L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Animació (ànima)

En religió i en filosofia antiga, animació (dotar o imbuir en un ànima o anima, ocasionalment cridada enalmación) és el moment en que un humà o un atre ser adquirix un ànima. És un concepte filosòfic i teològic de l'Antiguetat que postulava que el cos adquirix "ànima" en un moment determinat del desenroll embrionari encara que mai va existir unanimitat sobre quàn era eixe moment; va ser utilisat especialment en debats morals i religiosos previs a la biologia científica. Est és l'us més antic del terme animació, encara que no l'us més popular hui en dia.

Les etapes inicials del desenroll embrionari humà.

Alguns sistemes de creències sostenen que l'ànima es crea de forma nova dins del chiquet en desenroll; uns atres, especialment en religions que creuen en la reencarnació, afirmen que l'ànima preexistix i entra en el cos en una etapa específica del desenroll.

En temps d'Aristóteles, era àmpliament acceptat que l'ànima humana ingressava al cos en formació als 40 dies de gestació en el cas d'embrions masculins, i als 90 dies en els femenins. La vivificaació (percepció dels primers moviments fetals) es considerava una senyal de que l'ànima ya estava present.

Atres postures religioses sostenen que l'animació ocorre en el moment de la concepció; o quan el chiquet dona la seua primera respiració despuix del naiximent;[1] [2] durant la formació del sistema nerviós i el cervell; en la primera senyal detectable d'activitat cerebral; o quan el feto és capaç de sobreviure de forma independent fora de l'úter (viabilitat).[3]

El concepte està estretament vinculat als debats sobre la moralitat de l'abort i la moralitat de l'anticoncepció. Les creències religioses que atribuïxen una sacralitat intrínseca a la vida humana han motivat numeroses declaracions per part de líders espirituals de diverses tradicions a lo llarc del temps. No obstant, vàries figures religioses han argumentat que certs tipos de vida sense ànima —en distints contexts— també posseïxen un valor moral que deu ser tingut en conte.

Antics grecs

 
Representació de l'ànima segons Aristóteles

Entre els pensadors grecs, Hipócrates (c. 460 – c. 370 a. C.) sostenia que l'embrió era el resultat del semen masculí i un factor femení. No obstant, Aristóteles (384 – 322 a. C.) afirmava que solament el semen masculí generava l'embrió, mentres que la dòna solament proporcionava el lloc per al seu desenroll,[4] una idea que va heretar del pitagorisme i la seua visió preformacionista.


Aristóteles creïa que el feto, en les seues primeres etapes de gestació, posseïa inicialment un ànima vegetal, després un ànima animal, i solament més vesprada rebia l'ànima racional humana a través del procés d'animació. Segons ell, l'animació ocorria 40 dies despuix de la concepció en els fetos masculins i 90 dies despuix en els femenins,[5][6][7] moment en que, segons es creïa, es percebien per primera volta els moviments en l'úter i l'embaràs es tornava evident.[8][9]

Este enfocament es denomina epigénesis, és dir, “la teoria segons la qual el germen es constituïx progressivament per mig de adició successives, i no és simplement desenrollat a partir d'una forma ya existent”,[10] en contraposició al preformacionisme, que postula “la suposta existència de totes les parts de l'organisme en forma rudimentària dins de l'òvul o la llavor”.[11] l'embriologia moderna, que ha mostrat que un organisme comença en un còdic genètic heretat i que les cèlules mare embrionàries poden desenrollar-se epigenéticament en diversos tipos celulars, pot considerar-se un punt intermig entre abdós postures.[12]

l'estoïcisme sostenia que l'ànima animal vivent es rebia solament en nàixer, per mig del contacte en l'aire exterior,[13] i que esta es transformava en ànima racional únicament als catorze anys d'edat.[14]

l'epicureisme considerava que l'ànima —composta solament per un chicotet número d'àtoms inclús en els adults— s'originava al mateix temps que la concepció.[15]

El pitagorisme, per la seua banda, també considerava que l'animació tenia lloc en el moment de la concepció.[16]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 109 

