Santiago Casares Quiroga

Santiago Casares Quiroga (La Corunya, 8 de maig de 1884-París, 17 de febrer de 1950) va ser un advocat i polític espanyol d'ideologia republicana que eixerciria importants llocs durant la Segona República. Des de primerenca edat va estar lligat al republicanisme i va aplegar a militar en vàries organisacions polítiques. Amic personal de Manuel Azaña, formaria part de varis gabinets presidits per est, aplegant a eixercitar les carteres de Marina, Governació o Obres Públiques. Durant el periodo republicà també va ser diputat en les Corts. En maig de 1936 va ser nomenat president del Consell de Ministres, per lo que va estar al front del govern de la República en els mesos que varen precedir a l'esclat de la guerra civil espanyola. Considerat un líder ineficiente, la seua figura ha quedat vinculada al colp d'Estat de juliol de 1936. Sobre Casares Quiroga Pilar Mera Costes ha escrit: «Encara que el seu recort no s'ha borrat de l'història, la boira confusa de totes les acusacions abocades sobre la seua persona i la falta d'hereus polítics han contribuït a construir una image obscura i contradictòria en molts punts propenca al relat interessat i inicuo dels enemics del seu Govern».

Erro al crear miniatura:

Santiago Casares Quiroga

Biografia

Orígens i primers anys

Va nàixer en La Corunya el 8 de maig de 1884, en el número 6 del carrer Estret de Sant Andrés. Fill de Santiago Casares Pau (oriunt de Santiago de Compostela) i Rogelia Quiroga Moredo (considerada, depenent de la documentació, oriunda de Cambre o de La Corunya), el matrimoni va tindre 7 fills a banda de Santiago, si ben sol dos més, Arturo i Ceferino, varen aplegar a l'edat adulta. El seu pare, regidor republicà, francmaçó i ateu, aplegaria a ser alcalde de La Corunya en 1917. Des dels cinc anys d'edat Casares Quiroga va patir una tuberculosis crònica.

Regidor del Ajuntament de La Corunya des de 1907, va formar part junt a Segon Moreno Barcia i José Martínez Rodríguez del núcleu republicà corunyés que es coaligó a la seua volta en elements regionalistes i neocarlistas per a constituir la cridada Solidaritat Gallega.

«Casaritos», com era conegut de jove, va terminar els seus estudis de dret en Madrit, en que la seua Universitat Central es va doctorar en una tesis sobre Ramón de la Sagra. Va tindre una filla naixcuda en 1910 en Madrit, Esther Casares Quiroga, a la que va reconéixer en els seus llinages i es duria de regrés a La Corunya, i en la que segons pareix Casares Quiroga continuaria mantenint contacte durant a lo manco la seua adolescència.

Destituït com a regidor del consistori corunyés com a conseqüència de la seua participació en una campanya anticlerical en 1917, va contraure matrimoni en 1920 en Gloria Pérez Corrals, en la que va tindre en 1922 una atra filla: l'actriu María Casares.

Va ser fundador en 1928 del Partit Republicà Gallego, del com també va ser un dels seus dirigents; en posterioritat va ser dirigent de la regionalista Organisació Republicana Gallega Autònoma (ORGA), si ben Casares Quiroga mostraria escàs interés en promocionar el galleguisme.

