El terme acontenyiment[1] nomena l'alteració azarosa, singular i contínua els efectes de la qual modifiquen el sentit de lo històric, lo social o lo polític ademés de lo cultural.

Atentats de l'11 de setembre de 2001. Els acontenyiments sempre solen ser dates que es recorden posteriorment degut a que marca una ruptura, un «abans» i un «despuix» de que succeïra lo pcediso. A sovint són events traumàtics.
Protesta popular en Tahrir Square (Egipte), 4 de febrer de 2011.

En un sentit més coloquial és tot lo que succeïx i posseïx un caràcter poc comú o excepcional.


Història

 
Creuant cap a Berlín Oest en 1989.
Artícul principal → Historiografia.

En l'història tradicional,[2] acontenyiment era un fet destacable que es presentava d'una manera única i freqüentment imprevisible, i que mereixia ser conservat en la memòria i registrat per escrit o d'alguna atra forma, o siga, que en llínees generals mereixia ser tingut en conte i relatat pels historiadors perque els seus efectes sobre el devindre històric podrien aplegar a ser més o menys trascendentes. Un event històric o acontenyiment històric marca puix una ruptura, un abans i un despuix.[3][4][5]

La renovació de la metodologia històrica que va iniciar l'escola de Annales, devalúa el concepte de acontenyiment[6][7] colocán dolo en l'estrat més baix de la seua proposta, que consistix de tres capes, segons el següent detall:[8]

  1. Història evenemencial (en francés: évènement, histoire évènementielle) o història dels acontenyiments, com el nivell inferior del temps històric (temps curt). Seria la bromera de l'història (Fernand Braudel),[9][10] és dir, la part més visible pero menys significativa, que ha segut l'objecte tradicional de l'historiografia.[11]
  2. Nivell intermig de la conjuntura.
  3. Nivell superior de la llarga duració.


Filosofia

Artícul principal → Acontenyiment (filosofia).

En sentit filosòfic tot acontenyiment es tracta de la perseverança d'una alteració en la que es conjuntan, articulen i funcionen, en un sentit contingent i paradòxic, múltiples i heterogéneus mecanismes azarosos, singulars i productius d'experiències i subjetividades. Es pot caracterisar igualment com l'articulació de cossos, forces polítiques i socials, manera de viure, colectivitat, pràctiques, formes de sensibilitat, espècies d'animals, vegetals i minerals, ficcions, etcétera. L'acontenyiment no deu confondre's en el terme (milacre) en la religió o teologia que es produïx sorpresivamente, fòra de l'ingerència humana i transforma unes lleis determinants. Tampoc deu confondre's en el terme fet, circumstància o succés que teòricament implica alguna cosa que ha succeït i no és possible alterar.[12]

En metafísica contemporànea, l'anàlisis del concepte deu centrar-se en el problema de l'individuació d'eixemples d'acontenyiments. Una perspectiva defén que un acontenyiment és el mateix quan té les mateixes causes i els mateixos efectes. Pero atres filòsofs senyalen que causes i efectes estan indisolublemente associats al corresponent acontenyiment, i que li són propis. Una atra perspectiva admet que dos acontenyiments són idèntics, o siguen, són lo mateix, si ocorren en el mateix moment i lloc. Mes contra eixa perspectiva hi ha arguments que defenen que per a una ocurrència en mateix lloc i mateix temps, es pot tindre més d'un acontenyiment. Per eixemple, supongam que un cientista inventa una nova tècnica mentres pren un bany i silva. Llavors prendre bany, chiular, i inventar una nova tècnica, són en realitat tres diferents acontenyiments, que es generen els tres, en el mateix temps i el mateix lloc.[13]

Un atre debat central en filosofia és el següent: ¿Cóm és que els acontenyiments deuen ser entesos? A semblança dels objectes, com a entitats individuals susceptibles de ser localisats en l'espai i en el temps, i descrits de vàries diferents maneres, o ser encarats com a proposicions o fets l'identitat de les quals depén essencialment dels conceptes en els que es troben enquadrats. Aixina mateix, com subralla el filòsof Abraham Rubín, la creència en que puga aplegar un acontenyiment –salvador o catastròfic– és alguna cosa comú a tota época inestable, com lo és la perspectiva dels moviments socials que assegura que eixe acontenyiment pot ser provocat per les subjetividades. No obstant, no està clar que un acontenyiment puga reduir-se, sense més, a allò que ocorre en la realitat efectiva.[14]

Un segon model iguala acontenyiments i fets, i per tant, per eixemple, Juan va aplegar a la festa, i Juan no va aparéixer en la festa, són abdós acontenyiments. De modo algun el No aparecimiento de Juan en la festa és un no-acontenyiment, puix per eixemple podria tindre mateixa causa i efectes.[15]

Una atra forma d'abordar els acontenyiments és dividir-los entre actuals (en el sentit filosòfic) i possibles. Els primers són acontenyiments que estan ocorrent, o que ya varen ocórrer, mentres que els segons no existixen com a ocurrència en el sentit que ve d'expressar-se, més podrien aplegar a ocórrer en un determinat moment. Els acontenyiments possibles en realitat són acontenyiments contingents, en el sentit que podrien produir-se o no. Este plantejament està relacionat en el concepte de móns possibles. Més hi ha els qui no accepten l'idea de móns possibles, i solament consideren que un acontenyiment és alguna cosa que de fet ya va ocórrer, o que està ocorrent, o que en algun moment va a ocórrer; aixina, solament els fets i els estats actuals de coses són acontenyiments, rebujant-se llavors la possibilitat de considerar acontenyiments contingents.[16]

