Idioma català

El català és una llengua romànica parlada per més de 9 milions de persones (5,2 milions com a materna) a Catalunya (tret de la Vall d'Aran), el País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior) les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrants valencians. El seu domini lingüístic, amb una superfície de 59.905 km² i 12.805.197 d'habitants (2006), inclou 1.687 termes municipals. Juntament amb les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar, el llenguatge comú dels romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga.

Català, valencià '
Pronunciació:	AFI: [ka.taˈlaː] (occidental) [kə.təˈlaː] (oriental)
Atres denominacions:	{{{atresdenominacions}}}
Parlat en:	Andorra, Espanya, França i Itàlia
Regió:	Alguer, Andorra, Balears, el Carxe, Catalunya, Catalunya del Nord, Franja de Ponent, País Valencià
Parlants:	9,5 milions (5,2 milions com a llengua inicial).
Rànquing:
Família:	Indoeuropea   Itàlica    Romànica     Itàlica Occidental       Gal·loibèrica        Occitanoromànica         Català
estatus oficial
Llengua oficial de:	Alguer, Andorra, Balears, Catalunya, País Valencià, Catalunya del Nord
Regulat per:	Institut d'Estudis Catalans Acadèmia Valenciana de la Llengua
còdics de la llengua
ISO 639-1	ca
ISO 639-2	cat
ISO/FDIS 639-3	{{{iso3}}}
SIL	cat
80px|center 290px|center
vore també: llengua

El català posseeix dos estàndards principals: el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, o estàndard general, que pren com a base l'ortografia establerta per Pompeu Fabra amb els trets gramaticals i ortogràfics característics del català central; i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit, centrat en l'estandardització del valencià i que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen els dialectes valencians. El català té diversos dialectes, dels quals s'han arribat a comptar fins a vint-i-un, dividits en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Aquests dialectes presenten divergències del català estàndard a nivell gramatical, fonètic i de lèxic. Al llarg de les últimes dècades, la majoria dels dialectes del català han rebut una influència, en major o menor mesura, del francès a la Catalunya del Nord i l'espanyol a la resta de territoris que ha deixat empremta en forma de nou vocabulari i noves expressions, i que també ha funcionat en sentit invers.

L'ordre estàndard de les frases és Subjecte-Verb-Objecte, tot i que això pot canviar en certs tipus de frases com ara les oracions interrogatives. La morfologia del català és similar a la de la resta de llengües romàniques, és a dir, relativament poques flexions; dos gèneres, cap cas (excepte en els pronoms personals, on encara romanen vestigis de la declinació llatina), i una distinció entre singular i plural. Els adjectius van generalment darrere el substantiu que modifiquen, i també es flexionen segons el gènere i el nombre. La prosòdia presenta un accent prosòdic que pot ser marcat per mitjà d'accent gràfic. La llengua té una varietat vocàlica mitjana, amb set sons vocàlics diferents. El català també és notable pel pretèrit perfet perifràstic, un temps verbal únic per la manera en què es construeix.

Al segle XIV ja es constata la denominació d'aquesta llengua, entre d'altres noms, com a valencià, denominació emprada sobretot al País Valencià. Actualment, i per evitar els conflictes potencials que es podrien utilitzar a arma política per afeblir la llengua en base a aquesta doble denominació, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua defensa que: Plantilla:Cquote

Classificació

El català és una llengua indoeuropea, i pertany a la branca occitanoromànica de les llengües romàniques. El català té una classificació bastant complicada i no exempta de polèmica (fins i tot amb un cert rerefons polític), car comparteix moltes característiques amb el castellà (llengua iberoromànica) i el francès (gal·loromànica), i és la llengua més propera a l'occità. És per aquest motiu que la classificació de la llengua catalana varia entre les diferents fonts.

La Gramàtica del català contemporani situa el català dins de les llengües romàniques occidentals, en una posició intermèdia entre la família gal·loromànica i la família iberoromànica. El català nasqué dins de la família gal·loromànica i s'hi mantingué fins el segle XV, però a partir d'aleshores experimentà un decantament cap a la família iberoromànica. En comparar les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com una llengua pont o de transició amb les llengües iberoromàniques i les gal·loromàniques, posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor.

Posicions extremadament minoritàries no avalades acadèmicament sostenen que, d'acord amb suposats criteris d'intel·ligibilitat mútua entre el català i l'occità, ambdues llengües s'haurien de considerar com a dialectes d'un mateix idioma. Actualment el món acadèmic internacional, la romanística internacional i les diverses acadèmies de la llengua afirmen que català i occità són llengües diferents, tot i que taxonòmicament el català i l'occità són llengües molt properes. D'altra banda, cap gramàtica catalana actual sosté que català i occità formin part d'una mateixa llengua.

Història

Artícul principal → Història de la llengua catalana.

