Josep Maria Guinot
| Josep Maria Guinot i Galan | |||
|---|---|---|---|
| |||
| El pare Guinot | |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Filòlec | ||
| Naiximent: | 11 de febrer de 1907 | ||
| Lloc de naiximent: | Artana, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 7 de març de 2005 | ||
| Lloc de defunció: | Castelló, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Josep Maria Guinot i Galan (Artana, 11 de febrer de 1907 - † Castelló, 7 de març de 2005), fon un filòlec valencià, especialisat en Filologia Romànica.
Josep Maria Guinot fon llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l'Universitat de Barcelona. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Fundador de l'Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló.
Biografia
Josep Maria Guinot naixqué el 11 de febrer de 1907 en la localitat castellonenca d'Artana, en la comarca de la Plana Baixa, fill de Josep i de Maria Rosa. Als nou mesos de vida muigué son pare deixant viuda a sa mare que es troba en dos fills, Ana i Josep Maria, als que trau cap avant en aquells difícils anys.
A l'haver faltat son pare, sa mare es torna a casar, fruit d'eixe matrimoni són els seus germans Ricardo, Rafael, Deogracias i la chica Rosita.
Josep Mª de chiquet
Assistix molt poquet a l’escola pública i se li busca un professor particular al que lo chicotet Don José María també se negava, sent s’agüelo, el que bastó en ma va fer entrar en costura, al poc temps ya estava fent discursos davant de l’inspector de l’época. Fins als nou anys la seua vida i la seua educació transcurrixen en Artana tenint al final d'esta etapa com a educador a Mossén Avella capellà beneficiat en Artana.
D’aquella época en Artana Don José María lo primer que recorda es quan varen possar les fonts públiques i les seues interpretacions en les obres de teatre que organisava en festes Mossén Avella
En estos anys qui realment s’encarregà de la seua educació fon s’agüelo, secretari de l’Ajuntament d'Artana, qui li va prohibir parlar la llengua valenciana, negant-se don José María a dita imposició argumentant que mai li podria negar el dret a parlar l'idioma de sa mare, degut a esta circumstància no recorda haver tengut una infancia plena, no recorda haver-li tirat una pedrà a un gos, ni fer casi cap barrabassada, sempre actuava com un chiquet “modoset”. Degut a que s’agüelo sempre va voler ser capellà pensaren que el jove don José María complira en eixa ilusió ara depositada en ell, i en l'ilusió de sa mare de que el seu fill fora el retor d'Artana i puguera donar carrera als seus germans, puix l'economia familiar era molt llimitada, sent Don José María el que va traure als seus germans cap avant.
Als nou anys fa el primer curs de seminariste a Artana per lliure, examinant-lo en el seminari de Tortosa, a on despuix d'aprovar dit curs ingressa ya en ell. En el seu ingres en el seminari a soles torna a Artana en l'estiu i Nadal, transcurrint en la ciutat de l’Ebre la seua joventut. Estant en Tortosa don José Maria sentix, encara que debilment les primeres “ramalaes” com a valencianiste, enviant als Jocs Florals de Burriana un artícul escrit en llengua valenciana , encara no s’havien publicat les 'normes del 32' en les que Don José Maria no ha escrit mai en sa vida.
En Tortosa
Estant en Tortosa, don José Mª era el corrector del que despuix fon el Cardenal Tarancón, sent condiscípuls en el seminari, junts varen fer oposicions a beca i junts varen passar del colege de Sant Josep a fer primer de Filosofia, aprovada dita oposició, pagaven una pesseta com a mija beca. D’aquella época recorda la travessura d'haver encerat en un ciri tota la pissarra per a que el mestre no puguera escriure en ella a l'esvarar-li el clarió, recorda que un supost companyer va còrrer a denunciar dit acte als superiors per a “fer mèrits”, comentant don José María que mai ha actuat de dita forma per considerar-la deslleal i convinanciera, pero n’hi han tants aixina. Avís este de lo que per desgràcia moltes vegades apareix en la vida, sense que les persones de bona fe com ell ho puguen compendre l'enveja.