Activisme polític durant la dictadura

Va participar en el Pacte de Sant Sebastià (1930), una plataforma integrada pels principals partits que buscaven propiciar la caiguda del règim alfonsino i la proclamació de la República, en representació de la Federació Republicana Gallega. Esta era una plataforma republicana formada per la ORGA junt en atres forces republicanes gallegues com el Partit Radical, els federals, els radical-socialistes. En decembre d'eixe any, va ser enviat a Jaca com a delegat del Comité Revolucionari Nacional (CRN) en la clandestinitat per a evitar que el capità Fermín Galán Rodríguez —encarregat de sublevar la guarnició de la localitat pirenaica dins del pla general— s'anticipara a la data acordada pel CRN, donant en això al trast en el pla del Comité. Casares Quiroga va aplegar a Jaca la nit de l'11 de decembre, pero es va anar a dormir a un hotel i no va informar a Galán. En això, la sublevació va tindre lloc a primera hora del dia següent, en èxit efímer. Quan Casares es va enterar de l'alçament, enfurit, es va desentender de la situació. Despuix del fracàs de la intentona Casares Quiroga seria detingut per les autoritats. Encarcerat en la presó Modele de Madrit, en març de 1931 va ser jujat en consell de guerra junt a atres membres detinguts del govern provisional republicà; Casares Quiroga va estar defés per Luis Jiménez d'Asúa. De la mateixa manera que el restant d'acusats, se li va impondre una pena de sis mesos i un dia de presó, si be —per decisió del consell de guerra— va ser posat en llibertat provisional el 24 de març.

Experiències ministerials

En la proclamació de la Segona República va passar a formar part del govern provisional: va ser nomenat ministre de Marina en el govern provisional, càrrec que eixercitaria entre abril i octubre de 1931. Eixe mateix any, durant les eleccions Talles Constituents, va obtindre acta de diputat per la circumscripció de La Corunya.

Retratat com a ministre de la Governació cap a 1932

En posterioritat assumiria la cartera de Governació durant el bienio republicà-socialiste (1931-1933), presidit per Manuel Azaña, del que Casares era amic personal. També va eixercir la cartera de Comunicacions entre decembre de 1931 i març de 1932, en caràcter interí. Durant la seua etapa com a ministre de la Governació va tindre que bregar en una elevada conflictivitat política i social, la qual va incloure varis tumults de signe anarquiste i un fallanc colp d'Estat (agost de 1932) protagonisat pel general José Sanjurjo. Casares Quiroga s'opondria a la conmutación de la pena de mort de Sanjurjo, ya que en la seua opinió això «trenca la fermea del Govern, encoraja als conspiradores, i nos impedix ser rigorosos en els extremistes». En giner de 1933 la seua image pública es va vore afectada per la violència que varen amprar les forces d'orde públic durant els Successos de Cases Velles, que varen terminar en varis morts. No obstant, seria Azaña el que assumira personalment la defensa de l'actuació governamental en lloc de Casares.

Va cessar com a ministre de Governació en la caiguda del gabinet Azaña, en setembre de 1933. En els eleccions generals d'aquell any va conseguir revalidar la seua acta de diputat, a pesar de que la ORGA —renombrada com Partit Republicà Gallego (PRG) en 1932— va sofrir un fort descalabro electoral, de la mateixa manera que atres forces republicanes d'esquerra. Un any despuix el PRG es va unir en l'Aliança Republicana d'Azaña i els radicalsocialistas independents de Marcelino Dumenge per a crear una nova formació: Esquerra Republicana (ANAR). Este nou partit, entorn al com va bascular el republicanisme d'esquerres, s'acabaria integrant en el Front Popular de cara a les eleccions de febrer de 1936. En dits comicis Casares Quiroga va renovar la seua acta de diputat per La Corunya. Seria nomenat ministre d'Obres Públiques en un nou gabinet presidit per Manuel Azaña.

Presidència del Consell de Ministres

El 13 de maig de 1936 va assumir la presidència del Consell de Ministres, despuix de l'accés d'Azaña a la presidència de la República. En un principi l'idea dels dirigents del Front Popular havia segut que Indalecio Prieto assumira la jefatura del govern, pero aplegat el moment es varen trobar en el vet de Francisco Llarc Cavaller i la facció socialista que este acaudillaba. Casares Quiroga acceptaria l'encàrrec de formar govern «per llealtat». Al càrrec de president també s'uniria el de ministre de la Guerra. En el començ del seu mandat es va declarar «beligerant contra el fascisme», presentant el seu nou govern un proyecte de llei d'activitats perilloses i contra el terrorisme. També organisaria el referèndum sobre l'Estatut d'Autonomia de Galícia, el qual seria aprovat en votació popular el 28 de juny. Afligit de tuberculosis, no va saber vore l'alcanç de la conspiració cívic-militar que hi havia en curs contra la República i es va mostrar confiat de poder controlar el moviment subversivo. Segons pareix l'idea de Casares Quiroga passava per esperar al fracàs de la intentona golpista i, llavors, respondre al mateix en tots els mijos possibles; esta estratègia, de fet, ya havia segut empleada exitosamente pel govern Azaña durant la fracassada «Sanjurjada» de 1932.

