Néstor Almendros en Felipe Orlando.

Néstor Almendros (30 d'octubre de 1930 Barcelona - † 4 de març de 1992 Nova York) fon un director de fotografia de cine espanyol, de reconegut prestigi internacional dins del món del cine. Va ser el primer espanyol en guanyar un Òscar de l'Acadèmia de Cine Americà, abans de José Luis Garci.

Els seus inicis

Naix en Barcelona el 30 d'octubre de 1930 dins d'una família d'idees republicanes. Per motius polítics ixqué d'Espanya en l'any 1948 i s'establix en Cuba eixe mateix any. Allí fundà un cineclub junt ad atres cinefils, i es graduà en Filosofia i Lletres.

Més tart se'n va a Nova York a estudiar cinematografia en el New York City Collage (1955-1956). Allí grava els seus primers curts de tall vanguardiste.

Posteriorment, continuà els seus estudis en Itàlia en el Centro Sperimentale di Cinematografia de Roma (1956-1957). L'escola estava encorsetada en vells principis tècnics i estètics contra els que Almendros es rebela. En les seues pròpies paraules va servir per a que més tart traçara el meu propi camí i buscara les seues pròpies solucions com a reacció a les convencions anquilosades que els professors italians li ensenyaven.

Els anys en Cuba

Torna a Cuba en l'any 1959, despuix del triumfo de la revolució castrista. Allí colabora en les noves institucions cinematogràfiques oficials, pero en el temps se dona conte de que allò s'està convertint en una dictadura i que no li deixaran treballar en llibertat. Més tart, cansat de la censura i del sege al que li te somés el regim cubà, abandona el país per a establir-se en França en l'any 1961.

En la Nouvelle Vague

En el país gal, i despuix d'uns primers anys molt durs en els que sobreviu fent tot tipo de treballs i donant classes com a professor de castellà, i quan ya havia perdut l'esperança d'introduir-se en el cine francés li vindrà una oportunitat per casualitat, que no deixara passar.

Fon en l'any 1964 quan coneix a Eric Rohmer de manera fortuïta en el rodage de “Paris vu par...” a l'enfadar-se l'operador de càmara i deixar el rodage de manera repentina. Almendros s'oferix com a operador terminant al final tota la part de Rohmer.

Nestor Almendros se convertirà en el temps en u dels directors de fotografia més destacats de la “Nouvelle Vague” (nova vanguarda) francesa, llavors en plena eclosió. A partir d'eixe moment desenrollara una dilatadíssima i meritòria carrera com a director de fotografia. Treballa en una ampla relació de directors europeus i estadounidenses de reconegut prestigi. Majoritàriament treballà en Eric Rohmer (huit títuls), François Truffaut (nou películes), Barbet Schroeder (cinc títuls), Robert Benton (tres películes).

Películes i directors

Entre atres directors destacats es pot mencionar el rodage en Espanya en Vicente Aranda, de “Cambio de sexo” (1976), en el mestre italià Roberto Rossellini, “Le Centre Georges Pompidou (1977) just abans de la mort del cineaste italià, en l'estatunidenc Martin Scorsese, en el capítul “Lliçons de vida” dins de “Histories de Nova York” (1989), o en Jack Nicolson, “Goin’ South” (1977).

Rodà principalment en França encara que també filmà en diversos llocs d'Estats Units, Suïssa, Espanya, etc. Almendros també va realisar dos documentals “Conducta impropia” (1984) i “Nadie escuchaba” (1988), que ell mateix codirigí, i els que denunciava la repressió del regim cubà de Castro sobre la població i els homosexuals.

Va dirigir la fotografia en la película-documental “Imagine” d'Andrew Solt (1988) sobre el cantant John Lennon. Treballà també en la televisió escolar en els anys 60 en França i va realisar diversos anuncis publicitaris per a la televisió. Es per açò, que podem dir que tocà totes les vertents possibles d'un director de fotografia. Treballà realment en tots els camps de la seua professió.

Va faltar en Nova York el 4 de març de 1992. El llegat de Néstor Almendros es troba en la Fundació Soler i Godes, en seu en l'Universitat Jaume I de Castelló, a on fon depositat pel seu marmessor.

Premis

El seu treball com a director de fotografia ha segut mereixedor de varis premis internacionals. En l'any 1979 obtingué l'Òscar a la millor fotografia per “Dies de cel” (Days of Heaven) de Terrence Malick i el Cesar de l'Acadèmia Francesa per “L'últim metro”(Le dernier métro) de François Truffaut) en l'any 1981.

Autobiografia

En l'any 1980 publicà en França la seua autobiografia (Un homme à la caméra), editada en castellà en l'any 1982 en el títul de Días de una cámara.

Premis que porten el seu nom

L'associació Human Rights Watch i la Film Society del Lincoln Center (Nova York), crearen el Nestor Almendros Prize per a premiar el corage i el compromís en els drets humans en la realisació d'una película.

El Istituto Cinematográfico dell'Aquila italià i l'AIC (Associació italiana de directors de fotografia) crearen el Nestor Almendros Award per a directors de fotografia jóvens.

Filmografia

Director de fotografia

Director

Atres

Enllaços externs

Commons