Planeta
Un planeta és, segons la definició adoptada per l'Unió Astronòmica Internacional el 24 d'agost de 2006, un cos celest que:[1]
- Orbita al voltant d'una estrela.
- Té suficient massa per a que la seua gravetat supere les forces del cos rígit, de manera que assumixca una forma en equilibri hidrostàtic (pràcticament esfèrica).
- Ha netejat el veïnat de la seua òrbita de planetesimals.
Segons esta definició, el Sistema Solar consta de huit planetes: Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Plutó, que fins al 2006 es considerava un planeta, ha passat a classificar-se com planeta nano, junt en Ceres, també considerat planeta durant algun temps, ya que era un referent en la llei de Titius-Bode, i més recentment considerat com asteroide, i Eris, un objecte transneptunià semblant a Plutó. Certament des dels anys 70 existia un ampli debat sobre el concepte de planeta a la llum de les noves senyes referents a la grandària de Plutó (menor d'allò que s'ha calculat en un principi), un debat que va aumentar en els anys següents al descobrir-se nous objectes que podien tindre grandàries semblants. D'esta manera, esta nova definició de planeta introduïx el concepte de planeta nano, que inclou Plutó, Ceres, i Eris i té la diferència de definició en (c), ya que no ha aclarit la zona local de la seua òrbita i no és un satèlit d'un atre cos.
Els cossos que giren entorn d'atres estreles es denominen generalment planetes extrasolars o exoplanetes. Les condicions que han de complir per a ser considerats com a tals són les mateixes que senyala la definició de planeta per al Sistema Solar, si be giren entorn de les seues respectives estreles. Inclouen ademés una condició més quant al llímit superior de la seua grandària, que no ha d'excedir les 13 masses jovianes i que constituïx el llindar de massa que impedix la fusió nuclear de deuteri.[2]
Etimològicament, la paraula planeta prové del llatí que la va prendre del grec πλανήτης planetes ("vagabunt, errant"), i de planaö ("yo vagabundege"). L'orige d'este terme prové del moviment aparent dels planetes respecte al fondo fix de les estreles que, a pesar de moure's pel firmament segons les diferents estacions, mantenen les seues posicions relatives.
D'esta manera, la paraula planeta fon utilisada en l'antiga teoria geocèntrica per a designar els set astres que són visibles a simple vista i que es desplacen respecte a les estreles del firmament. Estos astres eren el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn.
En l'adveniment de la teoria heliocèntrica de Copèrnic, que té un precedent en la de Aristerc de Samos, la Terra va ser considerada un planeta (1543), i el Sol i la Lluna van deixar de ser-ho. Per tant, el número de planetes es va reduir a sis.
Classificació general dels planetes del Sistema Solar
Els planetes del Sistema Solar es classifiquen conforme a dos criteris: la seua estructura i el seu moviment aparent.
Segons la seua estructura
- Planetes terrestres o telúrics: chicotets, de superfície rocosa i sòlida, densitat alta. Són Mercuri, Venus, la Terra i Mart.
- Planetes jovians (semblants a Júpiter): grans diàmetros, essencialment gaseosos (hidrogen i heli), densitat baixa. Són Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, els planetes jagant del Sistema Solar.
Respecte a Plutó, segons l'acort pres el dia 24 d'agost del 2006 per l'Unió Astronòmica Internacional sobre una nova definició de planeta, se li considera dins de la categoria de planeta nano. Els primers asteroides descoberts van ser també denominats temporalment com a planetes, com Ceres, que igual que atres asteroides van arribar inclús a tindre el seu símbol planetari, fins que va ser evident que formaven part de tota una família d'objectes: el cinturó d'asteroides.
Segons els seus moviments en el cel
La teoria geocèntrica classificava als planetes segons el seu elongació:
- Els planetes inferiors eren aquells que no s'alluntaven molt del Sol (àngul d'elongació llimitat per un valor màxim) i que, per tant, no podien estar en oposició, com a Mercuri i Venus.
- Els planetes superiors eren aquells l'elongació dels quals no està llimitada i poden, per tant, estar en oposició.
Encara que coincidixca en lo que se nomena planetes interiors i exteriors en la Teoria heliocèntrica, no han de confondre's abdós conceptes. El comportament observat per la teoria geocèntrica, i que donava lloc a la classificació dels planetes en inferiors i superiors, s'explica pel fet de ser interiors o exteriors a l'òrbita de la Terra.
