Anar al contingut

Mar de l'Occident

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Buache, 1753, demostrant el model Mer de l'Ouest desenrollat per Joseph-Nicolas Delisle. Califòrnia està en la part inferior dreta; la mar mítica està sobre ell.

La Mar de l'Occident, o Mer de l'Ouest (en francés), va ser una confusió geogràfica errònea per la qual es creïa que existia una mar interior en el noroest del Pacífic, aparegut en molts mapes elaborats en el XVIII. La denominació va ser particularment habitual en la cartografia francesa. Se suponia que la mar estava conectada al oceà Pacífic per, a lo manco, un estret. En els mapes coetáneos varen sorgir vàries conjectura diferents sobre la forma, el tamany i la posició de el mar.

La creència en l'existència de la mar deriva d'escrits a on es descriuen dos viages del seu descobriment, un de l'almirant Bartolomé de Fonte (1708)[1] i un atre de Juan de Fuca (1592). Tant de Fuca com de Fonte són personages històrics l'existència real dels quals és discutida. El viage del venecià Juan de Fuca al estret d'Anián baix les órdens del virrey de Nova Espanya té el seu orige en el relat d'un explorador anglés del XVI al servici de Martin Frobisher. Per un atre costat, es desconeix si l'almirant de Fonte va ser una figura històrica o si el relat del seu viage és ficció. Varis mapes de principis de 1700 mostraven la mar, pero l'interés i la creència en la seua existència va decaure cap a mediats de 1700, quan, de sobte, el Mer de l'Ouest va reaparéixer en els mapes i ràpidament es va tornar habitual durant vàries décades.

El coneiximent europeu sobre la regió va alvançar gradualment de tal manera que la creència sobre l'existència en tal mar interior es va demostrar insostenible abans de 1800.

Orígens

Segons el relat de Micahel Lok de 1625, personage propenc a Frobisher, explorador anglés del pas del Noroest, en 1596 es va oferir a Juan de Fuca, navegant de les illa Jónicas (actual Grècia) el navegar per a la reina Isabel I. De Fuca hauria segut un navegant venecià al servici de la Corona espanyola, qui en 1592 hauria navegat al nort de la costa del pacífic de Norteamérica fins a descobrir el llegendari estret d'Anián en el paralel 47°. La popularitat del personage de Juan de Fuca va donar lloc en el XVIII al nom d'Estret de Juan de Fuca, que està a 48°N. No obstant, l'absència total de mencions a Juan de Fuca o les seues expedicions en les cròniques i archius espanyols ha donat lloc considerara que l'expedició de Juan de Fuca va ser una invenció de Michael Lok en 1625.[2]

La participació de Michael Lok és significativa ya que va ser el patrocinador principal de l'Expedició Frobisher en busca d'un Pas del Noroest. Les riquees facilitat pel Pacífic estaven molt llunt d'Europa, de modo que s'havien gastat i perdut molts tesors i vides en el llarc i perillós viage entre les dos zones. Durant centenars d'anys, trobar un pas de l'Atlàntic al Pacífic per algun mig més directe i menys traicionero que l'Estret de Magallanes va ser una alta prioritat per a les potències europees. La perspectiva del patrocini real, la riquea i la fama va inspirar a somiadors, intrigants i exploradors a salpar en busca d'eixa ruta. Açò va fomentar un ambient d'intriga i rumor. Els viages imaginaris, ya siga al Passage del Noroest o a les illes del tesor, varen trobar una audiència fàcil.[3]

Siga basant-se en el relat de Fuca, o per una atra via, alguns mapes anglesos i francesos manuscrits del XVII mostraven una geografia especulativa a on s'incloïen braços de l'Oceà Pacífic que descollaven profundament respecte al continent nortamericà. Un mapa d'este tipo de finals dels anys 1630 que custodia el Yale Center for British Art mostra un braç que aplega a uns pocs centenars de quilómetros de la costa este.[4] Aparentment inspirat per estos invents, Guillaume Delisle va dibuixar varis mapes a mà entre 1695 i 1700 que retraten tals intrusions orientals de l'Oceà Pacífic. Joseph Nicolas Delisle, germà de Guillaume, va imprimir còpies d'un d'estos mapes. Guillaume va seguir redactant i revisant la seua concepció d'esta Mar de l'Occident durant décades, encara que mai va publicar cap mapa que ho representara a pesar de la seua prolífica emissió de mapes impresos.[5] En les décades següents es varen realisar alguns mapes basats en els de Delisle.

