En la mitologia grega, Dédal[1] (en grec Δαίδαλος Daídalos), pertanyent a la casa real ateniense, era un arquitecte i artesà molt hàbil, famós per haver construït el llaberint de Creta. La seua destrea sense parangón era admirada per tots els autors grecs, especialment en l'art de esculpir estàtues. Dédalo va aparéixer en vàries tragèdies i comèdies, com Dédalo, Minos, Cócalo i Els Camicos de Sófocles; els Cretenses d'Eurípides; o el Dédalo i Cócalo d'Aristófanes.

Dédalo i Ícaro.


Família

L'ascendència de Dédalo és una adició posterior, ya que no posseïx una tradició establida. Dédalo va ser anexionado a l'estirp dels Erecteidas d'Atenes.[2] Uns diuen que era fill d'Alcipe i d'Eupálamo, fill de Metión.[3] Uns atres diuen que era fill de Metión, fill de Eupálamo, fill d'Erecteo.[2] Uns atres més ho fan fill de Palemón.[4] A la mare de Dédalo li la coneix com Alcipe, filla d'Agraulo, filla de Cécrope,[5]o be esta era Ifínoe,[6] o Frasmede,[7][8] o Mérope, filla d'Erecteo.[9]

A Dédalo se li atribuïxen dos fills: Ícaro, hagut en l'esclava Náucrate,[10] i uns atres afigen ademés a Yápige o Yápix, fill d'una dòna cretense, i epònim dels yápiges.[11] Dédalo també va tindre un nebot, fill de la seua germana Pérdice, que va aplegar a superar-li en destrea, i el nom de la qual oscila entre Pérdix,[12] Tale,[3] Cale[13] o Atalo.[14]


Mitologia

Dédalo i Pérdix

Artícul principal → Pérdix (mitologia).
 
Pérdix transfigurando en una perdiu en ser tirat per Dédalo dones de lo alt del temple de Atenea. (1602–1607)[15]

Dédalo estava tan orgullós dels seus guanys que no podia soportar l'idea de tindre un rival. La seua germana havia deixat al seu fill Pérdix al seu càrrec per a que deprenguera les arts mecàniques. El chicon era un alumne capaç i va donar sorprenents mostres d'ingeni. Caminant per la plaja va trobar una espina de peix. Imitant-la, va prendre un péntol de ferro i ho va tallar en la vora, inventant aixina la serra. Va unir dos trossos de ferro per un extrem en un reblone i va esmolar els extrems oposts, fent aixina un compàs. Dédalo tenia tanta enveja dels guanys del seu nebot que quan un dia estaven junts en la part alta del temple d'Atenea en l'Acrópolis d'Atenes, va aprofitar l'oportunitat i ho va espentar. Pero la deesa, que favorix a l'ingeni, li va vore caure i va canviar el seu destí transformant-li en un pardal batejat en el seu nom, la perdiu. Este pardal no fa el seu niu en els arbres ni vola alt, sino que anida en les bardices i evita els llocs elevats, conscient de la seua caiguda. Per este crim Dédalo va ser jujat i desterrat.


El llaberint

Artícul principal → Llaberint de Creta.


 
Dédalo escapa (iuvat evasisse) - Johann Christoph Sysang (1703–1757)

Despuix de l'incident en Pérdix, Dédalo va ser expulsat d'Atenes. Es va dirigir llavors a Creta, el regne de Minos a on es va posar al servici del monarca. Un dels seus comesos va ser la creació de Talos, un jagant animat de bronze que defenia l'illa de les invasions.

Segons Homero, Dédalo també va construir una àmplia pista de ball per a Ariadna,[16] filla del rei. Poseidó s'havia irritat en Minos per no complir la promesa de sacrificar-li el millor de el seu bous i en conseqüència va provocar que Pasífae l'esposa del sobirà s'apassionara per l'animal. La reina va demanar a Dédalo que l'ajudara a satisfer els seus desijos i l'artesà va construir una vaca buida de fusta a on es va ubicar Pasífae en posició supina. El bou va cobrir a la reina, qui nou mesos despuix va donar a llum al Minotaure, un varó mitat humà, mitat bou, a qui es va cridar Asterión. Per orde de Minos, Dédalo va construir el llaberint per a tancar al mònstruo. El llaberint era un edifici en incontables passadiços i carrers sinuosos obrint-se uns a unes atres, que semblava no tindre principi ni final.[17] Minos va tancar a Dédalo en el seu fill Ícaro — qui tenia per mare a Náucrate, una esclava de Minos— en el mateix edifici. El motiu de la tancada va ser la colaboració de Dédalo en la fuga de Teseo del llaberint.[18]


Dédalo i Ícaro

 
Dédalo equipant a Ícaro en els ales - Pieter Thijs.