Descobriment dels planetes exteriors
En el present s'han descobert molts planetes pero l'home diu estar conforme en els planetes que fins ara coneix. L'any 1781 Herschel va descobrir Urà, i en 1846 Johann Gottfried Galle i Urbain Li Verrier van descobrir Neptuno basant-se en les pertorbacions gravitacionals eixercides sobre Urà. Finalment, en l'any 1930 Clyde Tombaugh va descobrir Plutó, classificat a partir d'agost del 2006 com a planeta nano. En els anys 1970 es va poder descobrir un satèlit orbitant Plutó, de nom Caronte.
Actualment es considera planeta qualsevol cos que tinga una massa entre 13 masses de Júpiter i la massa de Plutó, encara que esta definició és molt vaga. En el descobriment de cossos cada vegada majors en el cinturó de Kuiper es va posar en dubte la catalogació de Plutó com a planeta.
Planetes externs al Sistema Solar
Planetes extrasolars
Des de 1988 el descobriment de Gamma Cephei Ab, va confirmar una série de descobriments que s'han fet de planetes en òrbita al voltant d'estreles distintes del Sol. Dels 267 planetes extrasolars descoberts en data novembre del 2007, la majoria d'ells tenen masses que són comparables o majors que Júpiter. Entre les excepcions s'inclouen una série de planetes descoberts en òrbita al voltant de les restes cremades d'estreles nomenades púlsars, com PSR B1257 +12, els planetes en òrbita al voltant de les estreles: Mu Arae, 55 Cancri i GJ 436, que són aproximadament de la grandària de Neptú, i un sistema planetari que conté almenys dos planetes en òrbita al voltant de Gliese 876.
No està gens clar si els grans planetes acabats de descobrir se pareixen als jagants gaseosos en el Sistema Solar o si són d'un tipo de gas distint encara no confirmat, com l'amoníac o el carboneu. En particular, alguns dels planetes acabats de descobrir, coneguts com Jupiters calents, orbiten molt prop de les seues estreles pare, en òrbites quasi circulars, per la qual cosa reben molt més la radiació estelar que els jagants de gas en el Sistema Solar, la qual cosa fa preguntar-se si són absolutament el mateix tipo de planeta. També hi ha una classe de Jupiters calents que orbiten tan prop de la seua estrela que les seues atmòsferes són llentament arrancades: els planetes Chthonianos.
Per a una observació més detallada de planetes extrasolars serà requerida una nova generació d'instruments, inclosos els telescopis espacials. En l'actualitat, la nau espacial CoRoT està a la busca de variacions de lluminositat estelar a causa del trànsit de planetes. Diversos proyectes han propost també la creació d'un conjunt de telescopis espacials per a la busca de planetes extrasolars en masses comparables a la de la Terra. Estos inclouen el proyecte de la NASA Kepler Mission, Terrestrial Planet Finder, i programes de la Missió Espacial d'Interferometría, el Darwin de l'EIXA, el CNES i l'APEGARA. The New Worlds Misió és un dispositiu ocult que pot treballar en conjunt en el telescopi espacial James Webb. No obstant, el finançament d'alguns d'estos proyectes continua sent incert. La freqüència d'idea de tals planetes terrestres és una de les variables en l'equació de Drake, que estima el número de planetes en sers inteligents, en civilisacions en que comunicar-nos la nostra galàxia. [41]
Planetes interestelars
Diverses simulacions per ordenador d'estelar i formació dels sistemes planetaris han sugerit que alguns objectes de massa planetària hauria segut expulsats a l'espai interestelar. Alguns científics han argumentat que eixos objectes trobats vagant en l'espai han de ser classificats com a "planetes". No obstant, atres han sugerit que podrien ser estreles de baixa massa. La definició de la UAI sobre planetes extrasolars no pren posició sobre la qüestió.
En 2005, els astrònoms van anunciar el descobriment de Cha 110913-773444, la nana marró més chicoteta trobada fins a la data, en només set voltes la massa de Júpiter. Ya que no es troben en òrbita al voltant d'una estrela de detonació, és una subnana marró, d'acort en la definició de la UAI. No obstant, alguns astrònoms creuen que hauria de ser denominada com a planeta. Durant un breu temps en 2006, els astrònoms creïen que havien trobat un sistema binari dels objectes, Oph 162225-240515, que els descobridors descriuen com "planemos", o "objectes de massa planetària". No obstant, els últims anàlisis dels objectes han determinat que les seues masses són majors que 13 masses de Júpiter; que és el llímit de massa que ha de tindre un planeta per a que en el seu núcleu no es produïxquen combustions termonuclears, és a dir, per a que no siga una estrela.