Estudiant i bibliòfil
Tornat als seus estudis, dels dotze anys que durava la carrera de Teologia dèu els va fer en Tortosa i els dos últims en Valéncia, en el primer se va llicenciar i en el segón se va doctorar. En aquells anys s’els prohibia anar en bicicleta, llegir la prensa, a soles els deixaven llegir llibres de text, pero quan don José Maria anava a Artana llegia tots els que volia en la biblioteca de s’agüelo, o quan estava en el seminari al ser ell el bibliotecari els agarrava i els llegia per la nit a amagades en un ciri al costat, sent el seu camp de llectura molt ampli pero sentint preferència pels llibres de filosofia, història natural i noveles, sempre havia tengut l’ensomi de ser escritor, encara que reconeix que la seua vocació frustada va ser la d'advocat pero els condicionaments econòmics de la seua família li ho varen impedir.
Doctor en 21 anys
Don José Maria als 21 anys ya era Doctor en Teologia, tot un prodigi, i que despuix fora llicenciat en Filosofia i Lletres , en Filologia, que tinguera càrrecs provincials de gran importància, que fora el primer capellà en tindre una ràdio, en tindre una tele, un coche, que acodira a les Tertulies del Cassino Antic de Castelló, recibira revistes en francés, passejara pel carrer Major de Castelló en un dels temps en el que els capellans anaven pels carrerons en un trage de color i un sombrero de palla, en fi que don José Maria era un innovador, anava avançat al seu temps, era en definitiva distint de tots .
La seua primera missa
Als vintidós anys va cantar missa demanant dispensa per edat a Roma (puix fins als 24 anys no se podia cantar missa), junt al futur Cardenal Tarancón, que fon ordenat diaca junt, com si no, a don José Maria. Curiosament el rector del Seminari, encara que era burrianenc, va assistir a Artana a l'ordenació de capellà de don José Maria, tal vegada el Cardenal que en glòria esté, haja perdonat a don José Maria este fet.
Gran estudiant i espírit rebel
En la defensa de la seua tesis doctoral don José Maria va superar brillantment dita prova i en paraules textuals del president del jurat, puix eixa prova era oral davant de jurat, eixe president castelloner, ell li va dir “ha fet vosté la prova en més que suficiència, ya l’escriuré cal bisbe de Tortosa per a que li done la càtedra que vosté vullga, que vosté la desempenyarà en competència”, pero en visita del Bisbe a Artana el capellà que acompanyava al Bisbe va voldre que don José Maria anara de fàmul (capellà del Bisbe), cosa que no agradava gens a don José Maria, i encara que els seus companyers li aconsellàren que triara dita opció puix sería el camí per a accedir en rapidea a una canongia don José Maria es va negar, ya que eixe, a pesar de ser un camí fàcil no era del seu agrat. El castic va ser que no li varen donar cap càtedra i el varen tindre sense fer res en Artana, parat durant un temps, perdent per un any la possibilitat d'accedir al Doctorat en Dret Canònic degut com ya hem dit ans, a l'economia familiar insuficient com per a enviar-lo un any més a Valéncia.
Servici militar
Despuix de tot això l’enviàren de Vicari a la Serra d'En Garceran, poble de les comarques centrals castellonenques, estant allí té que fer el servici militar de quota, destinat com a capellà a l’escola d'analfabets, encara que don José Maria volia ser capellà de regiment, per agradar-li sempre l'apostolat de massa, allí donava classe i ensenyava a llegir i escriure als seus companyers, també i una vegada més mos trobem en la coincidència de trobar-mos a l'entonces mossén Tarancón, al costat de don José Maria.
A l’acabar el servici militar, el traslladen tal vegada per incompatibilitat en el retor de la Serra d'Engarceràn, home arcàic que se negava inclús al cant en missa, cosa entre atres per la que don José Maria renyia en ell en certa assiduïtat, al ser preguntat per la banda de música de la Serra de si se podria tocar en la missa don José Maria va contestar que per supost que si puix com dia Sant Pau ell faria de tot per a portar-los a l’acte llitúrgic, el retor d'allí considerava tot això com a actes anti-llitúrgics.
La II República
El seu nou destí serà en un poble situat en el cor de la Serra d'Espadà, Ahín, pero en la condició de que encara que Ahín se trobara prop d'Artana no estiguera sempre en el seu poble. En Ahín Don José María es va a integrar com a un més del poble, la gent el volia, jugava en els chiquets a la corda, era amic de tots els jòvens, va tindre allí la primera ràdio del poble i la gent anava a escoltar-la i alguns dien que lo que havia allí dins eren dimonis puix no havien vist mai cap aparat de ràdio. Eren temps de la República i un dia acudiren a visitar-lo uns amics de Castelló d'ideologia republicana, un d'ells era el Sr. Segarra Bernat que va ser tinent d'alcalde republicà de l’época i que tenia l'intenció de fer-lo beninfet de Lledo cosa que Don Jose Maria no va voler acceptar puix llimitava molt lo que eren les seues ilusions, encara que li oferia la possibilitat d'una vida a montó més fàcil de la que portava.