Cristianisme

Desenrolle històric i Iglésia catòlica

Des del sigle XII, quan Occident va escomençar a conéixer més d'Aristóteles que solament les seues obres de llògica,[17][18] les declaracions migevals de papes i teòlecs sobre l'animació es varen basar en el hipòtesis aristotèlica. La visió epigenética d'Aristóteles sobre principis vitals successius ("ànimes") en un embrió humà en desenroll —primer un ànima vegetativa, després una sensitiva o animal, i finalment un ànima intelectiva o humana, sent els nivells superiors capaços d'eixecutar també les funcions dels inferiors[19]—va ser la visió predominant entre els primers cristians, inclosos Tertuliano, Agustín i Jerónimo.[20][21][6][22] Lars Østnor diu que esta visió solament va ser "anticipada" per Agustín,[22] qui pertany a un periodo posterior al del cristianisme primitiu. Segons David Albert Jones, esta distinció va aparéixer entre els escritors cristians recent a fins del sigle IV i començos del V, mentres que els escritors anteriors no feyen distinció entre fetos formats i no formats, una distinció que Sant Basilio de Cesarea va rebujar explícitament.[16]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 72–73  Mentres que el text hebreu de la Bíblia solament requeria una multa per la pèrdua d'un feto, independentment de la seua etapa de desenroll, la traducció grega Septuaginta (LXX) del text hebreu —una traducció precristiana utilisada pels primers cristians— va introduir una distinció entre un feto format i un no format, i

tractava la destrucció del primer com a assessinat.[23]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 9, 24  S'ha comentat que "la LXX podria haver-se utilisat fàcilment per a distinguir fetos humans de no humans i aborts homicides de no homicides, no obstant, els primers cristians, fins a l'época d'Agustín en el sigle V, no ho varen fer."[24]

La visió dels primers cristians sobre el moment de l'animació també s'ha dit que no va ser l'aristotèlica, sino la pitagórico:

Ya en temps de Tertuliano, en el sigle III, el cristianisme havia absorbit la visió grega pitagórico de que l'ànima era infundida en el moment de la concepció. Encara que esta visió va ser confirmada per Sant Gregorio de Nisa un sigle despuix, no passaria molt temps ans que fora rebujada en favor de la noció, presa de la Septuaginta, de que solament un feto format posseïa ànima humana. Si ben Agustín va especular si podria haver "animació" abans de la formació, va determinar que l'abort sol podia definir-se com a homicidi una volta ocorreguda dita formació. No obstant, en comú en tot el pensament cristià primitiu, Agustín va condenar l'abort des del moment de la concepció.[23]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 40 

Sant Màxim el Confesor, en la seua refutació de la teoria origenista de la preexistencia,[25][26][27] expon en les seues Ambigua* una postura deductiva que refuta tant la teoria de la preexistencia com la teoria de l'animació retardada pròpies del seu temps. La premissa general dels seus arguments és la prioritat del “aplegar-a-ser” sobre el “estar-en-moviment”: «Tot moviment, en atres paraules, es desplega en patrons simples i composts. Si, llavors, l'aplegar-a-ser deu necessàriament ser postulat ans que els sers puguen escomençar a moure's, se seguix que el moviment és posterior a la manifestació del ser».

Ademés, en argumentar que el cos i l'ànima constituïxen una unitat substancial, sant Màxim raona també contra la teoria de l'animació retardada:

«Per tant, en la mida en que l'ànima i el cos són parts del ser humà, no és possible que ni l'ànima ni el cos existixquen abans o despuix de l'atre en el temps, d'un atre modo es destruiria lo que es coneix com el principi de relació recíproca».[28]

Sant Màxim, en el Ambiguum 42, desenrolla en major detall els arguments contra la preexistencia de l'ànima i la teoria de l'animació retardada, a través de tres digressió separades. En la primera d'elles argumenta contra la preexistencia de l'ànima: qualsevol cosa que ya siga una substància individual completa no pot entrar en composició en una atra per a formar un nou tot substancial sense sofrir corrupció. La doctrina de la preexistencia postula que l'ànima és una substància individual completa abans de la seua unió en el cos.

