Brinsa
El brinsa[1] també conegut com aguardiente de orujo, és la beguda alcohòlica destilada procedent del brinsa de raïm. En ocasions, de forma més genèrica, es diu també orujo a qualsevol tipo d'aguardiente.[2]

Definició nominal
Orujo prové etimológicamente del llatí clàssic “involucrum”, en el significat de bolic. En el llatí tardà va perdre la primera sílaba, convertint-se en “volucrum”, més propenc ya a “orujo”. El diccionari de la Real Acadèmia Espanyola dona com a primera accepció de orujo “brinsa del raïm, despuix d'espremuda i treta tota la seua substància”. Com a segona accepció parla de “residu de l'oliva mòlta i prensada, de la qual es trau oli d'inferior calitat”. Pero acull una tercera accepció que diu "aguardiente". Encara que en estes dos accepcions eixe diccionari només menciona l'oliva i el raïm, en ocupar-se de la paraula “caspia” l'acredita com “orujo de poma”.
El “oraget”,[3] segons el mateix diccionari, és un concret orujo: el del raïm. Una atra paraula castellana sinònima és casca. El diccionari de la RAER la definix com “brinsa del raïm despuix de chafada i espremuda”.
Fòra de la llengua castellana
Existix el terme schnapps, que els anglesos escriuen en dos pes i els alemans en una sola pe: Schnaps. És una paraula d'orige medieval no llatí, emparentada en grape —raïm en anglés—, en grappe —arracada de raïms, en francés— i en les italianes grappo i grappolo —arracada— i grappo. Es diu “grappa” a el “escobajo"; és dir, al raspall que queda de l'arracada, despuix d'haver-li llevat el raïm. També significa, com a segona accepció, el aguardiente obtingut per destilació alcohòlica dels orujos (vinacce).[4]
En italià la casca es diu “vinaccia”: “vinaccia vergine”, si no està fermentada i “vinaccia fermentata”, si ho està. En alemà s'usen els térmens "Tresterbranntwein" o "Tresterschnaps". Trester és el orujo pròpiament dit, és dir, el brinsa. En francés tant el aguardiente de orujo com el orujo mateix són cridats “marc”. “Marc” prové de “marcher” i fa referència al prensage en els peus del raïm.
En anglés s'ha acollit la paraula francesa “marc” per a designar el aguardiente. Per a designar la casca s'ampra la paraula “pomace”,[5] provinent del llatí “pomum”, que significa frut, qualsevol frut i no només la poma, cridada en llatí “malum”. “Grape pomace” és el orujo de most i el orujo de vi és cridat “winery pomace”.
En portugués i en gallec la paraula usada és “bagaceira” o “bagazo”, que prové de “bago”, que significa gra de raïm, procedent a la seua volta del llatí “baca”, que en castellà ha donat “baya”. El terme servix per a designar tant al aguardiente, com la casca en la que es fa. En Galícia el orujo es coneix com “augardente” o “canya”. En realitat "augardente" és una paraula molt genèrica, que pot aplicar-se a aguardientes distints del orujo.
En la nostra llengua es diu "(aiguardent de) vinassa", "vaig vore de premsa" o "(aiguardent de) oraget". Algun diccionari normatiu accepta el castellanisme orujo, pronunciat /oɾ'uxo/.
Tipos de orujos
Quan es parla de orujo com a beguda, s'entén per tal el destilat obtingut dels orujos o brinses de raïm, independentment de que siguen frescs o fermentats, ensilados o no ensilados.[6] Algunes destilerías realisen també el destilat dels orujos en presència de vi, per ad açò, en l'alambique, ademés de vi deu haver orujos. En això es diferencia el orujo del aguardiente de vi cridat “brandy”. En el cas del brandy, en el líquit que es destila no estan presents eixos residus sòlits, cridats “orujos”. Quan es destilen únicament els bagazos o brinses de raïm per arrastre de vapor, l'alcohol que s'obté despuix d'este procés és el cridat aguardiente de orujo, base de tots els licors de orujo que s'elaboren despuix per maceracins o mescles en un atre tipo de productes. Eixa és la diferència definitoria entre l'aguardiente de vi i el aguardiente de orujo.
La beguda nomenada orujo no és el aguardiente resultant de destilar vi de garrot, sino el aguardiente resultant de destilar només els brinses del raïm.
