Anar al contingut

Competitivitat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Índex de Competitivitat Global (2008–2009), alguns estudis sugerixen que la competitivitat és necessària per a mantindre un estat del benestar en una situació de competència internacional en el comerç.

Per a una empresa, la competitivitat[1] es definix com la capacitat de poder suministrar un ben (producte o servici) d'una certa calitat a un preu menor que el de les empreses en les quals competix. A voltes també s'ha considerat que si l'empresa suministra el ben al mateix preu que la competència, pero genera una major satisfacció dels consumidors, això indica que l'empresa té major competitivitat. Concebuda la competitivitat de qualsevol d'estes dos maneres, s'assumix que, en condicions normals, les empreses en major competitivitat anirien guanyant quota de mercat a costa d'empreses menys competitives, si no existixen deficiències de mercat que ho impedixquen.

Freqüentment s'usa l'expressió pèrdua de competitivitat per a descriure una situació d'aument dels costs de producció, ya que això afectarà negativament al preu o al marge de benefici, sense aportar millores a la calitat del producte.

La competitivitat pot definir-se de manera clara quan s'aplica a una empresa (o grup d'empreses) concreta que ven els seus productes en un mercat ben definit. En eixe cas una pèrdua de competitivitat amenaça a llarc determini la supervivència d'eixa empresa. Aplicat a un país el concepte de "competitivitat" és més dubtós, ya que un país no és una empresa i el principi de la ventaja comparativa establix que, daus dos països en fronteres de possibilitats de producció adequades, trobaran especialisació mútuament beneficioses que garantisen la continuïtat del comerç, sense comprometre la viabilitat econòmica de cap dels dos. El premi Nobel d'Economia Paul Krugman va considerar en un artícul que aplicar a països el concepte de competitivitat és una obsessió perillosa que du a malgastar els diners públics.[2]


Factors que influïxen en la competitivitat

La competitivitat depén de la relació calitat-cost del producte, del nivell de preus d'alguns insumos i del nivell de salaris en el país productor. Estos dos factors en principi estaran relacionats en la productivitat, l'innovació i l'inflació diferencial entre països.[3] Existixen atres factors que se supon tenen un efecte indirecte sobre la competitivitat com la qualitat innovativa del mateix, la calitat del servici o l'image corporativa del productor.


Salari

El nivell salarial mig és un dels principals costs en moltes indústries, en particular la manufactura basada en tecnologies convencionals i el sector servicis. Aixina per eixemple, en moltes tecnologies relativament poc noves, China, Taiwan i part del surest asiàtic ha basat la seua competitivitat en salaris relativament més baixos que els països occidentals o Japó. Durant la crisis econòmica de 2008-2014 varen tractar d'impondre's en el sur d'Europa llegislacions laborals que disminuïren la capacitat de negociació dels treballadors, en la finalitat de baixar els salaris i guanyar aixina una competitivitat en eixos països que els permetera aumentar les seues exportacions i aliviar el deute privat i pública de dits països.


Calitat

Calitat de producte és la capacitat de produir satisfactores (siguen ben econòmic o bens i servicis) que satisfacen les expectatives i necessitats dels usuaris. Per un atre costat, també significa realisar correctament cada pas del procés de producció per a satisfer als clients interns de l'organisació i evitar satisfactores defectuosos. La seua importància es basa que la satisfacció del client aumenta la seua fidelitat al producte (en organisacions mercantils).

La calitat del servici està relacionada en la capacitat de satisfer a clients, usuaris o ciutadans, en forma honesta, justa, solidària i transparent, amable, puntual, etc., conseguint alts graus de satisfacció en les seues relacions en l'organisació o institució proveïdora del servici.


Productivitat

La productivitat és la raó entre la cantitat de producte produït, fixada una certa calitat, i les hores treballades. La productivitat depén en alt grau de la tecnologia (capital físic) usada i la calitat de la formació dels treballadors (capital humà), aixina en països industrialisats els empleats pot produir en promig molta major cantitat de bens gràcies a l'existència de maquinària que mecanisa o automatisen part dels processos. Sobre els servicis, especialment els que requerixen atenció personal directa, la productivitat freqüentment és molt més difícil de millorar per mig de capital físic o humà. En canvi, històricament la producció de bens manufacturados ha sofrit grans auments de productivitat gràcies a l'introducció de bens d'equip i noves tecnologies. Les comparacions empíriques a nivell internacional, no obstant, mostren que la calitat del capital humà o l'intensitat del capital físic (grau de mecanisació), solament són capaces d'explicar un fracció modesta de la competitivitat general o la renda dels països rics.[4][5] Eixa constatació implica que les teories per a explicar la productivitat i el creiximent solament expliquen molt parcialment la productivitat observada.