Com cartógrafo del rei i mestre dels seus fills, les idees de Guillaume Delisle varen tindre influència. En el seu primer manuscrit, Delisle va escriure sobre la mar, «... pas encore découverte mais autorisée' parell li rapport de plusieurs savages qui asegurant avoir ete'» (encara sense descobrir pero autorisat per l'informe de varis natius que afirmen haver estat allí).[5] En 1716, el governador de Nova França havia escrit unes memòries en les que esbossava una ruta aquàtica des del llac Winnipeg fins a la Mar de l'Occident.[6] El Ministeri de Marina francés va pressionar per a l'exploració, pero sense finançar expedicions. Els francocanadienses, per un atre costat, estaven interessats en el comerç de pells. En 1731, Pierre Gaultier de Varennes va ser contractat en la doble comissió d'exploració i de desenroll de rutes de comerç de pells. Durant els dotze anys següents, les expedicions de Gaultier varen alvançar cap a l'oest fins a Saskatchewan i Wyoming en busca de pells, el "Riu de l'Oest" (possiblement el riu Columbia) i la Mar de l'Occident. En 1743, el Ministeri de Marina francés es va cansar de Gaultier, sospitant que comerciava en pells quan deuria haver estat explorant, i ho va pressionar per a que renunciara.[6]

En 1708, va sorgir un nou relat d'un viage fantàstic que finalment es tornaria molt influent. En abril d'eixe any, un periòdic anglés de curta duració cridat Monthly Miscellany, o Memoirs for the Curious, va publicar una suposta carta de l'almirant Bartholomew de Fonte. La carta supostament va ser traduïda de l'espanyol. Donava una narració detallada d'un viage mamprés en 1640 a la costa noroest d'Amèrica del Nort, tractes en els natius, pas a una gran mar interior, vies navegables llargues i elaborades cap a l'interior del continent, i provable conexió en les costes orientals d'Amèrica del nort.[7] Presumiblement per l'obscuritat de la revista, el conte no va inspirar cap mapa durant décades. Això canviaria.

Desenrolle

El tema de la Mar de l'Occident va ser ignorat per la majoria dels cartógrafos fins a 1750. En eixe any, Joseph-Nicolas Delisle va encarregar a Philippe Buache que redactara un mapa en una nova representació radical de Mer de l'Ouest (lliteralment, "Mar de l'Occident", pero que normalment es troba en els mapes anglesos com "Mar de l'Oest"), acreditant a Bartolomé de Fonte en exploracions allí. Buache s'havia casat en la filla de Guillaume Delisle, convertint a Nicolás en el seu tio i heretant les planches d'impressió i els mapes de Guillaume per matrimoni. Nicolás va presentar este manuscrit a la Real Acadèmia de Ciències, a on va suscitar controvèrsia. Buache va publicar este mapa en 1752, i Nicolás va avivar encara més la controvèrsia en la seua publicació de 1753, Nouvelles Cartes dones Découvertes de l'Amiral de Fonte: et autres Navigateurs . En eixe llibre presenta diverses interpretacions cartogràfiques dels relats del "Almirant de Fonte i atres mariners espanyols, portuguesos, anglesos, holandesos, francesos i russos que han navegat per les mars del Nort, inclosos els seus comentaris".[8]

Com "Professor de Matemàtiques en el Royal College, membre de les Reals Acadèmies de Ciències de París, Londres, Berlín, Estocolm, Uppsala i el [Real] Institut de Bolonya; també nomenat com el primer Professor d'Astronomia en l'Acadèmia Imperial de Sant Petersburc",[8] Delisle va mantindre la seua posició. La cartografia mundial es va dividir entre subscriptors i escèptics de l'existència del Mer de l'Ouest .[5] Es va produir molt debat durant un llarc periodo de temps, que es va estendre a les comunicacions de les luminarias de l'época. Per eixemple, en 1762, Benjamin Franklin va escriure un llarc anàlisis de la carta de Bartolomé de Fonte i va concloure: "Si he conjeturado en certea, esta mateixa diferència és una prova més de que el Diari és realment una traducció de l'espanyol, i no, com alguns he supost, una ficció anglesa".[9] Un dia, vintiun anys despuix, John Adams va escriure en el seu diari que Franklin havia mencionat el viage de Bartolomé De Fonte eixe dia, i encara trobava noves raons per les que devia ser cert.[10]

Este concepte geogràfic va guanyar un atre impuls en 1768 quan el cartógrafo Thomas Jefferys va escriure un tractat cridat The Great Probability of a North West Passage analisant la carta de Bartolomé de Fonte.[11] McGuirk va catalogar 94 mapes distints que representaven la Mar de l'Occident en els 68 anys anteriors a eixe moment, en comparació als 160 en els següents 30 anys. Cada volta més, els cartógrafos anglesos varen optar per mostrar el mar. La profusió de mapes i l'intensa especulació entorn a l'assunt varen dur als espanyols a iniciar una investigació sobre el viage de Bartolomé de Fonte, qui supostament havia realisat una gran expedició patrocinada per la Corona espanyola. L'investigació no va tindre tal caràcter ni l'expedició es menciona en els archius espanyols.[12]