Hi ha sentits diferents conforme es considere cert tipo d'acontenyiment i un acontenyiment espècimen. Acontenyiments tipo són entitats universals i abstractes, no localisables ni en l'espai ni en el temps. Eixemple: els Jocs Olímpics, que són aquell tipo d'event que es repetix cada quatre anys, i que té aquelles característiques que la majoria de les persones coneix prou be. Acontenyiments espècimen són per la seua banda entitats particulars, en el sentit de irrepetibles i no ejemplificables; són concrets, i situats en l'espai i en el temps. Eixemple: Els Jocs Olímpics de l'any 1936, va ser aquella edició particular que es va realisar en Berlín en temps d'Hitler. Per tant, quan es fa referència a acontenyiment, i no s'especifica quin dels dos sentits s'està aplicant, s'assumix per defecte que és l'acontenyiment espècimen el que interessa. Aixina, és alguna cosa que ocorre, que pren lloc en una determinada regió de la geografia (de l'espai) i en un determinat interval de temps (i dit interval podria ser un instant, podria ser de duració breu, o podria cobrir varis dies com en l'eixemple donat dels Jocs Olímpics de l'any 1936).

Finalment correspon senyalar que és possible dividir els acontenyiments en dos grups: (1) contingents; (2) no contingents. Un acontenyiment contingent és un acontenyiment que va ocórrer pero podia no haver ocorregut. Un acontenyiment no contingent és un acontenyiment que no solament va ocórrer, sino que no haguera pogut deixar d'ocórrer.[16] Esta visió per cert és rebujada per molts estudiosos, ya que possiblement i en llínees generals, un acontenyiment que encara no va ocórrer sempre és contingent; està clar, hi ha acontenyiments que encara no varen ocórrer pero que casi en seguritat ocorreran, i com es diu en forma coloquial, llevat raons de força major. La contingència, de fet, és alguna cosa marcat etimológicamente en el terme "acontenyiment", com senyala Rubín, ya que l'alusió sempre és a dos coses que cauen juntes o que es toquen, ya siga per coincidència o per contigüidad, que estan una al costat de l'atra. Això és un acontenyiment, lo que nos toca, lo que cau junt en nosatres.[14]

En conclusió, tot acontenyiment històric és un acontenyiment en sentit filosòfic, encara que òbviament l'inversa no és certa. Un acontenyiment pot ser que siga banal i que carixca en absolut d'importància, pero si encara no va ocórrer o au n quan el mateix puga estar ocorrent, alguna cosa imprevist com ser un accident o un atentat pot endoblegar el rumbo de les coses, i transformar el succés en transcendent o encara en històric.[17][18][19]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Interpretación de la historia
  3. ↑ Alan Arias Marín, María Teresa Calderón, François Furet: Pensar la revolución francesa
  4. ↑ Matías Gandolfo, La distinción de "quiebre"
  5. ↑ Eduardo Walker, Apuntes: Quiebres
  6. ↑ Paulo Henrique Martinez, Lembrando o centenário de Fernand Braudel: Fernand Braudel e a primeira geração de historiadores universitários da USP (1935- 1956), notas para estudo , Revista de História n.146, São Paulo, julio de 2002.
  7. ↑ Enrique Moradiellos García, Fernando Braudel (1902-1985): La historia sin sujeto, El Catoblepas, revista crítica del presente, número 4, junio de 2002.
  8. ↑ Carlos Antonio Aguirre Rojas, El legado de los Annales braudelianos: 1956-1968
    • Archivat el 29 de octubre de 2014 archivat en Wayback Machine., cita de Fernand Braudel, a guisa de conclusión: A Lucien Febvre le gustaba la historia problema; a mí me gusta la de larga duración. y cuando tomé la dirección de los Annales, fijé la línea según la larga duración.
  9. ↑ La obra de Ferdinand Braudel
  10. ↑ Alejandro Justiparan, La obra de Ferdinand Braudel, "El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II, 7 de noviembre de 2009.
  11. ↑ Fernand Braudel, historiador del acontecimiento
  12. ↑ Gilles Deleuze, Lógica del sentido. Trad.de Miguel Morey y Víctor Molina. Barcelona, Planeta-Agostini, 1994. [1]
  13. ↑ T. Mautner, The Penguin Dictionary of Philosophy, Penguin Books Ltd, 1997, edición portuguesa 2010.
  14. ↑ 14,0 14,1 Abraham Rubín, Vivir el acontecimiento. Aproximaciones desde el pensamiento contemporáneo. Santiago de Compostela, Universidad De Santiago de Compostela, Servizo de Publicacións e Intercambio Científico, 2016.
  15. ↑ Simon Blackburn, Diccionario de Filosofía, traducción portuguesa editado por Gradiva, 1997.
  16. ↑ 16,0 16,1 João Branquinho, Desidério Murcho, Nelson Gonçalves Gomes, Enciclopédia de Termos Lógico-Filosóficos, São Paulo, Martins Fontes, 2006.
  17. ↑ Annabel Lee Teles, Acontecimiento y subjetividad (trabajo elaborado a partir de dos conferencias dadas en AUPCV en mayo de 2006), sobre ideas de Michel Foucault y de Gilles Deleuze
  18. ↑ Ricoeur y Foucault: hacia una hermenéutica del acontecimiento, 27 de octubre de 2009.
  19. ↑ Adrián Bertorello, Mijaíl Mijáilovich Bajtín: Acontecimiento y lenguaje, UNED Revista Signa, número 18 año 2009, págs.131-157.

Enllaços externs