Rebelió Zanj
En el nom de Rebelió Zanj es designa una série de menuts tumults d'esclaus contra els àraps que finalment varen culminar en un gran tumult generalisat, dirigida per Alí ibn Mohammed.
La Rebelió Zanj va tindre lloc prop de la ciutat de Basora, situada al sur de l'actual Iraq, que va tindre lloc durant un periodo aproximat de quinze anys (869 - 883 d. C.). Els tumults inicials varen culminar en la rebelió de més de 500.000 esclaus que havien segut importats pel califato musulmà i que va costar decenes de mils de vides en el baix Iraq.[1] Es diu que el tumult va ser liderat per Alí ibn Mohammed, que afirmava ser descendent del Califa Alí ibn Abu Talib. Varis historiadors àraps com Al-Tabari i Al-Masudi consideren que esta rebelió va ser un dels més feroços i brutals alçament entre els molts tumults que varen afectar al govern central de la dinastia Abbasida de Bagdad.[1]
La Rebelió Zanj va ajudar a Ahmed ibn Tulun a crear un estat independent en Egipte. Solament despuix de sofocar el tumult els califes Abbasidas varen ser capaces de dirigir la seua atenció cap a Egipte i acabar en la dinastia de Tulun per mig d'una sanguinosa repressió.
Trasfondo
[editar | editar còdic]A mida que l'agricultura i l'economia de plantacions s'estenia en el món àrap, els propietaris es varen enriquir i els treballs manuals varen perdre prestigi. L'escassea de mà d'obra va dur a un increment del mercat d'esclaus.
Gran número d'esclaus varen ser importats des d'Àfrica Oriental; la millor evidència és la magnitut de la Rebelió Zanj en Iraq en el IX, encara que no tots els esclaus que varen participar eren Zanj (negres). Existixen poques evidències sobre la zona d'Àfrica de la que procedien els Zanj, perque es tracta d'un terme evidentment utilisat en sentit genèric, per a designar una zona concreta d'Àfrica, des dels 3° de latitut N als 5° de latitut S.[2]
Els Zanj varen ser utilisats per a cuidar de les plantacions de la delta formada pels rius Tigris i Éufrates, que s'havia convertit en un pantà abandonat per la migració dels llauradors lliures i les repetides inundacions de les terres de cultiu. Els grans terratinents àraps varen rebre grans extensions de terreny en la delta a canvi de fer-les cultivables. La canya de sucre va ser el principal dels cultius de la zona, particularment en la província de Khūzestān.
Aparte de l'agricultura, els Zanj també eren amprats en les mines de sal de Mesopotamia, especialment en les afores de Basora.[3] El seu treball consistia en rebujar el sol nitroso per a fer la terra cultivable. Les dures condicions de treball eren extremadament miserables i l'esperança de vida dels esclaus era molt breu.
Durant l'época de la Rebelió Zanj el califato Abbasida es trobava en un periodo de debilitat econòmica, tant interna com externament. El cost econòmic que suponia l'ascens al poder de cada nou califa va contribuir a fomentar la Rebelió Zanj, que va començar entorn a l'any 868, i que es va mantindre en els anys següents. L'ascens de l'Islam chiïta també s'estava produint en esta época, de modo que el govern suní dels Abbasidas es trobava obligat a lluitar en dos fronts.
Alguns historiadors creuen que la Rebelió Zanj no va anar necessàriament un tumult d'esclaus. M. A. Shaban afirma:
Tot lo que es diu sobre un tumult d'esclaus en condicions miserables de treball en els pantans salinos de Basora és una llicència de l'imaginació i no se sosté en les fonts. Tot lo contrari, algunes de les persones que treballaven en els pantans de sal es trobaven entre els primers que varen combatre el tumult. Per supost, va haver esclaus que es varen unir als rebels, pero això no la convertix en un tumult d'esclaus. La gran majoria dels rebels eren àraps del Golf Pèrsic, recolzats pels africans que vivien en la zona.[4]
La rebelió
[editar | editar còdic]La rebelió va ser iniciada per un descendent d'esclaus cridat Alí ibn Mohammed. Havia naixcut i creixcut en Samarra i no se sap molt més sobre la seua vida anterior a la rebelió. Finalment es va traslladar a Bagdad, a on es va mesclar en alguns dels influents esclaus del califa Al-Muntasir (861-862).[2] En este entorn Alí va deprendre el funcionament del califato i les diferències econòmiques entre els ciutadans musulmans. Alí es va traslladar a Baréin, a on va pretendre haver-se convertit al chiisme i va començar a fomentar la rebelió contra el califato Abbasida. Els seguidors d'Alí en la ciutat es varen fer tan numerosos que es recaptaven imposts en el seu nom.[5] La primera rebelió va fracassar finalment i Alí va fugir a Basora en l'any 868. Eixe mateix any un dels líders de la rebelió Zanj va afirmar ser la reencarnació de l'anterior rebel Yahya ibn Omar.