Per tant, segons el sant, l'ànima preexistente no pot unir-se al cos per a formar una nova substància humana sense sofrir corrupció, lo que és absurt. Ademés, argumenta que un tot substancial natural deu originar-se a partir de la generació simultànea de les seues parts essencials, tal com ya havia afirmat en el Ambiguum 7, basant-se que el ser humà, en particular, és un tot substancial natural compost d'ànima i cos. En última instància, açò du a sant Màxim a concloure que el home deu originar-se de la generació simultànea tant de l'ànima com del cos.[29]

En la segona digressió, sant Màxim argumenta a favor de la posició segons la qual l'ànima humana no pot desenrollar-se a partir d'un tipo preexistente d'ànima despuix de l'animació. Primer, argumenta en favor de l'animació mateixa. El seu raonament comença en la premissa de que allò que està completament desprovisto d'ànima està mort i incapaç d'activitat vital. Pero, sosté, l'embrió manifesta activitat vital (creiximent, nutrició, desenroll orgànic). Per tant, l'embrió no està desprovisto d'ànima. I aixina, conseqüentment, sosté que, a menos que l'embrió posseïxca un ànima racional des del principi, el home no engendraria a un ser verdaderament humà.[30]


La tercera i última digressió refuta específicament l'animació retardada. Els seus arguments ací són principalment teològics, havent expost en la digressió anterior l'argumentació natural que servix com a base. Primer, presenta el punt de que el tipo d'ànima que porta l'image de Deu deu ser racional i intelectual des del seu orige. Pero el ser humà és creat a image de Deu i ho és des del moment de la concepció. Per tant, Sant Màxim conclou que el home deu posseir un ànima racional i intelectual des del moment de la concepció.

Ademés, argumenta des de la medicina del seu temps:

Açò es demostra pel método utilisat per a sanar aquelles parts del cos que han segut ferides. Puix quan els meges, en tractar tals ferides, troben àrees que han sofrit necrosis, les eliminen per mig de fàrmacs que consumixen el teixit mort; després, apliquen lo necessari per a la regeneració i restauració de la zona danyada, ya que el cos viu posseïx una naturalea capaç de regenerar-se a sí mateixa, junt en la capacitat de restaurar i estabilisar el seu estat adequat. En canvi, un cos mort és incapaç de fer alguna cosa semblant, puix una volta mort pert completament el seu poder vital i, per eixa raó, carix de tota activitat. ¿Cóm, llavors, podria el cos —que per naturalea es dissipa i dissol fàcilment— sostindre's per sí mateixa si li falta, per dir-ho aixina, el fonament d'una potència vivificante llògica i anterior, la qual naturalment unix i manté cohesiva la seua naturalea disolutiva, i de la qual adquirix la seua ser i la seua forma, gràcies a aquell poder que sabiament ha format totes les coses en el seu art? Puix en virtut d'allò que verdaderament permaneix en el cos despuix del naiximent, es pot dir en raó que en eixa mateixa cosa residix indubtablement el principi de l'existència del cos. I sobre qualsevol tipo de cos que per naturalea es dissol en separar-se d'este element, és evident que esta mateixa cosa coexistia en eixe cos quan va vindre a l'existència per primera volta.[31]

Durant el periodo migeval, encara que també es mantenia oberta la possibilitat d'una animació retardada, esta opinió de sant Màxim el Confesor va ser seguida per San Buenaventura en el segon llibre del seu Comentari a les Sentències de Pedro Lombardo (II Sent., dist. 17, art. 1, q. 3), basant-se en arguments tant de raó com en texts de les Escritures:


“Sembla molt més raonable sostindre que l'ànima va ser produïda immediatament en el cos, tant perque l'ànima s'unix al cos com la seua perfecció natural, a la qual naturalment desija unir-se, fins al punt de que és una pena per a ella estar sense ell i ser separada d'ell; com també perque s'unix com a motor a lo movedor, de modo que sense este últim no pot ni meréixer ni desmerecer; i per això no va deure ser produïda abans que el cos, per a que no anara castigada abans de la culpa (d'Adán), ni mereixquera o desmereciera separadament del cos. — A esta posició no solament s'adherix la raó, sino també l'autoritat de l'Escritura, que diu que despuix de la producció i formació del home (Génesis 2:7) Deu va bufar en ell alé de vida.”[32]


