Areté

L'areté ( aretḗ 'excelència') és un dels conceptes crucials de l'Antiga Grècia. En la seua forma més general, per a alguns sofistas la areté és la «excelència» o prominència en el cultiu de l'eloqüència; la raïl etimològica del terme és la mateixa que la del (aristós, 'millor') compliment acabat del propòsit o funció.

Escultura de Areté, en Éfeso.

És un concepte vago que implica un conjunt de qualitats cíviques, morals i intelectuals.

Carlos Schrader

Segons Hipias de Élide, el fi de l'ensenyança era conseguir la areté, que significa capacitació per a pensar, per a parlar i per a obrar en èxit. L'excelència política («ciutadana») dels grecs consistia en el cultiu de tres virtuts específiques: andreía (valentia), sofrosine (moderació o equilibri) i dicaiosine (justícia): estes virtuts formaven un ciutadà rellevant, útil i perfecte. A estes virtuts va afegir despuix Platón una quarta, la Prudència, en lo que va donar lloc a les cridades Virtuts cardinals: la prudència, la fortalea i la templanza es correspondrien en les tres parts de l'ànima, i el harmonia entre elles engendraria la quarta, la justícia. En cert modo, la areté grega seria equivalent a la virtut, dignitat, honor o hombría de ben romana.

En la Grècia antiga podia parlar-se indistintament de la areté d'un soldat, d'un bou o d'un navío, encara que el seu us per als objectes inanimados és rar. No obstant, des de l'Época Arcaica va estar vinculat especialment a la possessió de les virtuts, en especial la valentia i la destrea en el combat.

Per als primers grecs guerrers de fa més de tres mil anys l'únic camí d'alcançar la areté era per mig d'ardits en la batalla. L'eixemple clàssic és Aquiles, qui preferix morir en combat abans que qualsevol atra forma de vida. Els grecs tenien molta por al destí. El destí podia impedir-los de forma immediata alcançar l'areté. Per eixemple, un accident, nàixer cego, o nàixer dòna impossibilitava per a conseguir ardits en la batalla. També la areté es relaciona en l'astúcia en les obres d'Hesíodo i Homero; quan en la Ilíada, Agamenón alaba a Penélope, ho fa en atenció a la cooperació d'esta en els propòsits d'Ulises.

Cap a l'época clàssica —sobre tots els sigles V i IV— el significat de areté es va aproximar a lo que hui es considera «virtut», fonamentalment per mig de l'obra d'Aristóteles, en general, incloent traces com la μεγαλοψυχια (megalopsyjía, 'magnanimitat'), la σοφροσυνη (sofrosyne, 'templanza') o la δικαιοσυνη (dikaiosyne, 'justícia').

L'adquisició de la areté era l'eix de l'educació (παιδεία, paideía) del jove grec per a convertir-se en un home ciutadà, seguint l'ideal expost per Isócrates. Chafades de la concepció més restringida de l'era arcaica es poden vore en l'émfasis posat en la disciplina i domini del cos per mig de la gimnàsia, una de les activitats principals, i la lluita, pero una formació acabada incloïa també les arts de l'oratòria, la música i —finalment— la filosofia.

Vore també

• L'apartat "Edat Antiga" de l'artícul "Ètica".

• Cóm percebre els propis progressos en la virtut