El primers testimonis de català escrit són del segle IX. L'ús del català fou prohibit al Principat de Catalunya en el camp oficial des del Decret de Nova Planta (1716), al País Valencià (1707) i a Mallorca i Eivissa (1715). A Catalunya Nord ja s'havia aplicat una prohibició similar el 1700. Menorca va passar a sobirania britànica el 1713. Aquestes prohibicions van restar excepte al breus períodes durant la primera i segona república espanyola als territoris catalans d'Espanya i fins a l'entrada dels diferents estatuts d'autonomia entre el 1978 i el 1983, excepte a la Franja. Aquesta oficialitat però es compartida amb el castellà, tot i no ésser la llengua pròpia. A més el castellà continua essent la llengua promoguda per l'estat espanyol mitjançant els medis de comunicació, lleis, etc...

Característiques del català

[[Fitxer:Homilies d'Organya.jpg|thumb|Les Homilies d'Organyà són un dels primers documents literaris més antics escrits en català]] El català té unes característiques lingüístiques que la fan diferent de les llengües romàniques del voltant i es van fer pròpies amb l'evolució local i peculiar del llatí vulgar fins al que hui coneixem com a català. Els trets següents que mostrem són algunes de les mutacions del llatí que s'han anat produint durant la consolidació del català, encara que també mostrem altres trets generals.

Vocalisme

• Trets comuns amb el grup dit gal·loromànic:
  • Caiguda de les vocals àtones finals excepte -A (MURU, FLORE → mur, flor) que l'oposen al grup iberoromànic que conserva la vocal final excepte -E (muro però flor/chor) o italoromànic que ho conserva tot (muro, fiore).

• Trets comuns amb l'occità:
  • El català presenta una riquesa de diftongs i mots monosil·làbics: ([aj] rai, [ej] rei, [aw] cau, [ew] beu, [ɔw] pou...)

• Trets que l'oposen al gal·loromànic:
  • Conservació de la -u- llatina (català oriental lluna ['ʎunə], català occidental lluna ['ʎunɛ/a], occità luna ['lyno], francès lune ['lyn]).

• Trets que l'oposen al castellà:
  • Manteniment de la pronunciació oberta de les vocals Ĕ i Ŏ ("e" i "o" breus) tòniques del llatí vulgar [ɛ] i [ɔ] respectivament (TERRA → terra ['tɛra]/['tɛrə]; FOCUS → foc [fɔk])

• Trets que l'oposen a l'occità (de manera genèrica):
  • Reducció del diftong AU a O oberta (CAULIS, PAUCU → col, poc).

• Trets del sud de Romània occidental (llenguadocià meridional, llengües iberoromàniques):
  • El grup -ACT- es converteix en -ET (LACTE, FACTU → *lleit, *feit → llet, fet)

Consonantisme

• Tret de la Romània occidental:
  • Sonorització de -P-, -T-, -C- intervocàliques en -b-, -d-, -g- (CAPRA, CATENA, SECURU → cabra, cadena, segur)

• Trets comuns gal·loromànics:
  • Manteniment dels grups inicials PL, CL, FL- (PLICARE, CLAVE, FLORE → plegar, clau, flor). Aquest tret oposa el català a les llengües iberoromàniques (en castellà llegar, llave, en portuguès chegar, chave).
  • Com al francès i a l'occità, es produeix una sonorització de fonemes sords finals quan el fonema primer de la següent paraula és una vocal o és una consonant sonora. Aquestes sonoritzacions afecten als fonemes [s], [t], [p], [ʃ], [k] i [tʃ] convertint-se en [z], [d], [b], [ʒ], [ɡ] i [ʤ]. Exemples (en pronunciació valenciana): "els homes" [els] i [ɔmes] -> [elzɔmes]; "peix bo" [pejʃ] i [bɔ] -> [pejʒbɔ]; "blat bord" [blat] i [boɾ(t)] -> [blad'boɾ(t)].

• Trets comuns amb l'occità (llenguadocià més precisament)
  • Caiguda de -N intervocàlica esdevinguda final en el lèxic (PANE, VINU → pa, vi). A diferència del llenguadocià, el plural conserva aquesta [n] (ex: pans, vins) excepte en el dialecte septentrional, ço és el rossellonès.
  • Ensordiment de les consonants finals: verd [t], àrab [p]...

• Trets específics:
  • El tret més peculiar del català és el següent que gairebé no es retroba en cap altra varietat de la Romània:
    • -D- intervocàlica esdevinguda final passa a -u (PEDE, CREDIT →peu, (ell) creu)
    • -C + e, i, final →-u (CRUCEM →creu)
    • Les terminacions -TIS en la flexió verbal (2a persona del plural) han derivat a -u (MIRATIS → *miratz → mirau → mirau/mireu.