Picola
Per piquette entén Grossman “un vi comú i ordinari usat en certes parts de França”.[7] El Petit Larousse Illustré de 1918 és més precís i certer i dona la següent definició de piquette: “Beguda que s'obté tirant aigua sobre el orujo de raïm. Per extensió, mal va vindre”. Picola és paraula usual en la terminologia del vi, pero no apareix en el diccionari de la Real Acadèmia Espanyola. El reglament comunitari, pel que s'establix l'organisació comuna del mercat vitivinícola,[8] considera picola a efectes llegals el producte obtingut: 1.º “per mig de la fermentació de orujos frescs de raïm macerados en aigua” i 2º “per agotament en aigua de orujos de raïm fermentat”. La picola és un vi; no un aguardiente. Per a obtindre orujo de picola, cal destilar la picola en presència de orujos.
Per “caldo de pou” s'entén el líquit residual dels orujos almagasenats. El diccionari de la Real Acadèmia per “vinaza” entén “espècie de vi que es trau a lo últim dels pos i de les heces”. Al respecte convé prestar atenció a la distinció entre “vinaza” i “vinazas”.[9]En la vinaza també es pot obtindre aguardiente de orujo, sempre que la destilació vaja acompanyada de orujos presents en la caldera.
No es deu caure en l'error —freqüent inclús en els diccionaris sobre begudes alcohòliques— d'entendre que el aguardiente de orujo està fet en aguapié, en picola, en emboliques i en tot tipo de residus. Cosa distinta és que les llegislacions permeten vendre com orujo el aguardiente de orujo provinents d'emboliques, caldos de pou, orujos ensilados, etc. També és freqüent que les llegislacions permeten una major cantitat de metanol en el aguardiente de orujo que en els aguardientes de vi. Sense anar més llunt, el reglament comunitari 110/2008 establ ece per al orujo un contingut màxim del metanol d'1 000 g/hl d'alcohol a 100 % vol.[10] En canvi, per als aguardientes de vi establix un contingut màxim de metanol de 200 g/hl d'alcohol a 100 % vol.[11] Pero en ocasions el orujo està fet en vi d'ull i conté molt poc metanol. Lo que és definitorio del aguardiente de orujo és que la destilació es porte a terme en presència de orujos; pero no que el vi utilisat siga de mala calitat o que continga alcohols tòxics.
Matèria primera
Qui cultiva raïms pot dedicar-les a produir vi o aguardiente. La tendència natural és produir vi, brandy o orujo, segons lo que s'accepte millor en el mercat, puix la matèria primera —el raïm— és la mateixa. En les explotacions agrícoles familiars s'adopta el següent criteri: es prensa lleument el raïm, i eixe lleu prensage produïx bon most, en el que s'elabora molt bon vi en bona acceptació. Eixe primer prensage pot efectuar-se a una pressió d'un quilogram per centímetro quadrat, que representa el setanta per cent del most extraíble. Pero eixe raïm ya espremut encara és útil. En un atre prensage a una pressió de 4 quilos s'obté un atre quinze per cent, que encara val per a beure com a vi. Encara pot prensarse més encara, fins a aplegar a fer un aguapié, o be un vi de crema, destinat al alambique per a usos industrials. En eixe vi de crema, no obstant, pot fer-se aixina mateix un aguardiente de orujo. La llei espanyola 25/1970 de 2 de decembre encara enquadrava el aguardiente de orujo entre els subproductes del raïm. Pero a voltes no és tal subproducte.
Grappa
En Itàlia es va descobrir un excelent mercat per a la “grappa” —és dir, el aguardiente de orujo—, en tal de que estiguera elaborat en materials de bona calitat: bon vi d'ull i casca de primera calitat també. L'acolliment d'eixe producte va ser excelent. Per a redimir el orujo de la seua fama de subproducte barat es va procurar cuidar molt la presentació en envasos de vidre molt elegants. Es va eliminar totalment la part leñosa. No cal oblidar que “grappa”, aparte de la beguda, significa raspajo, és dir, la part leñosa de l'arracada. Lo que es va convertir en subproducte va ser el possible va vindre de taula resultant, despuix d'haver destinat el vi d'ull a la producció de aguardiente de orujo.