A través de les traduccions llatines de l'obra d'Averroes (1126–1198), que varen escomençar en el XII, el llegat d'Aristóteles va ser recuperat en Occident. Filòsofs cristians com Tomás d'Aquino (1224–1274) varen adoptar en gran mida els seus punts de vista.[1][6][33][34][35] I com creïen que l'embrió primerenc no tenia encara un ànima humana, no consideraven necessàriament l'abort primerenc com a homicidi, encara que ho condenaven de tots modos.[6][22][20][21]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 150  Tomás d'Aquino, en la seua obra principal, la Summa Theologica, afirma (Partix I, qüestió 118, artícul 2 ad 2) "...que l'ànima intelectual és creada per Deu al final de la generació humana".[36] Encara que Jesús pot haver segut una excepció, Tomás d'Aquino sí creïa que l'embrió posseïa primer un ànima vegetativa, després adquiria un ànima sensitiva (animal), i despuix de 40 dies de desenroll, Deu infundía en ser humà l'ànima racional.[37]

En 1588, el Papa Sixto V va emetre la bula Effraenatam, que imponia l'excomunió automàtic a els qui realisaren aborts en qualsevol etapa de la gestació, ademés de sometre'ls al castic de les autoritats civils aplicable als assessins. Tres anys despuix, en comprovar que els resultats no havien segut tan positius com s'esperava, el seu successor, el Papa Gregorio XIV, va llimitar l'excomunió únicament a l'abort d'un feto ya format.[16]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 71–72 [38][39]


En 1679, el Papa Inocencio XI va condenar públicament sesenta y cinco proposicions preses principalment dels escrits d'Antonio Escobar i Mendoza, Hereau[40] i uns atres casuistas (principalment jesuïtes, els qui ya havien segut durament atacats per Blaise Pascal en els seus Cartes provincials), calificant-les com propositiones laxorum moralistarum (proposicions de moralistes laxos), per considerar-les “a lo manco escandaloses i en la pràctica perilloses”. Va prohibir a qualsevol persona ensenyar-les baix pena d'excomunió. Entre les proposicions condenades s'incloïen:


En la bula Apostolicae Sedis de 1869, el papa Pío IX va revocar l'excepció del feto encara no animat establida per Gregorio XIV i va restablir la pena d'excomunió per als aborts comesos en qualsevol etapa de l'embaràs, els quals, inclús abans d'eixa data, mai varen ser considerats com un pecat venial.[41] Des de llavors, el dret canònic no fa distinció alguna respecte a l'excomunió segons l'etapa de l'embaràs en la que es realisa l'abort.

A pesar de la diferència de penes eclesiàstiques impostes durant el periodo en que la teoria de l'animació retardada va ser acceptada com a veritat científica,[42][43] l'abort en qualsevol etapa s'afirma actualment com sempre condenat per l'Iglésia,[44] i continua sent-ho en l'actualitat.[45][46]

No obstant, en les seues declaracions oficials, l'Iglésia catòlica evita adoptar una posició filosòfica definitiva sobre la qüestió del moment exacte en que comença a existir un ànima humana.



Citant la possiblement del I Didaché i la Carta de Bernabé d'aproximadament la mateixa época, aixina com l'Epístola a Diogneto i a Tertuliano, l'Iglésia catòlica declara que «des del sigle I, l'Iglésia ha afirmat la malícia moral de tot abort provocat. Esta ensenyança no ha canviat i permaneix immutable. L'abort directe, és dir, el volgut com a fi o com a mig, és greument contrari a la llei moral».[47]

Inclús quan la teoria científica dominant considerava que l'abort primerenc era l'eliminació de lo que encara no era un ser humà, la condena de l'abort en qualsevol etapa va ser a voltes expressada en térmens que ho equiparaven a l'homicidi. En coherència en això, l'artícul de 1907 sobre l'abort en l'Enciclopèdia Catòlica afirmava:

Els primers cristians són els primers dels que es té registre que varen calificar l'abort com a assessinat de sers humans, puix els seus apologistas públics —Atenágoras d'Atenes, Tertuliano i Minucio Félix (Eschbach, "Disp. Phys.", Disp. iii)—, per a refutar la calúmnia de que en les àgaps es matava a un chiquet i es menjava la seua carn, apelaven a les seues lleis com a prohibicions de tot tipo d'assessinat, inclús el dels chiquets en la pancha materna. Els Pares de l'Iglésia varen mantindre unànimement la mateixa doctrina. En el sigle IV, el Concilie d'Elvira va decretar que devia negar-se la comunió durant tota la seua vida —inclús en el llit de mort— a una adúltera que haguera provocat l'abort del seu fill. El Sext Concilie Ecuménico va determinar per a tota l'Iglésia que qui provocara un abort devia sofrir les mateixes penes impostes als assessins. En totes estes ensenyances i disposicions no es fa distinció entre les etapes primerenques i tardanes de la gestació. Puix encara que l'opinió d'Aristóteles, o atres especulacions similars sobre el moment en que l'ànima racional és infundida en l'embrió, va anar pràcticament acceptada durant molts sigles, sempre va sostindre l'Iglésia que qui destruïa lo que estava destinat a ser un home era culpable de destruir una vida humana.[48]

