Peage
Es denomina peage[1] al pagament que s'efectua com a dret per a poder circular per un camine. En l'antiguetat, es dia portazgo a la suma que devia pagar-se per a creuar cert llímit (porta) entre dos zones territorials o per creuar un pont i incloïa moltes voltes el pagament de mercaderies.






En térmens més generals s'associa el concepte de peage a la taxa o tarifa que es cobra a un mig de transport terrestre, fluvial o marítim com a dret de trànsit per a utilisar l'infraestructura de la respectiva via de comunicació; per eixemple als automòvils per a poder circular per una carretera o autopista, o als barcos per a poder travessar per un canal de navegació o una hidrovía. En la majoria dels casos la via o ruta marítima subjecta a peage permet als usuaris aforrar temps de viage i reduir els seus costs d'operació, sobre el trànsit per vies o rutes alternatives lliures de peage.
Descripció de peages vials
Els diners recaptats a través d'un peage queda destinat normalment a finançar la construcció, operació i manteniment d'infraestructures viàries (carreteres, túnels, canals de navegació o ponts). Pels seus alts costs d'inversió, lo habitual és que el peage cobrat no cobrixca els costs totals de construcció, i quan s'administra directament pel Estat, en general, els fondos recaptats s'utilisen principalment per a operació i manteniment de l'infraestructura subjecta al peage. En el cas de carreteres subjectes a concessió o tercerizadas, el peage permet a l'operador privat recuperar les inversions realisades i els costs d'administració, operació i manteniment.
Els esquemes de cobro de peages permeten a l'Estat, siga directament o a través d'un concessionari, realisar un cobro directe als usuaris que utilisen la carretera, pont o túnel, evitant aixina que els demés contribuents subsidien als usuaris dita infraestructura vial. Per una atra part, i pels problemes de congestió vial crònic que s'han vingut presentant en els grans centres urbans, des de 1975 en Singapur, i en major intensitat a partir de l'any 2003, s'han introduït els peages urbans baix el concepte econòmic de tarifes de congestió, en el propòsit de disminuir el número de vehículs entrante en les àrees urbanes centrals. En estos casos, el peage cobrat cobrix els costs d'operació del sistema de control, i els recursos restants es destinen al transport públic o per a finançar infraestructures vials urbanes.
Normalment les tarifes de peage es paguen en estacins de peage ubicades en la via, pont o túnel a on s'està viajant, ya siga sobre la via principal o en les vies laterals (en eixir de l'autopista). El principal problema directe associat en el cobro de peages és la congestió que es produïx en les estacions de peage durant les hores pique (en l'àrea urbana) o durant l'anada i tornada dels viagers durant els finals de semana i feriados (en l'àrea rural). Quan els volums de trànsit són molt alts les coes poden alcançar quilòmetros i les demores poden aplegar a ser extremadament altes.
Tipos de peage vial
Hi ha varis tipos de peage:
- Peage obert: cada certa distància hi ha una caseta de peage, a on s'abona una cantitat.
- Peage tancat: en entrar en la carretera de peage, es registra l'entrada i s'abona a l'eixida, segons la llongitut recorreguda, sense més parades intermiges (en peage manual arreplega una targeta a l'entrada i quan s'usa el telepeaje no s'arreplega targeta, puix l'aparat s'encarrega de registrar l'entrada).
- Peage anual: en alguns països, com en Suïssa, els usuaris paguen anualment una cantitat, que s'acredita per mig d'un adhesiu en el parabrises, que els permet circular per totes les autopistes lliurement. Aquells que solament l'utilisen ocasionalment (turistes), tenen que pagar la mateixa cantitat.
- Peage urbà de congestió: Taxa, càrrec o impost que es cobra en algunes ciutats baixe la política de tarifes de congestió, com els implantats en Buenos Aires, Estocolm, Londres, Milà i Singapur, en el propòsit de disminuir la cantitat de vehículs que accedixen a una determinada zona del centre per a reduir la congestió de trànsit, i en els programes més recents, també tenen l'objectiu de disminuir les emissions de gasos d'efecte hivernàcul. És un autèntic portazgo, i no d'un peage en el sentit actual, els mijos de comunicació en freqüència ho criden "Peage urbà".
Ademés hi ha un atre mig de finançar les carreteres:
- Peage en l'ombra: construïx i finança l'autopista una empresa privada i l'Administració paga el peage dels vehículs que circulen per ella, de modo que es finança en els imposts i no repercutix de forma directa en l'usuari per mig de peage directe. D'esta forma s'evita l'endeutament de l'administració a curt determini, encara que l'experiència indica que a llarc determini pot supondre un major cost econòmic i fins a la fallida econòmica. És el modo aplicat per a finançar la circumvalació M-45 en Madrit.[2]
Cobro electrònic de peages
- Artícul principal → Cobro electrònic de peages.
En el propòsit de disminuir la congestió provocada pel cobro manual dels peages, en els anys huitanta es va desenrollar tecnologia per a realisar el cobro en forma automàtica, sistema cridat telepeaje o cobro electrònic de peages (ETC per la seua sigles en anglés). Esta tecnologia permet als usuaris passar per les estacions sense parar, reduint una miqueta la velocitat o en una parada mínima. També existix la tecnologia que permet eliminar del tot les estacions, permetent als usuaris transitar pagant una tarifa per quilómetro, per mig d'un sistema de pòrtics i dispositius instalats en els vehículs, lo que obliga a que tot vehícul que vullga circular per l'autopista disponga d'aparat denominat "transponder" (abreviatura de l'anglés "Transmitter/Respondre").
Noruega ha segut el pioner a nivell mundial en l'ús generalisat del telepeaje. El primer us exitós va ser en la ciutat de Bergen, en 1986, quan va entrar en funcionament com a complement al cobro tradicional en casetes de cobro de peage. Estats Units és un atre país que conta en un us ampli de telepeajes, pero solament com a complement al cobro manual en casetes de peage.
Els sistemes 100% electrònics, sense estacions de peage, s'han usat únicament en Toronto, Canadà des de 1997,[3] en vàries carreteres en Noruega,[4] en Melbourne, Austràlia des de 2000,[5] en Tel Aviv, Israel també en 2000, i en Santiago de Chile des de 2004 i 2005. Destaca el fet de que el sistema chilé és el primer en el món que travessa el centre comercial de la ciutat, en un tram d'una autopista urbana concesionada i opera en els vehículs transitant a velocitat normal, (Autopista Central, i l'Autopista Costanera Nort).[6]
Este aplicació tecnològica ha permés l'introducció de polítiques per a regular la congestió basades en el cobro de peages urbans. L'aplicació de tarifes de congestió, ya ha segut utilisada en èxit en Singapur en 1998, com mejorament del sistema manual implantat en 1975 (vore [[Tarifes de congestió de Si ngapur]]); Londres a partir de 2003, i ampliat en 2007 (vore Peage urbà de Londres); i Estocolm en 2006 com a prova i a partir de 2007 en forma permanent (vore Impost de congestió d'Estocolm).
En les autopistes de peage d'Europa existixen distints sistemes de Telepeaje, segons els distints països, encara que la Comissió Europea està intentant unificar les tècniques per a conseguir que en un sol sistema es puguen recórrer totes les autopistes de l'Unió (lo que resultaria especialment interessant per als britànics que, per tindre el volant dels seus vehículs a la dreta, tenen dificultats per al pagament manual en el restant del continent).