. En 1937, un equip arquitectònic dirigit per Liang Sicheng va descobrir que el temple Foguang era una relíquia de la dinastia Tang.[6] Liang va ser capaç de datar l'edifici gràcies a que la seua esposa va trobar una inscripció en una dels voltons.[7] La precisió de la data va ser confirmada per l'estudi de Liang sobre l'edifici, que coincidia en l'informació coneguda sobre els edificis Tang.[8]
Disposició
A diferència de la majoria de temples chinencs que estan orientats en una posició sur-nort, el temple Foguang està orientat en una posició este-oest degut a que allí les montanyes estan ubicades en l'est, nort i sur.[10] Es creu que tindre les montanyes darrere d'un edifici millora el seu feng shui.[11] El temple consistix de dos sales principals: la sala nort és cridada Sala de Manjushri i va ser construïda en 1147 durant la dinastia Jin. La sala més gran, la Gran Sala Oriental, va ser construïda en 857 durant la dinastia Tang.[12] Una atra gran sala, coneguda com la Sala Samantabhadra, va existir en el costat sur del monasteri, pero ya no existix.[5]
Gran Sala Oriental
La Gran Sala Oriental (en chinenc: 东大殿), que data de 857 durant la dinastia Tang és el tercer edifici de fusta més antic de China, despuix de la sala principal del temple Nanchan, datada en 782, i la sala principal del temple dels Cinc Dragons, datada en 831.[13][Nota 1]
La sala està ubicada en l'extrem est del temple, damunt d'una plataforma de pedra de gran tamany. Es tracta d'una estructura a ras de el sol que medix 34 per 17,7 metros, que està recolzada per grups interns i externs de columnes. Sobre cada columna es troba un complicat conjunt de soports que contenen sèt tipos de soport que són un terç més alts que la pròpia columna.[14] Recolzant el sostre de la sala, cada u dels conjunts de soports estan conectats per voltons travessers en forma de mija lluna, que creen un anell interior per damunt del conjunt interior de columnes i un anell exterior per damunt de les columnes exteriors. La sala té un sostre de celosía que oculta a la vista gran part de l'estructura del sostre.[15] El sostre de quatre aigües i els conjunts de soports extremadament complexos són testimoni de l'importància de la Gran Sala Oriental com una estructura durant la dinastia Tang.[14]
Segons el tractat d'arquitectura de el XI, Yingzao Fashi, la Gran Sala Oriental es correspon a un edifici de sèptim ranc en un sistema de huit rancs. L'alt ranc de la Gran Sala Oriental indica que inclús en la dinastia Tang era un edifici important i no sobreviu cap atre edifici d'eixe periodo en un ranc tan alt.[15][16]
Dins de la sala es troben trentassís escultures, aixina com murals en cada paret que daten de la dinastia Tang i periodos posteriors.[15][17] Desafortunadament, les estàtues varen perdre molt del seu valor artístic, quan es varen tornar a pintar en els anys 1930. El centre de la sala conta en una plataforma en tres grans estàtues de Sakyamuni, Amitābha i Maitreya, assentats en assents en forma de loto. Cada una de les tres estàtues està flanquejada per quatre assistents al costat i dos bodhisattvas al front. Prop de la plataforma, hi ha estàtues de Manjushri cavalcant a un lleó, aixina com a Samantabhadra sobre un elefant. Dos reis celestials es troben a cada costat de la tarima. Una estàtua, que representa a la benefactora de la sala, Ning Gongwu i una del monge que va ajudar a construir la sala Yuancheng, es troba en la part posterior de la sala.[17] Existix un gran mural en la sala que mostra events que varen tindre lloc en els jatakas, que relaten la vida passada de Buda. Murals més chicotets en el temple presenten a Manjushri i Samantabhadra reunint donants per a ajudar al manteniment del temple.[3]
Sala de Manjushri
