Franconio meridional

El fráncico o franconio meridional (en alemà Südfränkisch; a voltes denominat fráncico renano meridional, en alemà Süd-Rheinfränkisch) és un dialecte del alt franconio que es parla en la part més septentrional de l'estat alemà de Baden-Württemberg, en les afores de Karlsruhe, Mösbach i Heilbronn, i en la zona de Wissembourg, en el nort d'Alsàcia (França). De la mateixa manera que el franconio oriental, es tracta d'un dialecte de transició que combina elements de les llengües altogermánicas centrals i superiors.

Franconio meridional

Esta varietat es parla en la zona de transició entre el franconio renano (dialectes hessiano i palatino) al nort i l'alemànic (baix alemànic i suabo) al sur. El franconio meridional és una de les varietats altogermánicas en menor número de parlants. Hi ha experts que no consideren al franconio meridional com un dialecte diferenciat, per lo que el seu estatus és discutit.

Característiques

És típica de la fonologia del franconio meridional la pèrdua de sons finals despuix de vocals i consonant nassals, com Wage ("coche") Hemm ("camisa"), Kinner ("chiquets") en lloc de l'alemà estàndar Wagen, Hemd i Kinder. Els sons que en alemànic es pronuncien com ai, en franconio meridional es pronuncien com oi.

Els determinants der, die i dones de l'alemà estàndar s'acurten a de, d' i 's . Per eixemple: de Mann ("el home"), d' Fraa ("la dòna") i 's Kind ("el chiquet").

Dos frases conegudes en franconio meridional són Zwoi woiche Oier en oinere Roih ("Dos ous blans en una fila", en alemà estàndar Zwei weiche Eier in einer Reihe) i Die Kinner halte die Äpfel fescht ("Els chiquets agarren les pomes", en franconio oriental Die Kinner halten die Äpfel fest, en alemà estàndar Die Kinder halten die Äpfel fest).

Isoglosses i dialectes veïns

Isoglosses que determinen les característiques llingüístiques del fráncico meridional (en groc)

El fráncico meridional llimita al nort en l'hessiano, al noroest en el palatino, a l'est en el fráncico oriental, al sur en el suabo i al suroest en l'alsaciano baix alemànic.

Tradicionalment, els subgrups dialectals de l'alemà es definixen per isoglosses molt conegudes en el conjunt de l'espai germanófono i basades essencialment en la fonologia i la gramàtica. En el cas del fráncico meridional, han de citar-se les isoglosses p/pf, o/au, sch/s i la terminació del plural en el present de l'indicatiu i/t.

1. El fráncico meridional està al nort de la llínea Hus-Haus ("casa"). Hus o Hüs és la forma del alemànic alsaciano o badense, pero també del fráncico renano lorenés. És lo que es diu diftongació bavara. Els dialectes d'este grup de transició han adoptat el diptongo au, mentres que el alemànic i el renano lorenés han conservat el monoptongo de l'alemà migeval.
2. El fráncico meridional està a l'oest de la llínea mache-machet ("fer" en les persones del plural) típic del suabo. En este sentit, compartix la mateixa conjugació que el alemànic i el fráncico renano.
3. El fráncico meridional es diferencia del fráncico oriental perque està a l'oest de la llínea fest-fescht ("fix"). Este fet ho relaciona en la gran conca dels dialectes occidentals, que pronuncien la "s" combinada en una atra consonant en mitat de paraula ("t", "p"...) com "sch". Aixina, "germana" és Schwester a l'est de dita llínea i passa a Schweschter a l'oest.

1. El fráncico meridional es diferencia de la seua família fráncica renana perque està al sur de la cridada llínea de Espira o llínea p/pf, que separa els dialectes que pronuncien "p" (al nort) dels que pronuncien "pf" (al sur) en Apfel ("poma"). La pronunciació en "p" (Appel) és de fet la principal característica dels dialectes fráncicos renanos, moselanos i ripuarios del alemà central. Esta última característica fonètica és la que relaciona el fráncico meridional en l'alt alemà superior.