• Palatalitzacions consonàntiques (dispersades en la resta de la Romània):
  • Palatalització de L- inicial (LUNA, LEGE → lluna, llei). Aquest tret es retroba al subdialecte foixenc (occità) i a la zona asturlleonesa.
  • Palatalització de -is- [jʃ]/[ʃ] procedent de -X-, SC- (COXA, PISCE → cuixa, peix)
  • /k/ + [e], [i], [j] → *[ʦ] → [s]; CAELU → cel [sɛl].
  • /g/ + [e], [i], [j] → *[ʤ] → [ʤ]/[ʒ]; GELU → gel [ʤɛl]/[ʒɛl].
  • /j/ → *[ʤ] → [ʤ]/[ʒ]; IACTARE → gitar [ʤi'tar]/[ʤi'ta]/[ʒi'ta]
  • -ly-, -ll-, -c'l-, -t'l- → ll [ʎ]; MULIERE → muller; CABALLU → cavall, també hi ha altres casos com villa → vila, els quals la geminació s'ha simplificat; AURICULA → *oric'la → orella; UETULUS → *vet'lu → vell.
  • -ni-, -gn-, -nn- → ny [ɲ]; LIGNA → llenya; ANNUS → any tret compartit amb el castellà.

• Els altres trets, també originals, tenen una extensió superior a les llengües romàniques.
  • Reducció dels grups consonàntics -MB-, -ND-> -m-, -n- (CAMBA, CUMBA, MANDARE, BINDA> cama, coma, manar, bena), tret compartit amb l'occità gascó i el llenguadocià meridional.
  • Presència de geminades: setmana [mm], cotna [nn], bitllet [ʎʎ], guatla [ll], intel·ligent [ll]>[l]. Aquestes només són comunes a l'occità i a les varietats itàliques; llevat pel [ʎʎ].

Morfologia

• Una part del català (Balears, Costa gironina) ha conservat l'article dit "salat" (< llatí IPSE), probablement anterior a la forma derivada de ILLE. Aquesta forma d'article només s'ha conservat de manera dominant al sard i és en perill, si no ha desaparegut, en algunes àrees de Provença i de Sicília.
• Els articles més usuals (i normatius) són el, la, els, les (ara bé als parlars occidentals i a l'alguerès perduren encara les formes masculines lo, los)
• Contràriament a les varietats iberoromàniques el català practica certes elisions fonètiques. Algunes s'escriuen com el + home > l'home i d'altres no s'escriuen quinze anys [kin'zaɲs].
• Els possessius genèrics es formen amb l'article (ex: el meu gos) com en italià (il mio cane), en portuguès (o meu cão) i en algunes varietats d'occità (roergàs, llenguadocià i gascó pirinencs...). Existeix alhora una altra forma de possessiu (de presència variada segons els dialectes) usada essencialment per a certs membres de la família i/o per a expressar un grau d'afecte elevat (ex: mon pare; en valencià ma casa, ma vida).
• El femení plural es forma amb "-es" (casa > cases).
• Té plurals sensibles (el francès no en té; Ex: un pas > des pas) que es formen amb -os. Ex: gos > gossos, peix > peixos. S'oposa així al castellà i l'occità llenguadocià que usen -es (ex: mes > meses).
• Absència gairebé completa de partitiu com a les llengües iberoromàniques i en oposició a una gran part de la resta de la Romània (ex: vull pa, cast. quiero pan però fr: je veux du pain.
• Existeix la formació del pretèrit mitjançant perífrasi amb una conjugació especial del present del verb anar. Ex: jo vaig dir (que generalment ha desplaçat jo diguí).

Lèxic

El lèxic bàsic català pareix demostrar més afinitats amb el grup dit gal·loromànic que amb l'iberoromànic. Aquestes semblances es fan més paleses amb l'occità (posarem a sota exemples en llenguadocià).

• FENESTRA > finestra (oc. fenèstra/finèstra, fr. fenêtre, it. finestra) i VENTUS > ventana (esp.), janela (port.)
• MANDUCARE > menjar (oc. manjar, fr. manger, it. mangiare) i COMEDERE > comer (esp. i port.)
• MATUTINU > matí (oc. matin, fr. matin, it. mattino/mattina) i HORA MANEANA > mañana (esp.), amanhã (port.),
• PARABOLARE > parlar (oc. parlar, fr. parler, it. parlare) i FAVOLARE > hablar (esp.), falar (port.).
• TABULA > taula (oc. taula, fr. table, ) i MENSA > mesa (esp. i port.).

Alfabet i caràcters

L'alfabet utilitzat per antonomàsia és l'alfabet català. Malgrat això, existeixen alguns llibres i texts en català aljamiat, és a dir, català escrit amb caràcters hebreus. Per exemple, algunes de les làpides del Centre Bonastruc Saporta de Girona estan escrites en català aljamiat.

