Centau Àguila volant
El centau Àguila volant (en inglés: Flying Eagle) és una moneda d'un centau falcada per la Casa de Moneda dels Estats Units com moneda patró en 1856 i per a circulació en 1857 i 1858. La moneda va ser dissenyada pel gravador cap de la Casa de la Moneda, James B. Longacre, en l'àguila en vol basada en el treball del predecessor de Longacre, Christian Gobrecht.
A principis de la década de 1850, el centau gran (aproximadament del tamany de mig dólar) emés per la Casa de moneda s'estava tornant impopular en el comerç i costós de falcar. Despuix d'experimentar en varis tamanys i composicions, la Casa de la Moneda va optar per una aleació de 88 % de coure i 12 % de níquel per a un nou centau més menut. En acabant de que la Casa de la Moneda produïra models en data de 1856 i els entregara a llegisladors i funcionaris, el Congrés va autorisar formalment la nova moneda en febrer de 1857.
El nou centau es va emetre per a reemplaçar la desgastada moneda colonial espanyola d'argent que havia circulat en Estats Units fins a llavors, aixina com la seua predecessora, de major tamany. Es varen emetre tants centaus que varen colapsar els canals comercials, sobretot perque no eren de curs llegal i ningú tenia que acceptar-els. El disseny de l'àguila no va tindre bo acolliment i va ser reemplaçat en 1859 pel centau Cap d'indi de Longacre.
Antecedents
El centau va ser la primera moneda oficial d'Estats Units falcada en la Casa de Moneda de Filadèlfia en 1793.[1] Estes peces, hui conegudes com centaus grans, estaven fetes de coure pur i tenien aproximadament el tamany d'un mig dólar.[2] Es falcaven tots els anys, llevat en 1815 per l'escassea de dit metal, pero la seua acceptació comercial va ser llenta. En eixa época, les monedes colonials espanyoles d'argent, encara que desgastades, eren comunament utilisades com a diners en tot Estats Units. En aquell llavors, tant l'or com l'argent eren de curs llegal, pero les monedes de coure no, inclús el propi govern federal no les canviava ni les acceptava per al pagament d'imposts.[3]
La Casa de la Moneda llavors va falcar argent o or en resposta als depòsits d'aquells que posseïen lingots, i va obtindre pocs guanys d'eixes transaccions. Per a la década de 1840, els guanys, o señoreaje, de la monetisació del coure en centaus varen ajudar a finançar la Casa de la Moneda. En 1849, els preus del coure varen aumentar dràsticament, lo que va provocar que el Departament del Tesor investigara possibles alternatives a les grans monedes d'un centau.[4] El centau era impopular en el comerç; com no era una moneda de curs llegal, ningú tenia que acceptar-ho, i tant els bancs com els comerciants a sovint ho rebujaven.[5] Aixina mateix, el centau també era desagradable pel seu gran tamany. En 1837, l'excèntric químic neoyorquí Lewis Feuchtwanger havia experimentat en un tamany de centau més chicotet per a fer monedes modele com a part d'un pla per a vendre la seua aleació (similar a l'argent alemà de metal base) al govern per al seu us en l'acunyament de monedes. Les seues monedes varen circular com Hard claves token (lliteralment «fiches de temps difícils») en els anys de recessió de fins de la década de 1830 i principis de la de 1840.[5]
Per a 1850, ya no era rendable per a la Casa de la Moneda falcar centaus, i el 14 de maig, el senador per Nova York Daniel S. Dickinson va presentar una llegislació per a emetre un centau fet de vellón (coure en una chicoteta cantitat d'argent). En eixe moment, es creïa àmpliament que les monedes devien contindre una gran proporció del seu valor nominal en metal. La moneda seria «anular», és dir, tindria un forat en el centre. La Casa de la Moneda va falcar peces experimentals i va descobrir que era difícil expulsar dites peces de les prenses a on es falcaven, i que era costós recuperar l'argent de l'aleació. Les disposicions per a un centau més chicotet es varen eliminar de la llegislació que va donar l'aprovació del Congrés per a la moneda de tres centaus en 1851.[6] L'historiador numismàtic Walter Breen va sugerir que un factor en el rebuig de les monedes foradades va ser que recordaven a molts a les monedes de cash chinenques en el seu mínim valor de compra.[5] Una caiguda en els preus del coure en 1851 i principis de 1852 va fer que l'assunt d'un centau més chicotet fora menys urgent per al Departament del Tesor, que supervisava les activitats de la Casa de la Moneda.[4]