Encara que l'Iglésia catòlica sempre ha condenat l'abort, els canvis en les creències sobre el moment en que l'embrió adquirix un ànima humana han fet que les raons expressades per a tal condena i la classificació de l'abort dins dels còdics del dret canònic hagen variat a lo llarc del temps.[22][49]

Ortodòxia oriental

l'Iglésia Ortodoxa Oriental, si ben no ha dogmatizado ni el Traducionisme ni el Creacionisme (de l'ànima), seguix l'ensenyança dels Pares de l'Iglésia els qui, tant traducionistas com creacionistas, sostenen que l'embrió posseïx ànima des de la concepció. Per eixemple, accepta els cànons del Concilie Trullano, que contenen els cànons de Basilio de Cesarea, els quals establixen que la pena canònica per abort és la mateixa que per assessinat, sense importar el grau de desenroll de l'embrió (Cànon 2 de Basilio).[50]

Vore també la carta de Basilio a Anfiloquio de Iconio.[51]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Embodiment, morality, and medicine, per Lisa Sowle Cahill i Margaret A. Farley
  2. ↑ Daniel Schiff, Abortion in Judaism (Cambridge University Press, 2002), p. 42, nota al peu 38.
  3. ↑ «BBC – Religion & Ethics – ¿Quàn està "viu" el feto?».
  4. ↑ Clift D, Schuh M(2013).«Restarting life: fertilization and the transition from meiosis to mitosis (Box 1)».Nature Reviews Molecular Cell Biology.14(9)
    549-62.doi:10.1038/nrm3643.
  5. ↑ Aristotle. D'Anima.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 A Companion to Bioethics per Helga Kuhse, Peter Singer
  7. ↑ ReligiousTolerance.org
  8. ↑ Aristóteles, Història dels animals, llibre VII, part III
  9. ↑ Norman M. Ford, When Did I Begin? Conception of the Human Individual in History, Philosophy and Science (Cambridge University Press, ISBN 978-0-521-42428-8), p. 28
  10. ↑ «Oxford English Dictionary».
  11. ↑ «Oxford English Dictionary».
  12. ↑ Jane Maienschein. «Epigenesis and Preformationism», Stanford Encyclopedia of Philosophy.
  13. ↑ Long, Stoic Studies (University of Califòrnia Press, 2001, ISBN 978-0-520-22974-7), p. 237
  14. ↑ Tad Brennan, The Stoic Life (Oxford University Press, 2005, ISBN 978-0-19-925626-6), p. 155
  15. ↑ Norman Wentworth DeWitt, Epicurus and His Philosophy (University of Minnesota, 1954), p. 201
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 David Albert Jones, The Soul of the Embryo (Continuum International, 2004, ISBN 978-0-8264-6296-1)
  17. ↑ Encyclopedia of Christian Theology, "Aristotelianism, Christian"
  18. ↑ James Edward McClellan, Harold Dorn, Science and Technology in World History (Johns Hopkins University Press 2006 ISBN 0-8018-8360-1), p. 184
  19. ↑ Tomás d'Aquino senyala en Summa Contra Gentils, lib. 2 cap. 88 n. 3 [1] archivat en Wayback Machine. que "Aristóteles ensenya en el De generatione animalium II, 3 que el feto és un animal abans de convertir-se en home."
  20. ↑ 20,0 20,1 (2013) Dictionary of ethics, theology and society, Routledge, p. 1. ISBN 9781136120923. «Encara que condenaven l'abort a lo manco com un pecat sexual, Tertuliano, Jerónimo i Agustín proponen que solament l'abort del feto format és homicidi. La seua premissa és que Deu infunde l'ànima humana no en la concepció, sino en un punt posterior, quan el desenroll corporal és adequat. El moment de l'animació es va fixar en quaranta dies per als varons i noranta per a les dònes, segons les afirmacions d'Aristóteles basades en la seua observació de diferències en fetos abortats.» Cita de l'artícul sobre Abort. Vista prèvia del llibre