Actualment els aguardientes de orujo són presentats en freqüència com a mona-varietales, indicant el viduño en el que estan fets: grappa vaig donar moscato, grappa vaig donar lambrusco, de godello, etc. En raó la llegislació comunitària, despuix d'impondre uns requisits comuns a tots els aguardientes de orujo de l'Unió Europea, va establir en el seu dia que només els italians poden dur la denominació de venda “grappa”.[12] Despuix de l'èxit de les “grappe” en molts països, varen començar a llançar-se al mercat aguardientes de orujo. Moët & Chandon ven en èxit un “marc de Champagne” molt cuidat i digestiu. En Galícia el orujo o “augardente” va deixar de ser una beguda encomanada preferentment a uns destiladores ambulants cridats “poteiros”, per a millorar tant la matèria primera com la destilació, obtenint denominacions comunitàries com a “Indicació Xeográfica Protexida Orujo de Galícia".[13]
Existixen una série de begudes d'alta graduació a voltes cridades “alcohols blancs”, és dir, trasparentes. El rom pot ser blanc o envellit. Pero el aguardiente de vi no envellit i per tant cristalí, cridat holandas,[14] va deixar de tindre el seu lloc en el mercat com a beguda usual. Les holandas són un aguardiente de vi no envellit, a diferència dels que succeïx en el brandy. L'afició pel aguardiente de vi envellit i marró va desplaçar casi per complet el mercat del aguardiente blanc o de vi. En el aguardiente de orujo resorgix com a beguda usual el aguardiente jove i cristalí. En realitat —no cal enganyar-se— la presència de orujo en el destilat és poc menys que simbòlica. No obstant, alguna volta els orujos també són envellits en barrica de roure, en lo que adquirixen unes característiques similars a les del brandy. Tal succeïx en la "grappa invecchiata", orujo envellit, de color marró clar. Si lo que es destila és un bon vi casi sense presència de orujos, el resultat és lo que podríem cridar un brandy blanc, si no se li ha deixat envellir.
Vore també
- Orujo d'herbes
- Festa del Orujo, en la comarca de Liébana (Cantàbria).
- El sepeli de Genarín, en León.
Referències
- ↑
- ↑ «http://lema.rae.es/drae/?val=orujo». lema.rae.es. Consultat el 30 de junio de 2015.
- ↑ Proviene del latín brisa, que se pronuncia escribe y lee igual que en castellano, con el mismo significado.
- ↑ Tal es la doble acepción de Lo Zingarelli, ed. 1990, ad vocem “grappa”.
- ↑ La quinta edición (1964) de “The Concise Oxford Dictionary” proporciona una definición un tanto anticuada, por restrictiva, de la palabra ”pomace”: “Mass of crushed apples in cider-making before or after juice is pressed out; any pulp; refuse of fish after oil has been extracted, used as fertilizar.” Hace provenir la palabra del latín “pomum”, que traduce por “apple”. La etimología es exacta; pero no la significación de “pomum”. La palabra latina para designar a la manzana es “malum”, de donde deriva maloláctico. La ninfa Pomona, de donde deriva “pomum”, cuidaba todos los árboles frutales. “Pomum” es traducido por fruta o árbol frutal en los usuales diccionarios de latín.
- ↑ No entra, en cambio, en el concepto de orujo la uva pasa.
- ↑ Harold J. Grossman, Grossman’s Guide To Wines, Spirits and beers, New York London, 3ª ed. p. 403.
- ↑ Reglamento 1493/1999 del Consejo de 15 de mayo, Anexo I, n. 22.
- ↑ En castellano, aunque la palabra no aparezca en el diccionario de la Academia, se llama vinazas al residuo líquido, con muy poco alcohol, resultante de destilar cualquier fermentado alcohólico, sea vino de uva o vino de otra procedencia. Las vinazas que se producen de obtener por destilación ron, se llaman incluso hablando castellano dunder, que es palabra inglesa de origen incierto.
- ↑ Anexo II,n. 6, vi.
- ↑ Ibid. n. 4, a, iii.
- ↑ Reglamento 1756/89 de 29 de mayo. Art. 1, № 4, f), 1.
- ↑ Orujo de Galicia
- ↑ El diccionario de la Real Academia Española de 1970 llega hasta concretar en 65 el grado volumétrico de alcohol que no debe sobrepasar para merecer ese nombre.