Ya en el més de maig el director general de Seguritat, José Alonso Mall, va entregar a Azaña i Casares Quiroga una llista de 500 implicats en la conspiració «en la recomanació de que es procedira a la seua detenció». Pero res es va fer en eixe sentit i la conspiració va continuar el seu curs. El 15 de juny el governador civil de Navarra, Mariano Menor Poblador, va avisar a Casares d'una reunió de militars subversivos presidida per Llosa en el monasteri d'Irache, pero des del govern es va ordenar que no es prenguera cap mida. El 16 de juliol varis membres de l'Unió Militar Republicana Antifascista (UMRA) varen visitar al president per a entrevistar-se en ell, advertint-li de la inminencia de la sublevació i solicitant-li la destitució dels generals Goded, Franco, Fanjul, Llosa o Varela, aixina com molts atres militars sospitosos (especialment, africanistas com Yagüe). Inclús un grup nacionaliste marroquí va avisar al govern republicà de l'implicació d'oficials del Eixèrcit d'Àfrica en la trama conspirativa. Pero, a pesar de tot, Casares va seguir sense fer res. Molt al contrari, en una ocasió aplegaria a assegurar que el general Emilio Llosa —cervell de la conspiració— era «un generalleal a la República».

En aquell context se li atribuïx freqüentment haver pronunciat la següent frase: «Si els militars es volen alçar, yo em vaig a gitar».

Quan en la vesprada del 17 de juliola guarnició de Mella es va sublevar, Casares Quiroga inicialment es va mantindre optimiste davant els acontenyiments. Aquell dia, divendres, hi havia reunió del Consell de Ministres. A pesar de la gravetat dels acontenyiments, no va informar als seus ministres sobre lo succeït; no seria fins a passada una hora, mentres intervenia el ministre Juan Lluhí, quan va interrompre en sec la reunió i va comunicar al gabinet lo succeït en Mella. Despuix d'abandonar la reunió es va traslladar al Ministeri de la Guerra i va prendre diverses mides; entre unes atres, va ordenar a vàries unitats de la Marina de Guerra que es dirigiren a les costes del Marroc espanyol. No obstant, la rebelió no tardaria en estendre's en èxit al restant del protectorat marroquí, i al sendemà —18 de juliol— esta alcançaria la pròpia península, despuix de la sublevació de Sevilla —protagonisada pel general Queipo de Pla—, d'Algecires i de Còrdova. Casares va continuar actuant com si encara tinguera el control de la situació. En Madrit i atres capitals les organisacions obreres, singularment la CNT i l'UGT, varen fer peticions al govern per a que autorisara el repartiment d'armes entre la població per a resistir el colp. Pero Casares Quiroga es va negar rotundament i va aplegar a dir: «Qui facilite armes sense el meu consentiment serà fusilat». Va donar órdens en este sentit als governadors civils. Tampoc es va declarar l'estat de guerra. En canvi, es va decretar la destitució dels generals Franco, Cabanellas, Queipo de Pla i González de Lara, encara que la mida resultaria ineficaç. Exhaust pel rumbo dels acontenyiments, va dimitir en la nit del 18 de juliol.

Va ser substituït per Martínez Barri, al front d'un govern que no va aplegar a prendre possessió, i per José Giral definitivament.

Vida posterior

Erro al crear miniatura:

Estàtua en La Corunya situada en la plaça homònima.