McGuirk va descriure huit interpretacions cartogràfiques distintes de la forma i extensió de el mar. En algunes aberracions, cada u dels 239 mapes de Mer de l'Ouest que va catalogar es basa en un d'eixos arquetips. No sempre està clar cóm es va desenrollar un arquetip, pero molts d'ells varen ser esforços sincers per interpretar la carta de Bartolomé de Fonte.[5]

Alguns dels cartógrafos més famosos que varen realisar mapes representant esta mar serien:

Desaparició

A fins de la década de 1700, la presència europea en el Pacífic nort-oriental i el fluix d'informació provinent d'ella varen tirar sérios dubtes sobre la conjectura de la Mar de l'Occident. Venint de les seues exploracions d'Hawái en 1778, James Cook va navegar fins a lo que ara és la costa d'Oregó, a lo llarc de tota la costa noroest, a través del estret de Bering i cap al mar de Chukchi en el nort d'Alaska. Les seues exploracions i estudis no varen ser sistemàtics, pero, no obstant, els seus descobriments i la falta de descobriments es varen obrir pas ràpidament en molts mapes que varen reorganisar per complet les velles idees sobre la regió. Les seues exploracions varen donar forma a les costes de lo que ara és el sur d'Alaska, la Columbia Britànica, Oregó i l'estat de Washington. Combinat en l'informació que eixia de Rússia sobre les exploracions de Vitus Bering décades abans i la posterior presència russa en l'àrea, les perspectives de trobar un Pas del Noroest o una gran mar en el Noroest del Pacífic varen disminuir.

L'informació no sempre viajava ràpida o completament. Els editors no sempre sabien si acceptar les últimes afirmacions sobre descobriments, ni desijaven gastar els diners per a revisar els seus mapes. Encara menys, els mapes que representen la Mar de l'Occident varen continuar publicant-se inclús en acabant de que els informes de Cook es varen generalisar. L'última representació original que pretenia transmetre la realitat de la mar va aparéixer en 1790 en Voyage Made in the Year 1788 and 1789, From China to the North West Coast of America de John Pixares. Esta representació va incorporar lo que sembla ser l'illa de Vancouver com una espècie d'escut darrere del com es trobava una mar indistinta. El relat del capità George Vancouver sobre el seu viage de 1791-1792, junt en la seua cartografia detallada i experta, no deixava lloc a dubtes: la Mar de l'Occident era un mit. No obstant, varen aparéixer alguns mapes que encara mostraven la mar fins a aproximadament 1810.[5]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Bartolomé de Fonte (1649)» (en és). Societat Geogràfica Espanyola. Consultat el 2023-04-26.
  2. ↑ «Northwest pasage: imaginary voyages». Princeton University.
  3. ↑ «An account of a voyage for the discovery of a North-West Passage by Hudson's Streights». British Library. Archivat des d'el original, el 23 d'octubre de 2022. Consultat el 9 de maig de 2023.
  4. ↑ «Manuscript map of North America, ca. clapix 1630s, pen and ink and watercolor on parchment». Yale University.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Donald L. McGuirk (2011). The last great cartographic myth: Mer de l'Ouest, Cambridge, Massachusetts: MapRecord Publications. ISBN 978-0-9794768-8-4.
  6. ↑ 6,0 6,1 Arthur Silver Morton (1939). A History of the Canadian West, University of Toronto Press 1973, Lewis G. Thomas edició, Thomas Nelson & Sons, pp. 162, 169.
  7. ↑ (1931).«Apocryphal Voyages to the Northwest Coast of America».American Antiquities Society, Proceedings.American Antiquities Society.41
    179–234.
  8. ↑ 8,0 8,1 (1753) Nouvelles Cartes dones Découvertes de l'Amiral de Fonte: et autres Navigateurs, Paris.
  9. ↑ John Adams. «[February 1783[from the Diary of John Adams]]». Founders Online, US National Archives.
  10. ↑ Benjamin Franklin. «From Benjamin Franklin to John Pringle, 27 May 1762». Founders Online, US National Archives.
  11. ↑ Thomas Jefferys (1768). The great probability of a north west passage, Charing Cross, London.
  12. ↑ (1961).«An Eighteenth-Century Spanish Investigation into the Apocryphal Voyage of Admiral Fonte».Pacific Historical Review.University of Califòrnia Press.30(4)
    319–327.doi:10.2307/3636419.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mar_de_l%27Occident&oldid=1315779»