Sistema d'escriptura

El sistema d'escriptura també presenta certs trets particulars. El català presenta una característica única, l'escriptura de la -l- geminada: -l·l- (com a intel·ligent). L'altre tret especial del català és la -ny- [ɲ] que només es retroba de manera general a l'hongarès i a diverses llengües africanes. També convé esmentar la grafia -ig [ʧ] representada a poques paraules (com faig, maig, mig ([miʧ]), puig, raig, Reig, roig, vaig, veig) o la representació amb t+consonant les consonants dobles en: tm, tn, tl i tll i l'africament en: ts, tz, tg i tj (setmana, cotna, Betlem, bitllet, potser, dotze, jutge, platja).

Gramàtica

Artícul principal → Gramàtica del català.

Els substantius i adjectius catalans es declinen en gènere i nombre. Els substantius pertanyen a un d'entre dos gèneres – masculí per la forma un/una i femení per la forma una/unes. Igual que els determinants, els adjectius han de concordar en gènere i nombre amb el substantiu que acompanyen. Per exemple, el sintagma el noi senzill es pot flexionar de la següent manera:

	Singular	Plural
Masculí	el noi senzill	els nois senzills
Femení	la noia senzilla	les noies senzilles

En el cas dels substantius que poden anar en masculí o femení, el femení es forma habitualment afegint el sufix -a a la forma masculina; per exemple, gat/gata o nen/nena. Tanmateix, també hi ha nombrosos adjectius que presenten una forma diferent pel masculí i el femení (home/dona, bou/vaca), que formen el femení de forma especial (emperador/emperadriu, metge/metgessa) o que tenen la mateixa forma pel masculí i el femení (estudiant, portaveu). En alguns pocs casos especials, un substantiu pot canviar de gènere si canvia de nombre. Així doncs, es diu "l'art paleocristià" però "les belles arts".

Les frases catalanes segueixen un esquema SVO (subjecte-verb-complement o objecte) si bé es permet la variació en l'ordre dels elemets per qüestions d'estil o per donar més rellevància a determinada informació. La paraula més important de la frase és el verb, ja que sense ell no existeix l'oració gramatical.

Nombre de parlants al món i coneixements

Territoris on la llengua té estatus oficial o co-oficial Territori L'entén La sap parlar Catalunya 6.502.880 5.698.400 País Valencià 3.448.368 2.407.951 Illes Balears 852.780 706.065 Andorra 62.013 57.395 Alguer 34.525 26.000 TOTAL 10.900.566 8.895.811	Territoris on la llengua no té estatut oficial Territori L'entén La sap parlar Catalunya Nord 256.583 145.777 Franja de Ponent 50.406 49.398 Carxe Sense dades Sense dades Resta del món 350.000 350.000 TOTAL 656.989 545.175
Total de parlants Territori L'entén La sap parlar Països Catalans 11.207.555 9.090.986 Resta del món 350.000 350.000 TOTAL 11.557.555 9.440.986	Coneixement de la llengua (2003-2004) Territoris Parlar Entendre Llegir Escriure Catalunya 84,7 97,4 90,5 62,3 País Valencià 57,5 78,1 54,9 32,5 Illes Balears 74,6 93,1 79,6 46,9 Catalunya Nord 37,1 65,3 31,4 10,6 Andorra 78,9 96,0 89,7 61,1 Franja de Ponent 88,8 98,5 72,9 30,3 L'Alguer 67,6 89,9 50,9 28,4 (% de la població de 15 i més anys).

Fonts: Catalunya: Dades del cens de l'any 2004, Institut d'Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya[1]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2003[2].País Valencià: Dades del cens de l'any 2004, Institut Valencià d'Estadística, Generalitat Valenciana[3]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2004[4].Illes Balears: Dades del cens de l'any 2002, Institut Balear d'Estadística, Govern de les Illes Balears[5].Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2002[6]. Catalunya del Nord: Estadística sobre els usos lingüístics a la Catalunya Nord 2004 (EULCN 04), dades corresponents al 1999, Generalitat de Catalunya[7]. Andorra: Dades dels cens, Servei d'Estudis, Ministeri de Finances, Govern d'Andorra[8]. Dades lingüístiques de l'IEC, any 1999[9].Franja de Ponent: Dades de població, Centre de Recerca i Documentació Pau Vila[10]. Dades sociolingüístiques de l'Euromosaic[11]. Alguer: Estadística sobre els usos lingüístics a l 'Alguer 2004 (EULA 04)[12]. Dades de població, Ministeri d'Economia i Finances italià. Resta del Món: Estimació 1999 de la Federació d'Entitats Catalanes a l'exterior.

Ús social del català

Territoris	A Casa	Al Carrer
Catalunya	45	51
País Valencià	37	32
Illes Balears	44	41
Catalunya Nord	1	1
Andorra	38	51
Franja de Ponent	70	61
L'Alguer	8	4

(% de la població de 15 i més anys).

Fonts: Vídeo i notícia que explica l'ús del català extret d'un estudi de la Generalitat.[13][14]

Segons dades de la UNESCO el català és actualment la vint-i-dosena llengua més traduïda a altres llengües del món.. Segons un estudi de Jordi Mas, de Softcatalà, el català és la vint-i-tresena llengua més emprada a Internet.