Orige del nom dels planetes
El nom dels planetes del Sistema Solar procedix de la mitologia grega i romana. Aixina, segons la mitologia:
- Mercuri (mitologia): mensager dels dèus.
- Venus (mitologia): deesa de l'amor i de la bellea.
- La Terra (mitologia): mare de tots els deus.
- Mart (mitologia): deu de la guerra.
- Júpiter (mitologia): deu suprem i creador de l'univers.
- Saturn (mitologia): deu tità, pare de Júpiter.
- Urà (mitologia): deu del cel.
- Neptú (mitologia): deu del mar.
En diferents cultures els dies de la semana provenen dels noms dels deus associats en cada un d'estos astres. Dilluns per a la Lluna, Dimarts per a Mart, Dimecres per a Mercuri, Dijous per a Júpiter, Divendres per a Venus, Dissabte per a Saturn i Dumenge per al Sol (Die domini en llatí).
Els satèlits majors dels diferents planetes reben el seu nom de personages mitològics, excepte els satèlits d'Urà, els noms dels quals commemoren personages d'obres clàssiques de teatre. Atres cossos menors del Sistema Solar reben el seu nom de diverses fonts: mitològiques (Plutó (mitologia), Sedna, Eris, Varuna o Ceres), dels seus descobridors (cometes com el Halley) o de còdics alfanumèrics relacionats en el seu descobriment.
Definició de planeta
"Planeta" era una paraula sense una definició precisa, en la que l'història i la cultura jugaven un paper tan important com la geologia i l'astrofísica. El diccionari de la RAE, per eixemple, definix planeta aixina:
No obstant, des de fa temps esta definició és inadequada per a molta gent. Els huit planetes més grans són reconeguts com a tals, pero hi havia controvèrsia sobre Plutó i atres objectes més chicotets. També val la pena recordar que, abans de l'invenció del telescopi, els "planetes" clàssics eren set: des de Mercuri a Saturn, excloent a la Terra, i incloent el Sol i la Lluna.
El problema d'una definició correcta va arribar a un punt crític en 2005 en el descobriment de l'objecte transneptunià Eris, un cos més gran que el més chicotet dels planetes acceptats llavors, Plutó.
Per a ajudar a aclarir la nomenclatura dels cossos celests Gibor Basri, professor d'Astronomia de la Universitat de Berkeley (Califòrnia), va propondre a l'Unió Astronòmica Internacional el terme planem. Davall la definició de Basri, un planem seria "un objecte arredonit per la seua pròpia gravetat i el núcleu de la qual no arriba a patir la fusió nuclear durant la seua vida, independentment de la seua òrbita". D'eixa manera un planem es definix per les seues característiques físiques sense llímits arbitraris. La definició de planeta seria la d'un planem que orbita un fusor. No obstant, esta proposta no va eixir avant.
El 3 d'agost de 2006 Ray Jayawardhana, de l'Universitat de Toronto, i Valentin D. Ivanov, del European Southern Observatory, van anunciar el descobriment del sistema Oph 1622, dos objectes planetaris extrasolars molt jóvens (d'uns pocs millons d'anys) en òrbita un al voltant de l'atre. Situats en una regió de formació d'estreles en la constelació de Ofiuco, els dos objectes tenen aproximadament 7 i 14 masses jovianes respectivament. Es tracta d'un sistema sense estrela i, per tant, no es tracta de planetes sino d'un objecte de massa planetària (planem segons la proposta de Basri).
No obstant, esta no és la primera vegada que s'identifica un sistema d'este tipo. En el 2004, Gael Chauvin va descobrir un objecte d'unes 5 voltes la massa de Júpiter orbitant al voltant de la nana marró 2M1207. La distància proyectada és d'unes 55 unitats astronòmiques.
L'Unió Astronòmica Internacional, organisme responsable de resoldre els assunts de la nomenclatura astronòmica, es va reunir en agost del 2006 dins de la seua XXVI Assamblea General en Praga. Ací, després de llargues discussions i diverses propostes, es va adoptar finalment que un planeta és:
Ademés, propon el terme planeta nano per als cossos que complixquen les condicions (a) i (b), pero no (c) i no siguen satèlits. Este és el cas de Plutó, Ceres i Eris (conegut abans com 2003 UB313). En posterioritat també s'han afegit a la llista de planetes nanos Makemake i Haumea. Finalment, el restant dels objectes del Sistema Solar, excepte els satèlits, poden considerar-se planetes menors del Sistema Solar.