En Basora, Alí ibn Mohammed va començar a predicar en la mesquita, parlant contra els califes i en favor del poble. El seu contacte inicial en els esclaus de Basora sembla haver segut motivat per l'esclat d'hostilitats entre dos regiments turcs, el Bilaliyah i el Sa'diyah, que varen contribuir a debilitar el règim polític de Basora. Tractant d'aprofitar l'anarquia resultant, Alí va intentar aliar-se en un d'estos grups. L'historiador Tabari descriu el Bilaliya i el Sa'diyah com dos gremis o barris rivals de la ciutat de Basora.
Alí finalment va acodir als esclaus negres que treballaven en els pantans de Basora i es va interessar per les seues condicions de treball i la seua alimentació.[2] Els va dir als Zanj i als demés esclaus que Deu ho havia enviat per a lliberar-els de les seues lligaces.
L'orige racial tenia gran importància en l'época per a establir-se en la societat àrap. Al principi es dia que el yayo patern d'Alí ibn Mohammed havia segut membre del linaje dels Abd al-Qays i la seua yaya materna una esclava sindhi. La seua mare, una dòna lliure, era membre del linaje Torreu ibn Khuzaimah... uns atres varen dir que procedia de Pèrsia o Aràbia..[2]
Alí va prendre el títul de Sahib al-Zanj ("Amic dels Zanj") i va declarar la seua rebelió en Basora durant el regnat d'Al-Muhtadi. Va afirmar descendir d'Alí ibn Abi Talib, pero la majoria de la gent sabia que era una falsetat i ho varen rebujar.[6]
El linaje d'Alí no va ser acceptat, aixina que va començar a predicar una doctrina extremadament igualitaria similar a la dels jariyitas que predicaven que l'home més qualificat era el que devia regnar, encara que fora un esclau.
El discurs d'Alí inb Mohammed sembla haver tingut influència jariyita. Començava els seus sermones del divendres en les paraules Deu és gran, Deu és gran, no hi ha cap Deu llevat Deu i Deu és gran; no existix justícia llevat la justícia de Deu. Este crit de guerra era utilisat pels jariyitas, i molts es varen unir als seguidors d'Alí durant la batalla de Siffin.
Molts marginats de la societat àrap es varen unir a la causa d'Alí, entre ells es trobaven esclaus i semilibres, clients de famílies prestigioses, menuts artesans, treballadors humils, alguns llauradors i beduïns que vivien al voltant de Basora.[2] Les hostilitats varen començar en Basora i les seues afores en la zona coneguda anteriorment com Dajlah al-Awra, pero finalment es va estendre a tota la zona entre Shatt al-Arab i Waset. Gran part d'esta zona estava plena de pantans.[2] Com els revolucionaris tenien més movilitat que l'eixèrcit del califato, va ser fàcil per a ells mamprendre una guerra de guerrilles contra les seues opresores.
Tan pronte com es varen alçar en armes contra les seues explotadores varen començar a realisar incursions nocturnes contra el territori enemic, apoderant-se d'armes, cavalls, menjar i lliberant esclaus, i reduint lo demés a cendres per a evitar represàlies.
En el pas del temps els Zanj inclús varen començar a construir forts, aïllats per mig de canals d'aigua i varen utilisar el terreny contra els seus enemics, trencant dics o canals. Inclús disponien d'una embarcació per a enfrontar-se als barcos del califa.
No obstant, el seu objectiu era dominar tota la zona de Basora i finalment ho varen conseguir per mig d'un estret bloqueig que va evitar que aplegaren recaptes als habitants sitiats, i varen aprofitar les diferències religioses i ètniques entre la població. Finalment els rebels varen conseguir conquistar Basora en l'any 871 i varen devastar i varen cremar completament la ciutat. L'historiador Mes'udi proporciona detalls més terribles:
La majoria de la gent s'amagava en les seues cases i pous i només eixia de nit buscant gossos per a matar i menjar, aixina com rates... inclús varen aplegar a menjar-se als seus morts i el que era capaç matava al seu companyer i també li'l menjava.
Els soldats d'Alí varen actuar en tanta crueltat que varen subastar públicament a les dònes àraps i les varen tractar com a esclaves.
Finalment el califato es va vore obligat a desplegar una gran força militar dirigida pel visir Al-Muwaffaq. Despuix de varis enfrontaments, varis líders rebels varen ser capturats i eixecutats. Per eixemple, Yahya de Baréin va ser capturat i enviat a Samarra, a on va ser assotat cent voltes mentres el califa Al-Mu'tamid mirava. Els seus braços i cames varen ser amputados i va ser despellotat en espases. Finalment li varen tallar la gola i ho varen cremar.[5] Pero les represàlies no varen aporegar als Zanj, que varen seguir atacant ciutats i llogarets. Quan el califato es va preocupar pel moviment secessioniste dels Saffaríes en Pèrsia, els Zanj varen estendre el seu control cap al nort en ajuda dels beduïns de la zona.[7] Va ser possiblement en este moment quan els Zanj varen construir la seua capital, a la que varen cridar Moktara (La Ciutat Elegida).