  21. ↑ 21,0 21,1 When Children Became People: the birth of childhood in early Christianity de Odd Magne Bakke
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 Stem Cells, Human Embryos and Ethics: Interdisciplinary Perspectives: Lars Østnor, Springer 2008
  23. ↑ 23,0 23,1 Daniel Schiff, Abortion in Judaism (Cambridge University Press 2002 ISBN 978-0-521-52166-6)
  24. ↑ Paul T. Stallsworth, Ruth S. Brown (eds.), The Church & Abortion (Abingdon Press 1993 ISBN 978-0-687-07852-3), p. 42
  25. ↑ Balthasar, Hans Urs von (2003). Cosmic Liturgy: The Universe According to Maximus the Confessor (en anglés), Sant Francisco: Ignatius Press, pp. 127–159. ISBN 978-0898707588.
  26. ↑ Perl, Eric D. (maig de 1991). Methexis: Creation, Incarnation, Deification in St. Maximus the Confessor. A Dissertation. (en anglés), New Haven, Connecticut: Yale University, pp. 221–233.
  27. ↑ Gersh, Stephen (1978). From Iamblichus to Eriugena: An Investigation of the Prehistory and Evolution of the Pseudo-Dionysian Tradition (en anglés), Leiden, Països Baixos: BRILL Academic, pp. 182–185, 212–227. ISBN 90-04-05396-4.
  28. ↑ (2014) Sobre les dificultats en els Pares de l'Iglésia, Ambigua: Volum 1, Cambridge, Massachusetts / Londres, Anglaterra: Dumbarton Oaks. ISBN 978-0-674-72666-6. «Ambiguum 7 [1100C–1100D]: «Perque si el cos i l'ànima són parts del home, com ya s'ha explicat, llavors, com a parts, necessàriament admeten una relació recíproca (puix certament es predica d'elles el tot), i les coses que estan relacionades d'esta manera són, pel que fa a la seua aplegar a ser, completament i absolutament simultànees, ya que són parts constitutives d'una única forma, i solament en el pensament poden separar-se entre sí en el propòsit de distinguir qué és cada una en la seua pròpia substància. Per tant, en la mida en que l'ànima i el cos són parts del ser humà, no és possible que ni l'ànima ni el cos existixquen abans o despuix de l'atre en el temps, de lo contrari es destruiria lo que es coneix com el principi de relació recíproca».»
  29. ↑ (2014) Sobre les dificultats en els Pares de l'Iglésia, Ambigua: Vol. 2 (en Inglés, Grec), Cambridge, Massachusetts / Londres, Anglaterra: Dumbarton Oaks, pp. 137–143. ISBN 978-0-674-73083-0.
  30. ↑ (2014) Sobre les dificultats en els Pares de l'Iglésia, Ambigua: Vol. 2, Cambridge, Massachusetts / Londres, Anglaterra: Dumbarton Oaks, pp. 147–165. ISBN 978-0-674-72666-6.
  31. ↑ (2014) Sobre les dificultats en els Pares de l'Iglésia, Ambigua: Vol. 2 (en Grec, Inglés), Cambridge, Massachusetts: Dumbarton Oaks. ISBN 978-0-674-72666-6.
  32. ↑ Buenaventura, Sant (1885). Doctoris seraphici S. Bonaventurae opera omnia, Commentaria in Quatuor Llibres Sententiarum Tomus II (en Llatí), Florencia: Collegii S. Bonaventurae, Quaracchi, pp. 416–419. «"...longe tamen rationabilius videtur ponere, quod anima producta sit statim cum corpore, tum quia anima unitur corpori ut perfectio naturalis, cui naturaliter appetit copulari, adeo, ut sine illo poena sit ei esse et ab illo sequestrari; tum etiam, quia unitur sicut motor mobili, ita quod sine ipso senar potest mereri nec demereri; et idee senar debuit davant corpus produci, ne davant culpam puniretur, et ne absque corpore meretur vel demereretur. — Huic autem positioni senar tantum concordat ràtio, immo etiam Scripturae suffragatur auctoritas, quae dicit, post productionem et formationem hominis Deum sibi vitae spiraculum inspirasse."»
  33. ↑ Summa Theologica Iª q. 118 a. 2 ad 2. El tractament més complet d'Aquino sobre este tema es troba en el seu De potentia, q. 3 a. 9 ad 9 [2] archivat en Wayback Machine. (Resposta a la novena objecció).