Situació sociolingüística del català

La característica sociolingüística més destacada del català és que en tots els territoris on es parla es troba en situació de bilingüisme social: amb el francès a Catalunya del Nord, amb l'italià (més aviat que amb el sard) a L'Alguer, i amb el castellà a la resta del seu domini lingüístic, incloent-hi Andorra, on també es parla francès i espanyol.

Catalunya

A Catalunya el factor més important del bilingüisme social és l'immigració des de la resta de l'estat espanyol. Hom ha calculat que, sense migracions, la població de Catalunya hagués passat d'uns 2 milions de persones al 1900 a 2,4 al 2001, en comptes dels més de 6,1 milions censats en aquesta data (i que són més de 7 al 2008); és a dir, la població sense migració hauria estat el 39% de la real. El percentatge de parlants de català com a primera llengua a Catalunya era al 2003 del 40,4%, més un 4,6% de bilingües, la qual cosa voldria dir que de fet el català avança com a llengua materna, encara que de manera lenta, en comptes de recular com al País Valencià o al Rosselló. Una altra xifra que confirma això és que les persones que tenen el català com a llengua d'identificació (48,8%, 50,5% amb bilingües) sobrepugen clarament els qui la tenen com a llengua inicial (40,4%, 43,7% amb bilingües).

País Valencià

A la part del País Valencià on és llengua pròpia, existeix un procés de substitució lingüística del català pel castellà. Aquest procés s'ha completat gairebé del tot a la ciutat d'Alacant i és molt avançat a la de València, malgrat que encara no és important a àrees rurals. Fins a una època recent, molts parlants eren en situació prop de la diglòssia, cosa que vol dir que feien servir el català només en situacions informals, mentre que a les situacions institucionalitzades feien servir exclusivament el castellà.

A més a més, hi ha hagut una immigració considerable des de l'estat espanyol i de països llatinoamericans, la qual cosa ha contribuït al predomini estadístic del castellà al País Valencià.

Balears

El cas balear és semblant al de Catalunya, també aquí el factor principal en l'expansió del castellà ha estat l'immigració, en mesura molt més gran que la substitució lingüística.

Catalunya del Nord

A la Catalunya del Nord, com a la major part de França, el procés de substitució lingüística de la llengua local pel francès és molt avançat , amb el clàssic patró en què la llengua canvia primer a les ciutats i sols després al camp.

A la Catalunya del Nord, el català ha estat reconegut com a llengua del departament, ensems amb el francès, el 10 de desembre del 2007 pel Consell General dels Pirineus Orientals mitjançant la Carta en favor del català. Val a dir que aqueix acte no comporta pas cap conseqüència ni té pas cap valor legal a l'estat francès.

Dialectes de la llengua catalana

Artícul principal → Dialectes del català.

thumb|right|250px|Mapa dialectal de la llengua catalanaEl 1861, Manuel Milà i Fontanals va proposar una divisió del català en dos gran blocs dialectals: Català oriental i Català occidental.

No hi ha una línia precisa que dividisca ambdós blocs, puix que sempre hi ha una zona de transició bastant ampla entre cada parell de dialectes, excepte a les Illes (encara que hi ha certs trets valencians a l'eivissenc) i a l'Alguer. Les diferències més notables entre tots dos blocs són:

• Català occidental:
  • Les vocals àtones són: [a] [e] [i] [o] [u]. Hi ha distinció entre la e i la a i entre la o i la u.
  • La x inicial o post-consonàntica està africada /tʃ/. Entre vocals o quan està precedida de i, és /jʃ/.
  • La pronunciació de les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí [e].
  • La 1a persona del present d'indicatiu és -e (valencià) o -o (nord-occidental i tortosí).
  • Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -ix, -ixen, -isca.
  • Hi ha manteniment de la nasal plural medieval en mots proparoxítons: hòmens, jóvens.
  • Hi ha vocabulari específic: espill, xiquet, granera, poal...
• Català oriental:
  • Les vocals àtones són: [ə] [i] [u]. Les vocals e i a en posició àtona es tornen /ə/ i la o i la u es tornen /u/ (es mantén /o/ a bona part de Mallorca).
  • La x tant si és inicial, post-consonàntica, està entre vocals o si està precedida de i és fricativa /ʃ/.
  • Les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí es pronuncien [ɛ] (a la major part del balear es pronuncien [ə] i a l'alguerès es pronuncien [e]).
  • Tendència al ieisme (tret estigmatitzat -i en retrocés actualment- amb frases com "la paia a l'ui").
  • La 1a persona del present d'indicatiu és -o (central), -i (septentrional) o ø (Balears).
  • Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -eix, -eixen, -eixi.
  • La -n- del plural nasal medieval de les paraules proparoxítones cau: homes, joves.
  • Hi ha vocabulari específic: mirall, noi, escombra, galleda...