Despuix de la seua dimissió com a president del Govern, no va voler marchar a l'exili, a pesar de que persones propenques a elli'l varen recomanar puix temien per la seua seguritat. No va ocupar cap càrrec públic durant la guerra civil. La seua activitat política es va centrar en el seu partit Esquerra Republicana, liderant el seu respal al Govern des del grup parlamentari en les Corts. Va treballar sempre en segon pla, molt pròxim al president Azaña. En Madrit va viure durant els primers mesos en la seua esposa Gloria i la seua filla María fins que estes es varen marchar a París, pero la seua filla major Esther, que es trobava en Galícia quan es va produir el colp junt en la seua filla chicoteta de quatre anys, va ser encarcerada en La Corunya (quan la varen posar en llibertat no li varen deixar abandonar la ciutat per ser filla de quí era fins a 1955, quan per fi va poder reunir-se en el seu marit exiliat en Mèxic, qui va poder conéixer a la seua filla que ya tenia vintitrés anys).

Molt desacreditat davant els republicans, en la zona sublevada la situació no va ser millor. El governador civil de La Corunya, el navarrés José María Arellano, va aplegar a l'extrem d'ordenar que es retirara el seu «odiat nom» de tots els documents públics. En la petició que va presentar davant l'Audiència Provincial dia lo següent:

Sent indigne de figurar en el Registre oficial de naiximent que es du en el Jujat municipal instituït per a sers humans i no per alimañas, el nom de Santiago Casares Quiroga, somet a la seua consideració la procedència de que cursen les órdens oportunes per a que el foli oprobioso del Registre municipal d'esta ciutat en que es troba inscrit el seu naiximent, es faça desaparéixer.

Despuix de la caiguda de Catalunya va marchar a França junt en Azaña i Martínez Barri. En la capital gala va sofrir un incident en el despaig d'este últim; en presentar-se davant el secretari particular de Martínez Barri, el professor Juan Roda Ortiz (fill de l'anarquiste Juan Roda Jaime), est li va replicar: "Puix prenga vosté en nom dels republicans espanyols", llançant un puñetazo acte seguit a la cara de Casares, el qual va caure de colp i repent al sol. En París es va reunir en la seua esposa i la seua filla María, encara que va tindre una recaiguda de la seua tuberculosis i va passar varis mesos en un sanatori de Suïssa.

En la primavera de 1940, davant l'invasió de França per part dels nazis, va fugir junt en la seua esposa i la seua filla María a Anglaterra ajudat per l'expresident del Govern espanyol Juan Negrín, qui ho va trobar vagant en els molls de Bordeus i espontàneament ho va invitar a anar en un barco preparat per ell; inclús ho va estajar en la seua casa en Londres. I això a pesar de que, segons l'historiador Juan Marichal, Casares era el polític més opost, si cal dir-ho aixina de Negrín. La raó principal del trasllat de Casares Quiroga a Londres va ser garantisar la seua seguritat, ya que era evident que seria un objectiu prioritari de la Gestapo, que ho entregaria a la policia franquista. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, Casares, la seua esposa i la seua filla varen tornar a París, pero al poc temps la seua dòna Gloria va morir d'un càncer d'estòmec. La seua filla María ya havia escomençat la seua carrera com a actriu.

Va morir exiliat en París, en febrer de 1950.

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFÁlvarez1992">Álvarez (1992). Osorio-Tafall, la seua personalitat, la seua aportació a l'història, Ediciós do Castre.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAvilés Farré2006">Avilés Farré, Juan (2006). L'Esquerra burguesa i la tragèdia de l'II República, Comunitat de Madrit.
• (2010) L'Espanya dels atres espanyols, Planeta.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBusquets2003">Busquets (2003). Soroll de sabres: les conspiracions militars en l'Espanya del sigle XX, Crítica.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCabanellas1977">Cabanellas (1977). Quatre generals: La Lluita pel poder, Barcelona: Editorial Planeta.

