Els detritívors, a voltes també cridats sapròfecs, descomponedores o detritòfecs obtenen el seu alimentació de detritos o matèria orgànica en descomposició.[1][2] Els detritívors constituïxen una part important dels ecosistemes perque contribuïxen a la descomposició i al reciclat dels nutrients.

Detritívoro
Les cucs són eixemples de detritívors.

Moltes espècies de bactèries, fongos i protoctistes són incapaços de digerir trossos de material orgànic pero poden absorbir substàncies a nivell molecular i són potser els detritívors més importants.

Atres detritívors inclouen a les cochinillas de l'humitat, els milpeus, les mosques carronyeres Scathophagidae, cucs, una gran varietat d'insectes incloent certs tipos d'escarabats, alguns poliquets, terebélidos i carrancs violinistes.

Segons alguns els carronyers no són considerats detritívors ya que consumixen porcions grans d'aliment. Igualment els copròfecs (consumidors de matèries fecals) tampoc són considerats detritívors típics. Els que consumixen fusta, ya siga viva o morta són cridats xilófagos.

Ecologia

 
Cochinilla de l'humitat menjant fusta podrida

Li'ls troba en qualsevol tipo de sols en materials orgànics; molts viuen en boscs, uns atres en el fondo dels ambients aquàtics, conegut com bentos. Allí juguen un paper fonamental en cadenes tróficas o alimentàries participant en el cridat cicle del nitrogen. Reciclen matèries orgàniques en ser menjats per consumidors (heterotróficos) i aixina contribuïxen al fluix d'energia a través dels ecosistemes.[3]

Els foncs i les bactèries són molt importants hui en dia en la descomposició de la fusta. És possible que cariren de la capacitat de digerir la lignina, un component fonamental de la fusta, en époques passades i tal volta per això és que existixen els grans depòsits de matèria vegetal del periodo Carbonífer que més tart es convertiren en combustibles fòssils.

Referències

  1. ↑ Wetzel, R. G. 2001. Limnology: Lake and River Ecosystems. Academic Press. 3rd. p.700.
  2. ↑ «Detritívoro». Glossaries - Pescalex. Consultat el 23 d'abril de 2013.
  3. ↑ Plantilla:PDFlink, Tenore, K.R., Publicació del Consell Internacional per a la Ciència ICSU