Així també, cap dialecte és completament homogeni: tot dialecte es pot subdividir en molts subdialectes. El català és divideix en dos blocs dialectals i aquests en diversos dialectes: thumb|250px|Varietats del Català: llengua vs. límits polítics

Català occidental Català nord-occidental Parlar ribagorçà Pallarès Parlar fragatí Valencià de transició (Aquest pot ser classificat com valencià o nord-occidental) Parlar del Matarranya Parlar del Maestrat Parlar ebrenc Valencià o Català sud-occidental Valencià castellonenc Valencià apitxat, o Valencià central Valencià meridional Valencià alacantí Mallorquí de Tàrbena i la Vall de Gallinera

Català oriental Català septentrional, o rossellonès Capcinès Català septentrional de transició Català central Salat Barceloní Tarragoní Balear Mallorquí Menorquí Eivissenc Alguerès Dialectes de transició entre els dos blocs Xipella, transició entre el Català nord-occidental i el català central

Estàndards del català

Existeixen dos estàndards principals per a la llengua catalana, el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, l'estàndard general, tenint com a centre l'ortografia establerta per Pompeu Fabra però amb els trets gramaticals i ortogràfics característics del català central no influenciats pel castellà, i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit, centrat en l'estandardització del valencià prenent com a base les Normes de Castelló, o sia, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen els dialectes valencians.

L'estàndard de l'IEC, ultra tenir com a base els trets del català central, pren també trets d'altres dialectes considerant-los com a estàndard. Tot i això, la diferència més notable de tots dos estàndards és l'accentuació de moltes "e" tòniques, per exemple: francès o anglès (IEC) - francés o anglés (AVL), cafè (IEC) - café (AVL), conèixer (IEC) - conéixer, comprèn (IEC) - comprén (AVL). Això és degut a la diferent pronunciació d'algunes "e" tòniques, especialment les Ē ("e" llargues) i les Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí, en ambdós blocs del català, on al bloc oriental es pronuncia [ɛ] a l'occidental es pronuncia [e]. Malgrat açò, l'estàndard de l'AVL manté l'accent greu "è", sense pronunciar-se obert al bloc occidental, en algunes paraules com són: què, València, èter, sèsam, sèrie i època.

També hi ha altres divergències com l'ús de tl en alguns mots per l'AVL en comptes de tll com en ametla/ametlla, espatla/espatlla o butla/butlla, l'ús dels determinants demostratius elidits (este, eixe) a l'igual que els reforçats (aquest, aqueix) o l'ús de moltes formes verbals comunes en el valencià, i moltes esteses pel bloc occidental, com les formes del subjuntiu o l'escriptura dels incoatius tant en -ix- com en -eix- o l'ús preferent del morfema -e de la 1a persona singular del present d'indicatiu.

A les Illes Balears es fa servir l'estàndard de l'IEC adaptat al marc dialectal balear per la secció filològica de la Universitat de les Illes Balears, l'òrgan consultiu del Govern Balear. D'aquesta manera, per exemple, l'IEC indica que tant correcte és escriure "cantam" com "cantem" i la Universitat determina que la forma preferent a les Illes ha de ser "cantam" fins i tot en àmbits formals. Un altre tret de l'estàndard balear és l'escriptura de la 1a persona del singular del present d'indicatiu, on no hi ha desinència: "jo cant", "jo tem", jo "dorm".

A l'Alguer, l'IEC ha adaptat l'estàndard a la varietat algueresa. En aquest estàndard s'hi pot trobar, entre d'altres característiques, l'article lo d'ús general, possessius especials la mia, lo sou/la sua, lo tou/la tua, etc., ús de la -v- al pretèrit imperfet a totes les conjugacions: cantava, creixiva, llegiva; ús de moltes paraules de caràcter arcaic a la resta del domini mes d'ús molt corrent a l'alguerès: manco per menys, calqui u per algú, qual/quala per quin/quina, etc. i adaptacions dels pronoms febles.

Estatut jurídic actual de la llengua

El fet que la comunitat lingüística catalana estiga disgregada en quatre estats diferents provoca una gran diversitat quant a l'estatut legal de la llengua.

Dins l'Estat espanyol

Dins l'Estat espanyol, els drets lingüístics els marquen la Constitució i els Estatuts d'Autonomia. La Constitució, en l'article 3r, estableix que "El castellà és la llengua oficial de l'Estat, tothom té l'obligació de conéixer-lo i el dret a usar-lo, i que les altres llengües d'Espanya també seran oficials". Així podem entendre que hom dóna l'oficialitat al català, però d'entrada també el discrimina, ja que, obliga al coneixement del castellà i, en canvi, de les altres llengües no en parla. Aquest mateix article estableix que les altres llengües d'Espanya seran també oficials en els territoris autònoms d'acord amb els seus Estatuts respectius. La nostra llengua s'estableix com a oficial en tres estatuts d'autonomia: Catalunya, País Valencià i Balears.