Dédalo desijava escapar de la seua presó, pero no podia abandonar l'illa per mar, ya que el rei mantenia una estreta vigilància sobre tots els navío de la mar Egeo i no permetia que cap navegara sense ser cuidadosadament registrat. Ya que Minos controlava la terra i la mar, Dédalo va decidir fugir per aire. Aixina, ell i més gent es varen posar mans a l'obra per a fabricar ales per ad ell i el seu fill Ícaro. Va recolectar plomes de diferents tamanys, va nugar les més grans en fil i les més menudes en cera, i li va donar al conjunt la suau curvatura de les ales d'un pardal.

Quan al fi va terminar el treball, Dédalo va batre les seues ales i es va trobar pujant i suspés en l'aire. Va equipar llavors al seu fill de la mateixa manera i li va ensenyar cóm volar. Quan abdós varen estar preparats; Dédalo va advertir a Ícaro que no volara massa alt per a que la calor del sol no derritiese la cera, ni massa baix per a evitar que la bromera de la mar mullara les ales impedint-li volar. Despuix d'este consell, abdós varen batre les seues ales i varen fugir volant del llaberint.

En el seu vol varen passar sobre Delos i Desocupacions. Despuix, quan sobrevolaven la mar tenint a un costat l'illa de Samos i a l'un atre les de Lebintos i Kálimnos, Ícaro va començar a ascendir cada volta més fins que l'ardent sol va ablanir la cera que mantenia unides les plomes i estes es varen desapegar. Ícaro va agitar els seus braços, pero no quedaven suficients plomes per a sostindre-ho en l'aire i va caure a l'mar. El seu pare va plorar i, llamentant amargament els seus arts, va cridar Icària a l'illa propenca en memòria del seu fill. Es conta que, mentres Dédalo enterrava al seu fill, va escoltar la vora alegre de la perdiu en la que Atenea havia transformat al seu nebot.[19]


Sicília

Finalment, Dédalo va aplegar sano y salvo a Sicília i es va posar baix la protecció del rei Cócalo, de Cámico, a on va construir un temple dedicat a Apolo en el qual va penjar les seues ales com a ofrena.

Mentrestant, Minos buscava a Dédalo d'illa en illa; per a donar en l'hàbil artífex, proponia als seus amfitrions el següent desafiu: calia enfilar un fil a través de les circumvolució d'una caracola espiral. En arribar a Cámico, Minos va invitar a Cócalo a resoldre el acertijo. Est, com el rei de Creta esperava, va solicitar l'ajuda de Dédalo, qui va nugar el fil a una formiga la qual va recórrer tot l'interior de la closca, prèviament untada en mel, enfilant-la completament. Minos va saber llavors que només Dédalo era capaç d'idear eixa solució i va exigir que li anara entregat. Cócalo va prometre fer-ho pero abans va convéncer al seu hoste per a que prenguera un bany calent. Per consell del rei, o del propi Dédalo, les filles del sobirà sicilià varen cremar a Minos en aigua bollint. Els cretenses de la flota, sense el seu rei, varen decidir no retornar a Creta i es varen establir en Yapigia.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ 2,0 2,1 Diodoro Sículo: Biblioteca histórica IV 76, 1
  3. ↑ 3,0 3,1 Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitológica III 15,8
  4. ↑ Pausanias: Descripción de Grecia IX 3,2
  5. ↑ Biblioteca mitológica III 14,2
  6. ↑ Escolio a Sófocles, Edipo en Colono 468 y 472
  7. ↑ Escolio a Plató, República p. 529
  8. ↑ Frasmede probablemente tenga relación con Frásimo, el padre de Praxítea, la esposa de Erecteo (cf. Apoloro: Biblioteca mitológica III 15, 1). Los nombres de la genealogía de la casa real ateniense suelen superponerse o permutarse debido a las diferentes versiones.
  9. ↑ Plutarc, Teseo 19,5
  10. ↑ Biblioteca mitológica, Epítome 1,12
  11. ↑ Estrabó: Geografía IV 3,2
  12. ↑ Ovidi: Las metamorfosis VIII, 236-59
  13. ↑ Pausanias, Descripción de Grecia I 21,4
  14. ↑ Tzetzes, Quilíadas I 19, línea 493
  15. ↑ .
  16. ↑ Homero, Ilíada XVIII, 591.
  17. ↑ Apolodoro, Biblioteca mitológica, III, 1, 3 - 4: texto italiano.
  18. ↑ Apolodoro, Epítome, I: [http://ugo.bratelli.f ree.fr/Apollodore/Epitome/EP-1-24.htm text francés].
  19. ↑ Ovidio, Las metamorfosis VIII, 180-259: texto español en Wikisource.

Enllaços externs