En la partix nort del pati del temple es troba la Sala de Manjushri (en chinenc: 文殊殿).[1] Va ser edificada en 1137 durant la dinastia Jin i és aproximadament del mateix tamany que la Gran Sala Oriental, que també medix 34 per 17,7 metros. Està situada en una plataforma de 83 cm d'alt, té tres portes d'entrada i una porta atrassera central, i conta en un sostre de quatre aigües en un sol ràfol a dos aigües. L'interior de la sala solament té quatre pilars de respal. En la finalitat de soportar el gran sostre, es varen utilisar viagas diagonals.[18] En cada una de les quatre parets hi ha murals d'arhats pintats en 1429 durant la dinastia Ming.[1][19]
Pagoda Zushi
La pagoda Zushi (en chinenc: 祖师塔) és una chicoteta pagoda funerària localisada al sur de la Gran Sala Oriental. Si ben no s'ha determinat la data exacta de la seua construcció, va ser construïda be durant la dinastia Wei del Nort (386-534) o durant la dinastia Qi del Nort (550-577) i, possiblement, contenia la tomba del fundador del temple Foguang.[20] Es tracta d'una pagoda blanca de forma hexagonal i de 6 metros d'alt. El primer pis de la pagoda té una cambra hexagonal, mentres que el segon pis és purament decoratiu. La pagoda està decorada en pétals de loto i el campanar sosté una botella en forma de flor.[21]
Pilars funeraris
El terreny del temple conté dos pilars funeraris de la dinastia Tang: el més antic d'ells té 3,24 metros d'alt i forma hexagonal; va ser construït en 857 durant la construcció de la Gran Sala Oriental.[3]
Notes
- ↑ Steinhardt identifica atres edificis de la dinastia Tang (no tots ells són reconeguts pels acadèmics com a pertanyents a l'época Tang), pero estos no conten en dates específiques associats a les seues construccions i solament poden ser datats per l'estil de certa era.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Qin, 2004, p. 342
- ↑ Chai, 1999, p. 83
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Foguang Temple Nomination File» (en anglés). Unesco. Consultat el 15 de setembre de 2009.
- ↑ Shatzman Steinhardt, 2004, p. 237
- ↑ 5,0 5,1 Shatzman Steinhardt, 1997, p. 231
- ↑ Shatzman Steinhardt, 2004, p. 228
- ↑ Fairbank, 1994, p. 96
- ↑ Fairbank, 1994, p. 95
- ↑ Wei, 2000, p. 143
- ↑ Shatzman Steinhardt, 2004, p. 233
- ↑ Bramble, 2003, p. 115
- ↑ Qin, 2004, p. 335
- ↑ Shatzman Steinhardt, 2004, pp. 229-230
- ↑ 14,0 14,1 Shatzman Steinhardt y Fu, 2002, p. 116
- ↑ 15,0 15,1 15,2 Shatzman Steinhardt, 2004, p. 234
- ↑ Shatzman Steinhardt, 2004, p. 239
- ↑ 17,0 17,1 Howard, 2006, p. 373
- ↑ Shatzman Steinhardt, 1997, p. 232
- ↑ Chai, 1999, p. 87
- ↑ Qin, 2004, pp. 341-342
- ↑ Lin, 2004, p. 123
Bibliografia
- (2003) Architect's Guide to Feng Shui: Exploding the Myth (en anglés), Oxford: Elsevier. ISBN 9780750656061.
- Chai, Zejun (1999). Chai Zejun Gujianzhu Wenji (en chinenc), Pequín: Wenwu. ISBN 9787501010349.
- Fairbank, Wilma (1994). Liang and Lin: Partners in Exploring Chinenca's Architectural Past (en anglés), Filadèlfia: University of Pennsylvania Pres. ISBN 9780812232783.
- (2009) China (en anglés), Londres: Lonely Planet.
- Howard (2006). Chinese Sculpture (en anglés), New Haven: Yale University Press. ISBN 0300100655.
- Lin, Zhu (2004). Liang Sicheng: Linhuiyinyuwo (en chinenc), Lianjing. ISBN 9789570827613.
- (2003) Dudong Wutaishan (en chinenc), Taiyuan: Shanxi People's Press. ISBN 7203050769.
- Shatzman Steinhardt (1997). Liao Architecture (en anglés), Honolulu: University of Hawaii Press. OCLC 36501227. ISBN 9780824818432.
- Shatzman Steinhardt (2002). Chinese Architecture (en anglés), New Haven: Yale University Press. ISBN 9780300095593.
- (2004).«The Tang Architectural Icon and the Politics of Chinese Architectural History».The Art Bulletin.86(2)
- 228–254.Consultat el 10 de març de 2012.
- Wei, Ran (2000). Buddhist Buildings: Ancient Chinese Architecture (en anglés), Springer. ISBN 9783211830307.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Templo Foguang» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.