Situació al País Valencià, Catalunya i Balears

Recentment l'Estat espanyol està immers en un procés d'actualitzacions dels Estatuts d'Autonomia. Però des del punt de vista lingüístic ens trobem davant uns retocs sense importància:

• El nou Estatut d'Autonomia de les Balears aprovat en març de 2007 no contempla cap canvi lingüístic respecte de l'anterior.
• La reforma de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià aprovada en abril de 2006, canvia el terme valencià pel d'idioma valencià. I s'afegien dos paràgrafs a l'article 6é: el 1r, en què estableix "l'idioma valencià com a llengua pròpia", no és una gran novetat, ja que, la Llei d'ús i ensenyament del valencià ja en parlava. I L'últim, en què s'estableix l'Acadèmia Valenciana de la Llengua com a institució normativa de l'idioma valencià.
• El nou Estatut d'Autonoma de Catalunya és l'únic que estableix alguns canvis importants pel que fa a l'estatut jurídic de la llengua:
  • Drets i deures lingüístics. En primer lloc s'afig el deure de conéixer el català. D'aquesta manera tothom té dret de conéixer el castellà i el català, dret d'emprar el castellà i el català, deure de conéixer el castellà. I en virtut d'aquest article només els principatins tenen també el deure de conéixer el català.
  • Llengua pròpia. L'estatut català estableix que com a llengua pròpia el català és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions i dels mitjans de comunicació públics, i en l'ensenyament. Els estatuts valencià i balear reconeixen el català com a llengua pròpia però no aclareixen les conseqüències que se'n deriven.
  • Per últim el nou estatut obliga a la Generalitat de Catalunya i l'Estat a emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l'oficialitat del català a la Unió Europea i assegurar-ne la presència. Tot i això cal ser prudents, ja que, el tribunal Constitucional ha admés a tràmit el recurs del Partit Popular contra l'Estatut.

Per últim, cal destacar altres aspectes que es transpuen dels Estatuts d'Autonomia:

• La dualitat lingüística al País Valencià. Al paràgraf 6.6 de l'Estatut valencià es consagra, amb una fórmula poc encertada, la dualitat lingüística del País Valencià, no fent referència a zones lingüístiques perfectament delimitades sinó a "territoris en els quals predomine l'ús d'una llengua o de l'altra" amb la qual cosa no se sap ben bé quins efectes futurs haurà de tenir la qualificació de territoris on «predomine l'ús d'una llengua o de l'altra».
• Cooperació / Reconeixement de la unitat de la llengua. Com és ben sabut, un aspecte important per a una llengua minoritària com el català és la unitat de la llengua, des d'aquest punt de vista cal remarcar les referències que hi trobem als estatuts balear i català. Fruit d'aquesta cooperació hi ha l'Institut Ramon Llull en què col·laboren les institucions catalanes i balears. A l'Estatut valencià no trobem cap referència ni a la unitat de la llengua ni a la cooperació entre els territoris del domini lingüístic. Per a trobar-ne alguna en el corpus legislatiu valencià hem de buscar en el dictamen del Consell Valencià de Cultura, en les resolucions de l'AVL o en la LUEV, però en tots aquests casos les referències a la unitat de la llengua són ambigües i fins i tot irrisòries.

Situació a la Franja de Ponent i al Carxe

Dins l'Estat espanyol trobem dues zones geogràfiques on, a diferència dels valencians catalans i balears, els catalanoparlants no tenen cap reconeixement legal de la llengua pròpia, es tracta de la Franja de ponent a Aragó i del Carxe murcià.

• A la franja oriental de l'Aragó hi ha setanta mil habitants que, malgrat ser aragonesos «administrativament», tenen el català com a llengua materna. Malgrat que l'estatut d'autonomia d'Aragó no reconeix el català com a llengua oficial, podem observar un tímid procés de normalització lingüística. Tot es va iniciar quan alguns dels batlles de la Franja, el 22 de gener de 1984, varen demanar l'ensenyament optatiu del català a les escoles.

El dia 1 de febrer de 1984 se celebrà una reunió a Mequinensa amb representants de tots els pobles de la Franja, els quals formularen la Declaració de Mequinensa. Els reunits hi varen proposar que la llengua catalana s'ensenyés com a assignatura optativa a tots aquells pobles de la Franja de Ponent que ho demanen i que la Diputació General d'Aragó donara suport a la producció literària en català. Els representants municipals, per la seua banda, es varen comprometre a fomentar l'ús públic del català en les seues localitats respectives: la retolació, els edictes, els mitjans de comunicació, etc.

• El Carxe. Dins l'Estat espanyol els catalanoparlants que tenen l'estatut jurídic més desfavorable són els carxencs.

El Carxe és una zona catalanoparlant situada a terres de Múrcia que comprén algunes pedanies dels municipis de Iecla, Jumella i Favanella. El català no té cap reconeixement oficial a la Comunitat Autònoma de Múrcia. L'única actuació en favor de la llengua la realitza l'AVL que des de fa dos anys imparteix classes de català a Iecla, atenent al prec d'alguns carxencs.