Els preus del coure varen tornar a pujar a fins de 1852 i durant 1853, superant els 0,40 dólars per lliura que la Casa de la Moneda considerava el punt d'equilibri per a la fabricació d'un centau despuix de considerar el cost de producció. Una lliura (0,45 kg) de coure produïa 42⅔ centaus grans. En 1853, es varen falcar patrons en una aleació de metal base utilisant un cunye d'anvers d'un quarto d'àguila, aproximadament del tamany d'una moneda de dèu centaus.[7] Algunes de les aleacions propostes contenien el metal níquel.[5] També es va considerar l'us del «bronze francés» (95 % de coure i el restant d'estany i zinc)[nota 1] i diverses varietats d'argent alemà. En el seu informe anual de 1854, el director de la Casa de la Moneda, James Ross Snowden, va advocar per l'emissió de chicotets centaus de bronze, aixina com per l'eliminació del mig centau, que va descriure com a inútil en el comerç.[8] Es varen falcar varis centaus de patró en 1854 i 1855. Estos presentaven varis dissenys, incloses vàries representacions de la Llibertat i dos adaptacions del treball del difunt gravador cap de la Casa de la Moneda, Christian Gobrecht: una que mostrava una Llibertat assentada, que Gobrecht havia colocat en les monedes d'argent en la década de 1830, i una atra d'un àguila en vol, que Gobrecht havia creat basant-se en un esbós de Titian Peale.[9]
Preparació
A principis de 1856, Snowden va propondre una llei que li permetia emetre un centau més menut, pero deixant el tamany i la composició metàlica a la seua discreció i la del secretari del Tesor, James Guthrie. Segons el pla, la nova peça seria de curs llegal, fins a dèu centaus. S'emetria a canvi de l'antic argent espanyol que encara circulava en Estats Units. En l'intercanvi, l'argent espanyol rebria el seu valor complet (12½ centaus per real, o bit), quan normalment estes peces es comercialisaven en un desconte d'aproximadament el 20 % pel desgast. La pèrdua que el govern assumiria en el comerç es compensaria en el señoreaje de les peces de metal comú. Els nous centaus també s'emetrien a canvi dels centaus antics i pel mateix valor en mijos centaus, ya que eixa denominació anava a ser descontinuada.[8] El proyecte de llei es va presentar en el Senat el 25 de març de 1856. El centau antic pesava 168 grans (10,9 g); el 16 d'abril, el proyecte de llei es va modificar per a incloure un centau d'a lo manco 95 % de coure en un pes mínim de 96 grans (6,2 g), i va ser aprovat pel Senat en eixa forma.[10][11]
Mentres es debatia la llegislació, James Curtis Booth, fundidor i refinador de la Casa de la Moneda, realisava experiments en aleacions que podrien ser apropiades per al nou centau.[8] En juliol de 1856, Snowden va escriure a Guthrie proponent una aleació de 88 % de coure i 12 % de níquel com a ideal i sugerint esmenes al proyecte de llei pendent per a conseguir-ho. Booth també va escriure a Guthrie per a millorar l'aleació.[12] Abdós varen propondre un pes de 72 grans (4,7 g), tan convenient com 80 centaus equivaldrien a una lliura troy (373 g), encara que la lliura avoirdupois (454 g) era la més utilisada per a metals bàsics.[13]
El gravador en cap de la Casa de la Moneda, James B. Longacre, va rebre instruccions de preparar dissenys per a monedes patró.[13] Inicialment, Longacre va treballar en dissenys de caps de la Llibertat, comunes en l'época, pero Snowden va solicitar que es preparara un disseny d'àguila en vol. Açò va ocórrer mentres Booth continuava en els seus experiments; els primers dissenys de centaus en el disseny d'àguila en vol tenien aproximadament el tamany d'una moneda de vinticinc centaus.[14] Per a promocionar la nova aleació, la Casa de la Moneda va falcar cinquanta mijos centaus i els va enviar a Washington per a que els funcionaris del Tesor els mostraren a funcionaris i congressistes.[5] A principis de novembre de 1856, Longacre va preparar troquelar en lo que resultaria ser el disseny final, que representava un àguila en vol en l'anvers i una denominació en corona en el revers, del tamany desijat per Booth.[14]