Final de la rebelió i conseqüències
[editar | editar còdic]Cap al final de la revolució la majoria dels esclaus rebels varen començar a comportar-se com els amos que tant despreciaven i la comunitat igualitaria va començar a trencar-se.
En l'any 879, despuix d'acabar en la rebelió en Pèrsia, el visir Al-Muwaffaq va retornar a Mesopotamia i va continuar atacant als rebels. En l'any 881 els zanj varen ser rodejats per l'eixèrcit Abbasida. En la captura i eixecució d'Alí ibn Mohammed despuix de la caiguda de Moktara[8] el tumult va finalisar.
Al final la majoria dels Zanj es varen rendir a A el-Muwaffaq, pero no tots. Més de 1000 varen morir en el desert, de fam i sigau, tractant de fugir del territori iraquí. Uns atres varen continuar lluitant en el sur d'Iraq despuix de la mort del seu líder, furtant, saquejant i assessinant fins que es varen rendir o varen morir, negant-se a tornar a ser esclaus.[1]
A llarc determini, l'actitut musulmana en la zona de Basora va canviar sobre l'esclavitut. El treball va ser suavisat i finalment els esclaus varen ser substituïts per llauradors i siervo, i alguns esclaus varen ser lliberats despuix de treballar durant anys per als seus amos.
Revisionisme
[editar | editar còdic]Ghada#em Talhami, una historiadora de la rebelió Zanj, afirma que el seu nom és incorrecte. De fet, afirma que la majoria dels participants no eren Zanj, i els qui varen començar el tumult varen ser militars. Solament despuix d'un temps els esclaus es varen unir a la rebelió. Talhami cita vàries obres per a recolzar el seu punt de vista i afirma que la rebelió va ser realment un alçament social de les classes humils de la zona de Basora, entre les que es trobaven grups molt diversos, no sol esclaus. De fet afirma que el grup més important de la rebelió no varen ser els esclaus Zanj, sino els beduïns, el respal de la qual va ser imprescindible per a l'èxit de la rebelió.[9]
Fonts d'informació
[editar | editar còdic]Gran part de l'història de la Rebelió Zanj procedix de l'historiador persa Mohammed ibn Jari al-Tabari i de la seua obra Història dels Profetes i Reis. Molts historiadors orientalistes com Theodor Nöldeke ("Esbossos d'Història Oriental") i Louis Massignon ("La passió del-Hallaj") i Alexandre Popovic han escrit vàries obres sobre el tema.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 “Revisiting the Zanj and Re-Visioning Revolt: Complexities of the Zanj Conflict - 868-883 Ad - slave revolt in Iraq”.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 "The Zanj Rebellion Reconsidered".
- ↑ "the Zanj: Towards a History of the Zanj Slaves’ Rebellion".
- ↑ "Islamic History" By M. A. Shaban
- ↑ 5,0 5,1 ['Thawrat al-Zanj].
- ↑ ["Els Prairies d’or, VIII"]
- ↑ ["Thawrat al-Zanj"]
- ↑ «"Zanj Revolt"». "Runoko Rashidi".
- ↑ Ghada#em Talhami, The Zanj Rebellion Reconsidered, The International Journal of African Historical Studies, Vol. 10, No. 3 (1977), pp. 443- 461 http://www.jstor.org/pss/216737
Bibliografia
[editar | editar còdic]- African Presence In Early Àsia, per Runoko Rashidi & Ivan van Sertima
- African Holocaust: Dark Voyages
- Al-Muntazam fi Akhbar al-Umam (History of Nations) – al-Djawzi
- Al-Athar al-Baqiyah ‘an al-Qurun al-Khaliyah (Surviving Relics of Past Centuries) - Biruni
- Dirasat fi al-‘Usur al-‘Abbassiyya al-Muta’akhira (Studies in Clapix Abbasid Claves) – Abd al-Aziz al-Duri
- Els Négriers de l’Islam - La première traite dones noirs VIIe - XVe siècles, Jacques Heers, Éditions Perrin, 2003.
- Murudj al-Dahab wa Ma’adin al-Djawhar (“Meadows of Gold and Mines of Diamonds”) – Ali ibn Husay al-Mas’udi
- Tarikh al-Rusul wa al-Muluk (Annals of Prophets and Kings) – Tabari
- Thawrat al-Zanj (The Zanj Rebellion) – Faisal al-Samir
- Este artícul conté una traducció derivada de «Rebelión Zanj» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.