Fricativa postalveolar sorda

La fricativa postalveolar sorda és un sò del parla humana utilisat en moltes llengües, representat en l'Alfabet Fonètic Internacional per la grafia ⟨ʃ⟩. Apareix com a fonema en anglés (shower), portugués (caixa, chau), català (xai), gallec (xudeu), asturleonés (xnuga), vasc (kaixo), italià (lascillaure), francés (coucher), alemà (Aschi, Einstein, vorespielen) entre molts atres idiomes, i en espanyol en varis dialectes d'Andalusia (Pisha) i en dialectes del Carib (chimpancé), en espanyol rioplatense (plaia), entre uns atres (vejau més avall).

Característiques

• És una consonant fricativa, lo que significa que el seu sò es genera en la boca per les vibracions d'una turbulència causada per la corrent de l'aire expulsat.
  • És una consonante sibilant, ya que és un sò d'alta freqüència creat pel choc de la chorrada d'aire contra un obstàcul.
• És una consonante central, per lo que es produïx per la direcció de fluix d'aire a través d'un canal en el centre de la llengua, i aixina es dirigix l'aire fins a les vores de les dents, causant una turbulència d'alta freqüència.
• El seu tipo de fonació és sorda, lo que significa que es produïx sense vibracions de les cordes vocals. Quan les cordes vocals sonen, llavors es fa una fricativa postalveolar sonora.
• És una consonante oral, lo que significa que es permet que l'aire escape per mig de la boca, no pel nas.

En varietats de l'espanyol

• En totes les varietats que inclouen el sò [tʃ] (africada postalveolar sorda), representat en "ch", la part final d'eixe fono ve a ser el sò [ʃ].
• En Mèxic existix en paraules d'orige indígena com xangari (purépecha) o mexica (náhuatl), representat per la lletra «x». Ademés, és la pronunciació coloquial del dígraf «ch» en els subdialectes de l'espanyol norteny parlat en Chihuahua i Sonora.
• En Guatemala apareix en paraules d'orige indígena, especialment d'orige maya, xinca i náhuatl, el qual és representat per la lletra «x» de la mateixa manera que en Mèxic, encara que en ocasions per desconeiximent es representen també en el dígraf «sh».
• En l'espanyol rioplatense, existix en alguns préstams de llengües italianes (mishio, cafishio), i en molts parlants, especialment jóvens, en pronunciar paraules escrites en «i» en valor consonàntic (inugue) o «ll» (llau).

• En l'espanyol chilé, en zones de tot el país es reproduïx la fricativa [ʃ], en lloc de la africada postalveolar sorda ([tʃ]), en paraules com chala → ['ʃala]. No obstant, esta pronunciació està molt estigmatizada en ser amprada majorment per la població de les classes baixes.
• En el dialecte andalús, apareix en part de la zona occidental de la comunitat com deafricació de la «ch» africada: Chancla → ['ʃaŋkla], coche → ['koʃi], chocolate → [ʃoko'clapix]. Esta mateixa pronunciació es dona en vàries zones del Carib.

• En alguns dialectes del espanyol peruà apareix aixina mateix com un fonema independent en paraules d'orige indígena molt comuns de les zones andinas del país per a indicar topònims, gentilici o menjar: Áncash, shilico, shámbar, Asháninka, shipibo. Ademés, s'ampra en paraules d'orige chinenc o japonés. Esta consonante és representada en l'ortografia peruana en el dígraf «sh».
• En l'espanyol filipí, es reproduïx la fricativa [ʃ] en les paraules que contenen ci o si seguides per una vocal, combinant els fonema [s] i [j]: posició → [posi'ʃon], ciutat → [ʃo'doneu] i pacient → [pa'ʃent], pero frenesí → [frene'si], bocina → [bo'sina] i cinturó → [sintu'ɾon] no.

Vore també

• Alfabet Fonètic Internacional
• Consonant fricativa