Una major productivitat redunda en una major capacitat de producció a igualtat de costs, o en un menor cost a igualtat de producte produïda. Un cost menor permet preus més baixos (important per a les organisacions mercantils) o presuposts menors (important per a organisacions de Govern o de Servici Social)


Bases conceptuals de la competitivitat econòmica

Michael Porter troba que existix una àmplia varietat de significats que s'assignen a este concepte. Sol catalogar-se a les nacions com a competitives, depenent d'alguns factors macroeconòmics, lo que considera com a competitivitat efímera i no sustentable, per eixemple:

  • El grau d'sobrevaloracó o subvaloracó del tipo de canvi,
  • La quantia de el seu taxes d'interés,
  • Existència abundant de recursos naturals,
  • Mà d'obra barata,
  • Política governamental en general i/o en certes activitats específiques,
  • Rodalia en els mercats,
  • Lleis proteccionistes,
  • Que els socis comercials estiguen en creiximent.

Cap nació és competitiva de manera generalisada, és dir, mai és competitiva en tot. Les nacions, segons Porter, registren condicions competitives, solament en alguns sectors, en els quals tenen èxit exportador i mostren condicions dinàmiques de productivitat i eficiència. La pregunta, llavors, s'orienta cap a l'anàlisis de per qué alguns sectors dels països competixen internacionalment, és dir, perqué posseïxen lo que ara es coneix com ventaja competitiva.

Visió clàssica

Adam Smith va falcar el concepte de ventaja absoluta, volent indicar en això que una nació exporta els productes en els quals és el productor de menor preu en el món. David Ricardo, per la seua banda, sostenia el principi de la ventaja comparativa, volent senyalar que el país exportarà els productes en els quals registra els majors nivells de productivitat relativa, i importarà els productes en els que alcança menors nivells comparatius de productivitat.

Visió actual

Els enfocaments teòrics no expliquen de manera adequada les estructures mundials del comerç, i especialment fallen en l'explicació de les corrents comercials en sectors que utilisen tecnologia alvançada i ocupacions altament calificades en branques d'alta productivitat.

L'anàlisis de la competitivitat deu tindre present els diversos nivells d'agregació sectorial en que pot ser aplicat, toda vez que els factors que la determinen diferixen, depenent del grau d'agregació en l'anàlisis, lo que deu ser explícitament considerat en establir una metodologia apropiada per a l'evaluació de la competitivitat de les branques industrials i de les seues empreses.


Competitivitat i creiximent econòmic

L'aument de la competitivitat internacional constituïx un tema central en el disseny de les polítiques nacionals de desenroll socioeconòmic. La competitivitat de les

empreses és un concepte que fa referència a la capacitat de les mateixes per a produir bens i servicis de forma eficient (preus decreixents i calitat creixent), de tal manera que puguen competir i conseguir major quotes de mercat, tant dins com fora del país. Per a això, és necessari conseguir nivells elevats de productivitat que permeten aumentar la rendabilitat i generar ingressos creixents.

La competitivitat de les empreses s'ha medit en térmens de la seua participació en els mercats i en comparació a unes atres. Açò deu plantejar-se davant les noves realitats. La competitivitat deu medir-se en térmens de les dificultats i la forma en que estes últimes són convertides en oportunitats per a la supervivència de l'empresa (González y Córdova, 2020).

S'accepta que l'existència, en cada país, d'un ambient institucional i macroeconòmic estable, que transmeta confiança, atraga capitals i tecnologia favorix àmpliament la competitivitat. Aixina mateix es considera que un ambient nacional (productiu i humà) que permeta a les empreses absorbir, transformar i reproduir tecnologia, adaptar-se als canvis en el context internacional i exportar productes en major agregat tecnològic és igualment favorable. Si be les teories convencionals no són capaces d'explicar directament més que una fracció de la productivitat, sent en molts casos l'efecte de la tecnologia i atres factors difícils de precisar responsables de gran part de l'aument de productivitat.

En este sentit, i en l'objectiu d'identificar els nivells i determinants de la competitivitat dels països, el World Economic Forum (WEF) presenta en forma anual, a través de la seua publicació The Global Competitiveness Report (GCR), indicadors de competitivitat a nivell mundial, generant un escalafó per països. En la seua versió 2004-2005, els components utilisats per a calcular l'Índex de Competitivitat per al Creiximent (ICC) varen ser: l'ambient macroeconòmic, la calitat de les institucions públiques i la situació tecnològica.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Krugman, Paul(marzo-abril de 1994).«Competitiveness: A Dangerous Obsession».Foreign Affairs.73(2): 28-44.doi:10.2307/20045917.Consultat el 3 de mayo de 2023.
  3. ↑ Arango Ángel, Daniel(2 de julio de 2016).«Los tiempos modernos de la productividad».Revista Acuerdos.1(4): 100.Consultat el 12 de octubre de 2017.
  4. ↑ Klenow, P., & Rodríguez-Clare, A. (1997). The neoclassical revival in growth economics: Has it gone too far?. In NBER Macroeconomics Annual 1997, Volume 12 (pp. 73-114). MIT Press.
  5. ↑ Hall, R. E., & Jones, C. I. (1999). Why do some countries produce so much more output per worker than others? The quarterly journal of economics, 114(1), 83-116.

Enllaços externs