• (2006).«Solidaritat Gallega i el desafiu al sistema de la restauració, 1907-1911».Ahir.Associació d'Història Contemporànea i Marcial Pons Edicions d'Història.Madrit:64(4)

235-259.ISSN 1134-2277.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCarballo Calero1980">Carballo Calero, Ricardo (1980). Història dona lliteratura galega contemporànea: 1808-1936, Vigo: Editorial Galàxia.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCasanova2007">Casanova (2007). República i Guerra Civil. Vol. 8 de l'Història d'Espanya, dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares, Barcelona: Crítica/Marcial Pons.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCruz2009">Cruz (2009). En el nom del poble. República, rebelió i guerra en l'Espanya de 1936, Sigle XXI d'Espanya Editors.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFde la Cierva1976">de la Cierva, Ricardo (1976). L'història es confessa vol. 10. Espanya 1930-1977, Barcelona: Planeta.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGiadás Álvarez1997">Giadás Álvarez, Luis Antonio (1997). La vida política municipal en La Corunya entre 1900 i 1931, Ediciós do Castre.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGil Andrés2014">Gil Andrés, Carlos (2014). Espanyols en guerra. La guerra civil en 39 episodis, Ariel.
• (2011).Mélanges de la Casa de Velázquez.Casa de Velázquez.Madrit:41(1)ISSN 2173-1306.doi:10.4000/mcv.3825.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHerr2004">Herr (2004). Espanya contemporànea, Marcial Pons.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLlorens2006">Llorens, Vicente (2006). Estudis i ensajos sobre l'exili republicà de 1939, Sevilla: Renaixença.
• (2016).«O tempo dones marees. María Casares i Galícia».Consello dona Cultura Galega.Santiago de Compostela:
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMera Costes2021">Mera Costes (2021). 18 de juliol de 1936. El dia que va escomençar la Guerra Civil, Barcelona: Taurus. ISBN 978-84-306-2269-6.

• «El Front Popular, ¿un dic contra la revolució o el primer pas de la mateixa? Pors i cauteles de l'iglésia catòlica».Edicions de l'Universitat de Castella-la Mancha.Conca:

1661-1672.

• (2005).«Casares Quiroga o el compromís republicà».Quaderns republicans.Centre d'Investigació i Estudis Republicans.Madrit:(58)

107-118.ISSN 1131-7744.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPayne1975">Payne (1975). Basque Nationalism, Reno: University of Nevada Press.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPayne1993">Payne, Stanley G. (1993). Spain's First Democracy: The Second Republic, 1931-1936, The University of Wisconsin Press.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPenya2007">Penya, José (2007). L'únic estadiste. Visió satíric-burlesca de don Manuel Azaña, Editorial Fundamentoos.
• Preston (2013). , Barcelona: Debolsillo.
• (1990) Violència i terror, Torrejón d'Ardoz: Akal. ISBN 84-7600-693-4.
• (2013) Historical Dictionary of the Spanish Civil War, Scarecrow Press. ISBN 978-0-8108-8009-2.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRos Agut2006">Ros Agut, Manuel (2006). La trama amagada de la Guerra Civil. Els servicis secrets en Espanya 1936-1945, Crítica. ISBN 9788484327332.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFShafferBrown2016">Shaffer, Elinor; Brown, {{{nom2}}} (2016). The Reception of George Eliot in Europe, Bloomsbury.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSèrum Roca1981">Sèrum Roca (1981). Militars republicans de la Guerra d'Espanya, Barcelona: Edicions Península Ibèrica. ISBN 84-297-1706-4.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFThomas1976">Thomas (1976). Història de la Guerra Civil Espanyola, Barcelona: Círcul de Llectors. ISBN 84-226-0874-X.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFTuñón de Lara2000">Tuñón de Lara (2000). L'Espanya del sigle XX, Madrit: Akal. ISBN 84-460-1105-0.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFUrquijo i Goitia2008">Urquijo i Goitia, José Ramón de (2008). Governs i ministres espanyols en l'edat contemporànea, 2ª edició, CSIC. ISBN 978-84-00-08737-1.