  34. ↑ “Aquinas on Human Ensoulment, Abortion and the Value of Life” (2003). Philosophy 78 (2): 255–278. doi:10.1017/s0031819103000275.
  35. ↑ Per a una crítica dels arguments a favor de la "hominizaació retardada", vore també este artícul [3] archivat en Wayback Machine. per Fr. Benedict Ashley, O.P.
  36. ↑ Ètica Aplicada: Un compendio, capítul 5: Abort, per James Fieser, 2010
  37. ↑ Neaves W (2017). “The status of the human embryo in various religions”. Development 144 (14): 2541–2543. doi:10.1242/dev.151886. PMID 28720650.
  38. ↑ Nicholas Terpstra, Lost Girls: Sex and Death in Renaissance Florence (Johns Hopkins University Press 2010 ISBN 978-0-8018-9499-2), p. 91
  39. ↑ Jean Reith Schroedel, Is the Fetus a Person? (Cornell University Press 2000 ISBN 978-0-8014-3707-6), p. 19
  40. ↑ Innocent X, Pope (1679). Décret de N. S. P. li Pape Innocent XI, contre plusieurs propositions de morale, 1st edició (en Llatí), Roma: De l'Imprimerie de la Révérendissime Chambre Apostolique, pp. 128.
  41. ↑ Johnstone, Brian V.. “Early Abortion: Venial or Mortal Sense?”. Irish Theological Quarterly 70 (1). doi:10.1177/002114000507000104.
  42. ↑ "En l'Edat Mija, si be la recepció de les seues (d'Aristóteles) obres va ser una gran ventaja per a la filosofia, l'influència de les seues obres científiques va ser perjudicial per a la ciència" (Anthony Kenny, Essays on the Aristotelian Tradition (Oxford University Press 2000 ISBN 0-19-825068-1), p. 3).
  43. ↑ «The Aristotelian Tradition, p. 3». Archivat des d'el original, el 15 de març de 2012. Consultat el 19 de juny de 2025.
  44. ↑ Theologians' brief presentat al Comité Selecte sobre Investigació en Cèlules Mare de la Cambra dels Lores. [4] archivat en Wayback Machine. Este document cita a molts escritors cristians antics que condenen totes les formes d'abort. Alguns d'ells afirmen que el ser humà comença en la concepció, excloent aixina l'animació retardada.
  45. ↑ La declaració de 2008 Dignitas Personae descriu l'abort com "l'eliminació delliberada i directa, per qualsevol mig que es porte a terme, d'un ser humà en la fase inicial de la seua existència, que va des de la concepció fins al naiximent" (Dignitas personae, 23).
  46. ↑ Frazier, The Early Church and Abortion
  47. ↑ «Catecisme de l'Iglésia Catòlica – El quint manament».
  48. ↑ Enciclopèdia Catòlica, vore «Abortion»
  49. ↑ Ana S. Iltis, Mark J. Cherry, At the Roots of Christian Bioethics (M & M Scrivener Press 2010 ISBN 978-0-9764041-8-7), p. 166
  50. ↑ Basilio de Cesarea. «La primera epístola canònica del nostre Sant Pare Basilio, arquebisbe de Cesarea en Capadocia, a Anfiloquio, bisbe de Iconio». «Cànon II. Que la dòna que procure un abort se someta a una penitència de dèu anys, ya siga que l'embrió estiguera completament format o no.»
  51. ↑ Haykin, Michael A. G.. «L'Iglésia antiga i l'abort: El testimoni de Basilio de Cesarea». «La dòna que haja destruït deliberadament [el seu feto] està subjecta a la pena per assessinat. I entre nosatres no es fa distinció entre un embrió completament format i un no format. ... No obstant, no és necessari estendre esta penitència fins a la seua mort, sino que deu acceptar-se un periodo de dèu anys de [penitència]. Ademés, la seua restauració (therapeian) deu determinar-se no pel temps, sino per la forma del seu arrepenediment (metanoias).»


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Animació_(ànima)&oldid=1488951»