La Casa de la Moneda va falcar a lo manco varis centenars de dissenys utilisant el disseny de l'àguila en vol de Longacre en la composició proposta. En un esforç per assegurar l'acceptació pública de les noves peces, estes es varen distribuir a varis congressistes i atres funcionaris, inicialment en novembre de 1856. Doscentes es varen enviar al Comité de la Cambra de Representants sobre Monedes, Pesos i Mides, mentres que quatre es varen entregar al president Franklin Pierce. Es varen distribuir a lo manco 634 eixemplars, i possiblement varis mills; hi havia més disponibles a solicitut. Est va ser l'orige de l'altament coleccionable centau Àguila volant de 1856, que els numismàtics consideren part de la serie Àguila volant, encara que en realitat era un disseny o peça de transició, no una moneda oficial, ya que el Congrés encara no havia otorgat l'aprovació. Posteriorment, Snowden va falcar centaus chicotets adicionals de 1856 per a la seua venda ilícita i per a intercanviar-els per peces que la Casa de la Moneda buscava per a la seua colecció de monedes.[14][15]
En decembre de 1856, Snowden va escriure al representant de Misuri, John S. Phelps, en l'esperança de que la llegislació alvançara i declarant que ya se sentia «pressionat per tots, i des de tots els sectors, per a que s'emetera el nou centau; de fet, el públic està molt ansiós per la seua emissió».[16] Quan la llegislació, esmenada per a incloure el pes i l'aleació que la Casa de la Moneda havia decidit, es va debatre en la Cambra de Representants el 24 de decembre, el congressiste per Tennessee, George Washington Jones, es va opondre a ella per la disposició sobre moneda de curs llegal; Jones considerava que, segons la Clàusula Contractual de la Constitució, solament l'or i l'argent devien ser moneda de curs llegal. Phelps va defendre el proyecte de llei argumentant que el Congrés tenia la facultat constitucional de regular el valor dels diners, pero quan el proyecte es va tornar a presentar per a la seua consideració el 14 de giner de 1857, la disposició sobre moneda de curs llegal havia segut eliminada. Esta volta, el proyecte de llei va ser rebujat pel congressiste neoyorquí Thomas R. Whitney, qui va objectar una disposició que llegalisava la pràctica de la Casa de la Moneda de dissenyar i falcar medalles encarregades pel públic, considerant que el govern no devia competir en els medallistes privats. La disposició va ser eliminada i el proyecte de llei va ser aprovat al sendemà. La versió de la Cambra va ser considerada pel Senat, que la va debatre el 4 de febrer i la va aprovar en una esmena adicional que permetia el bescanvi de les monedes espanyoles per un mínim de dos anys. La Cambra va aprovar açò el 18 de febrer i el president Pierce va firmar el proyecte de llei el 21.[16] La llei va fer que les monedes estrangeres d'or i argent deixaren de ser de curs llegal, pero els dólars espanyols podien canviar-se al seu valor nominal durant dos anys a canvi dels nous centaus de coure i níquel. El mig centau va ser abolit.[17] Les noves peces tindrien el mateix tamany (19 mm), encara que alguna cosa més pesades, que els centaus actuals.[18]
Anticipant-se a l'èxit de la llegislació, la majoria dels 333456 centaus grans falcats en 1857 mai varen eixir de la Casa de Moneda de Filadèlfia i varen ser fosos posteriorment.[19] Snowden va comprar un nou joc de rodells i atres equips per a que la Casa de la Moneda poguera produir els seus propis cospels de centaus, la primera volta que ho feya en més de 50 anys.[20] Encara que la llegislació encara estava a un dia de la seua aprovació final, Snowden va recomanar els dissenys de Longacre a Guthrie el 20 de febrer. Guthrie els va aprovar el 24, encara que va solicitar que la vora de la moneda fora menys esmolat; Snowden va prometre complir. Els centaus Àguila volant es varen falcar a partir d'abril de 1857 i es varen guardar a l'espera del seu llançament oficial.[21] La Casa de la Moneda va almagasenar les peces a l'espera d'acumular un suministrament suficient; a mitan de maig, Snowden va notificar als periòdics de Filadèlfia que la distribució escomençaria el 25 de maig.[14]
Vore també
Nota
- ↑ Posteriorment es va utilisar per al centau des de 1864 fins a 1982, llevat en 1943. Vejau Yeoman (2017) págs. 115-122.