A fora de l'estat espanyol

A fora de l'Estat espanyol l'estatut jurídic de la llengua és ben dispar.

Andorra

D'una banda trobem Andorra on el català és l'única llengua oficial. D'altra banda, trobem el Rosselló i l'Alguer on no hi ha cap tipus de reconeixement legal del català.

Catalunya Nord

• Exclusió de les llengües pròpies a França. Al llarg de la història l'Estat francés ha desenvolupat tot un sistema d'exclusió de les llengües pròpies.

• La llei Deixonne. Malgrat les inquietuds regionalistes que comencen a manifestar-se a principis del segle XX, caldrà esperar a la llei Deixonne de 1951. Aquesta Llei obria una petita escletxa en el sistema escolar. A l'escola primària, els mestres podien ser autoritzats a ensenyar durant una hora les llengües locals. A l'escola secundària només podien assegurar-se cursos com a activitats extraescolars. Les lleis posteriors sobre les "llengües locals i regionals no han anat més enllà de la llei Deixonne.

L'Alguer

• La Constitució italiana. La situació de l'Alguer és una de les més deplorables, tot i que l'article 6 de la Constitució italiana preveu la tutela de les minories lingüístiques d'Itàlia, aquesta disposició mai no ha estat aplicada al català.

• La ciutat de l'Alguer. Des del 1991 la carta municipal estableix que l'ajuntament es proposa protegir i promoure la llengua catalana.

Conclusions

Els drets juridicolingüístics dels catalanoparlants són ben diferents segons l'indret geogràfic, podem parlar de catalanoparlants de primera i de segona. D'una banda hi ha el Rosselló, l'alguer, la Franja i el Carxe on, com acabem de veure, els catalanoparlants no tenen cap reconeixement legal, d'altra banda, però, hi ha Andorra, el País Valencià, el Principat i les Illes Balears on els catalanoparlants tenen els drets lingüístics proclamats. Com afirma Francesc Ferrer i Gironés el problema és que en moltes ocasions aquests drets són absolutament desconeguts per part dels ciutadans.

El català en altres llengües

Parlars amb empremta de la llengua catalana

• Panotxo (Múrcia)
• Sard (Sardenya)
• Sicilià (Sicília)
• Napolità (Nàpols)
• Xurro (Comarques xurres)
• Patuet (originat a Algèria, avui testimonial a França entre alguns pied-noir)

Manlleus del català a altres llengües

Hi ha paraules d'origen català que han relat en diverses llengües. Existeixen paraules que van entrar en la llengua castellana durant el segle XX a causa d'una expansió i importació d'especialitats vinculades a la gastronomia com poden ser les paraules ensaïmada, escalivada, paella, bajel(vaixell). I d'altres com orxata van arrelar al castellà per la mateixa raó però no eren originals del català sinó provinents d'origen llatí.

En anglès - que fa part de les llengües germàniques occidentals - han relat també diversos mots com Allioli, Barraca i Paella en la seva llengua.

Paella, Barraca i Porxo han estat utilitzades per l'esperanto

Vegeu també: Llista de mots castellans d'origen català

Vegeu també

• Història de la llengua catalana
• Dret lingüístic del català
• Denominacions de la llengua catalana
• Persecució del català
• Gramàtica catalana
• Regles d'accentuació del català
• Flexió verbal del català
• Acció Cultural del País Valencià
• Obra Cultural Balear
• Òmnium Cultural
• Correllengua
• Català i occità

Enllaços externs

• Llengua i societat als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI. L'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, la Franja, Illes Balears, i Comunitat Valenciana. Anàlisi conjunta de les enquestes sociolingüístiques fetes en aquests territoris durant un mateix període de temps (2003-2004), amb un qüestionari i una metodologia similar. PDF de 227 pàgines.

• Toponímia: Exposició "Mots amb arrels. Els noms de lloc ens parlen"
• Comissió de Toponímia de Catalunya. Generalitat de Catalunya
• Toponímia. Institut d'Estudis Catalans
• Índex toponímic dels pobles i ciutats del País Valencià
• Onomasticon Cataloniae

Entitats

• Acadèmia Valenciana de la Llengua
• Institut d'Estudis Catalans
• TermCAT: Centre de Terminologia i consulta de neologismes

Diccionaris de llengua catalana

• Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana
• Diccionari Alcover-Moll
• Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
• Diccionari de Valencià en línia
• Diccionari d'Ortografia i Pronunciació del Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Gramàtiques

• Gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans
• Gramàtica de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Manifests

• Manifest per la llengua
• Joves de Mallorca per la llengua
• Manifest de Mequinensa (Franja de Ponent)
• Manifest per la llengua de valencians residents al Principat
• Un memorial reial per a passats irreals
• Doblatge i subtitulat de pel·lícules al català