Edat mija
L'Edat Mija es el periodo de l'història europea que transcorreu des de la desintegracio de l'Imperi Romà d'Occident, en el sigle V, fins el sigle XV.
El seu començament se situa tradicionalment en l'any 476 en la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i el seu fi en 1492 en el descobriment d'Amèrica, o en 1453 en la caiguda de l'Imperi Bizanti, data que coincidix en l'invencio de l'imprenta (Biblia de Gutemberg) i en el fi de la Guerra dels cents anys.
El terme implicà en el seu orige una paralisis del progres, considerant que l'edat mija fon un periodo d'estancament cultural, ubicat cronologicament entre la gloria de l'antiguetat classica i el renaiximent. L'investigacio actual tendix, no obstant, a reconeixer este periodo com un mes dels que constituïxen l'evolucio historica europea, en les seues propis procesos critics i de desenroll. Se dividix generalment l'edat mija en tres epoques.
Inicis de l'edat mija
Ningun event concret determina el fi de l'antiguetat i l'inici de l'edat mija: ni els ya mencionats com referencia aproximada ni el bandeig de Roma pels gots dirigits per Alaric I en el 410, ni el derrocament de Romul Augustul (ultim emperador romà d'Occident) foren succesos que les seues contemporaneus consideraren iniciadors d'una nova época.
La culminacio a finals del segle V d'una serie de procesos de llarga duracio, entre ells la greu recalcada economica i les invasions i assentament dels pobles german en l'Imperi romà, feu canviar la faç d'Europa. Durant els següent trescents anys Europa occidental mantingue una cultura primitiva encara que instalat sobre la complexa i elaborada cultura de l'Imperi romà, que mai arribà a perdre's u oblidar-se per complet.
Desintegracio del poder central i vassallage
| Història humana |
|---|
| ↑ abans de l'Homo (Pliocé) |
|
|
|
|
|
|
| ↓Futur |
L'imperi de Carlomagne (742-814) constitui el primer intent de crear un nou orde despres dels greus trastorns que s'havien produït a arrel de les invasions dels pobles germanics i la decadencia i caiguda final de l'Imperi romà.
A la mort de Carlomagne (814) seguiren noves commocions produides en gran part per noves migracions i invasions: els germans del nort o normants, provinents d'Escandinavia, se dirigiren a Russia, Anglaterra, el nort de França i el Mediterraneu.
Els pobles eslaus s'estengueren per l'Europa centre-oriental. Els hongaresos o magiars, ginets nomades provinents del centre d'Asia, recorreron la conca del Danubi. En el curs del sigle X estos pobles se feren sedentaris i se convertiren al cristianisme. Començaren a formar-se els pobles que en definitiva determinarien la fisonomia d'Europa.
Tots estos canvis se produiren en mig d'una transformació general de les formes economiques, socials i politiques. Decaigueren les ciutats, disminui i casi desapareixque el comerç internacional, se redui l'us de la moneda i la terra quedà com la principal riquea. Els poders centrals pergueren tota autoritat i desapareixque l'organisacio administrativa burocratica.
Llentament se formà un nou orde que ha rebut el nom de feudalisme.
Iglesia i societat en l'Europa migeval
A diferencia del feudalisme, que se caracterisava per l'existencia d'un sinnúmero de poders locals, l'Iglesia disponía d'una fort organisacio centralisada que constitui la principal força unificadora durant l'Edat Mija. Baix la direccio de l'Iglesia, la cristiandat o Republica cristiana se comprengue com unitat. L'Iglesia eixerci numeroses funcions propies del govern civil i tingue decisiva influencia sobre tot el desenroll social i cultural. L'Iglesia poseyó tambe un enorme poder material, ya que tenia el dret al delme, la decima part que cada un devia pagar de les seues entrades a l'Iglesia i, ademes, rebe grans donacions de terres.
L'iglesia acompanyava a l'home durant tota la seua vida. Per mig del sacrament del batisme el chiquet se convertia en cristia i rebia un nom cristia. Per mig de la confirmacio el batejat era rebut definitivament en l'Iglesia. La confessio i penitencia absolvían al pecador de les seues pecats. En la celebracio de la Santa Eucaristia el sacerdot consagrava el pa i el vi en commemoracio de l'ultima sopar.
El matrimoni soles era reconegut quan rebia la sancio i bendicio per mig del sacrament del matrimoni. El sacrament de l'ordenacio era conferit als que s'ordenaven sacerdots. El sacrament de l'extrema uncio era donat pel sacerdot abans de la mort. Els sacerdots eren essencials per a la salvacio eterna. Els sacraments els conferia l'Iglesia per intermig dels seus sacerdots.
Durant l'Edat Mija l'Iglesia s'esforçà per suavisar les costums, suprimir els espants de la guerra i imponer l'ideal cristia de la pau. Per mig de la Treua de Deu l'Iglesia consegui llimitar les accions beliques a certs dies de la semana, quedant prohibit l'us de l'espasa en els dies consagrats especialment a Deu.
L'Iglesia mantenia les seues propis tribunals en el fi de protegir als debils i desamparats i de castigar als que violaven els manaments religiosos i eclesiastics. Administrava justicia segons el Dret Canonge, el dret de l'Iglesia , una recopilacio basada en les Sagrades Escritures, els escrits dels Sants Pares, les resolucions dels Concilis i els decrets dels Papas.
El pijor crim i pecat era l'heregia, la creencia en erros que, per ser contrari al dogma, havien segut condenats per l'Iglesia. L'heregia era un crim contra Deu i la societat. L'heretic se colocava al marge de la societat religiosa i de la societat civil i era castigat per abdos. Per a perseguir i castigar als hereges, l'Iglesia establi els tribunals de l'Inquisicio.