Referències
- ↑ Breen,, p. 177.
- ↑ Lange,, p. 27.
- ↑ Lange,, pp. 40-41.
- ↑ 4,0 4,1 Snow,, p. 7.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Breen,, p. 215.
- ↑ Taxay,, pp. 233-234.
- ↑ Snow,, pp. 7-8.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Taxay,, p. 235.
- ↑ Snow,, pp. 9, 225.
- ↑ Breen,, p. 235.
- ↑ Taxay,, p. 167.
- ↑ Taxay,, pp. 235-237.
- ↑ 13,0 13,1 Snow,, p. 9.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Julian,.
- ↑ Snow,, pp. 15-16.
- ↑ 16,0 16,1 Taxay,, p. 237.
- ↑ Bureau of the Mint,, pp. 44–45.
- ↑ Yeoman,, pp. 113, 126.
- ↑ Snow,, p. 16.
- ↑ Taxay,, pp. 237-238.
- ↑ Snow,, pp. 17-19.
Bibliografia
- Breen, Walter (1988). Walter Breen's Complete Encyclopedia of O. S. and Colonial Coins, New York: Doubleday. ISBN 978-0-385-14207-6.
- Bureau of the Mint (1904). Laws of the United States Relating to the Coinage, Washington, D. C.: United States Government Printing Office. OCLC 8109299.
- Carothers, Neil (1930). Fractional Money: A History of Small Coins and Fractional Paper Currency of the United States, New York: John Wiley & Sons, Inc. (reprinted 1988 by Bowers and Merena Galleries, Inc., Wolfeboro, N. H.). ISBN 0-943161-12-6.
- Guth, Ron; Garrett, {{{nom2}}} (2005). United States Coinage: A Study by Type, Atlanta, Ga.: Whitman Publishing. ISBN 978-0-7948-1782-4.
- «Flying Eagle premiered copper-nickel alloy».Numismatic News.F+W Publications.Iola, Wis.:Consultat el 2013-02-02.
- Lange, David W. (2006). History of the United States Mint and its Coinage, Atlanta, Ga.: Whitman Publishing. ISBN 978-0-7948-1972-9.
- Snow, Richard (2009). A Guide Book of Flying Eagle and Indian Head Cents, Atlanta, Ga.: Whitman Publishing. ISBN 978-0-7948-2831-8.
- Taxay, Don (1983). The O. S. Mint and Coinage, reprint of 1966 edició, New York: Sanford J. Durst Numismatic Publications. ISBN 978-0-915262-68-7.
- Vermeule, Cornelius (1971). Numismatic Art in America, Cambridge, Mass.: The Belknap Press of Harvard University Press. ISBN 978-0-674-62840-3.
- Yeoman (2017). A Guide Book of United States Coins (The Official Ret Book), 71st edició, Atlanta, Ga.: Whitman Publishing. ISBN 978-0-7948-4506-3.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Centavo Águila volando» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.