Un dia els amos d'arròs SOS d'Algemesí que eren estiuejants al poble portàren un aparat fabulos de ràdio i en l'iglésia possàren la missa de Beethoven que va durar dos hores, fon un èxit, enterant-se els d'Eslida i demanant estos permís al bisbat per a poder fer la missa també en ràdio, els contestàren que no que això estava prohibit, com dia ans a Don José María el tenien per modern per tota esta série de coses.
Don José María en aquells difícils temps era vollgut per tots independentment de la seua ideologia, anava un dumenge al cassino dels radicals i un atre als partidaris d'Azaña, ell volia estar en tota la gent, en els hòmens del poble encara que d'estos hi havia poquets puix la majoria anaven de temporà a la sega o a França a la verema.
Un dia varen apareixer en el poble en propaganda electoral els republicans de Castelló, un espardenyer que despuix va ser diputat, els encapçalava, es ficaren davant de l'iglésia diguent que no havia Deu que Deu era el sol, Don Jose Maria eixint al carrer va replicar-los i allò acabà com el “Ball de Torrent”, encara que al rato estaven tots junts al cassino dels radicals prenent un café la mar d'amics. La gent tenia por de que a Don José María li passara alguna cosa, pero ell se sentia protegit per les amistats republicanes que tenia en Castelló, este fet fon comentari de l'época en tota la contornà.
L'Adeu d'Aïn
Estant en Ahín va fer el bachillerat per lliure en l'Institut Lluís Vives de Valéncia i la carrera de mestre també en la capital del Regne. Quan va acabar de fer la carrera de magisteri s’en va anar a Barcelona, la despedida d'Ahín fon trista pero a la vegada molt gratificant al vore que tot lo poble va eixir a dir-li adeu en lo cor a la ma.
Don José María se va emportar a Barcelona als seus germans per a que estudiàren en la “Normal”, tots al seu conter, pero com ell diu eren espavilats i ells se varen valdre per a acabar les carreres, més avant ell i els seus germans representàren als estaments de l'época. Com en els escolapios de Barcelona necessitaven un mestre, i en les odes religioses d'entonces tenien prohibit l’ensenyança , Don José María fon el mestre dels chiquets de pàrvuls, recorda com se deprenien cantant algunes lliçons com “la puerta que uno abre debe cerrarla inmediatamente”, Don Jose Maria feya al mateix temps Filosofia i Lletres, Secció de Romàniques en l'Universitat de Barcelona, de dia treballava en les escoles i per les nits assistia a les classes. Van eixir en això unes oposicions a professor en l’escola de Santa Maria del Mar, una parroquia de Barcelona, Don Jose Maria se va presentar i allí va eixercir fins que va arribar la Guerra.
La guerra civil
El 18 de Juliol, aplega la guerra
El 18 de juliol el va pillar en Barcelona, fent de professor, en aquells lluntants dies, allà a on havia un capellà totes les seues pertenències eren saquejades i si el capellà era trobat, la seua sort era la de caure fusellat, se destapaven les tombes de les monges, horrors molts d'horrors que porten les guerres entre germans.
Don José María se va llevar la sotana i va estar amagat com a paisà en la vivenda del costat de sa casa, estant allí varen anar a buscar-lo a sa casa, i encara que varen trobar part de les seues pertenències no el trobàren ad ell. Ell va decidir que s’en tenia que anar, que tenia que fugir, i no pel porter que encara sent com era de la CNT, el va ajudar i el va amagar.
Com Don José María havia fet les oposicions a professor en Barcelona i tenia el carnet com a professor, li varen fer un “pase” com a tal, amagant la seua condició de capellà, i s’en va anar cap a Artana a on la seua casa havia segut saquejada. La guerra li va portar inclús la fatal pèrdua d'un germà seu en el front de Teruel.
Torna a Artana
Ya en Artana Don José María passejava inclús junt a un seminariste pel poble, eren temps en els que encara podia passejar, això sí de paisà, pels carres d'Artana. Fins que va arribar el dia de Sant Miquel a finals de setembre, en el que la persecució de religiosos va aplegar al seu moment més terrible, la cosa se va vore tan malament que s’amagaren tots els capellans i religiosos.
Don José María fins ad eixe dia i en un principi se va amagar en sa casa, un dia anaren a per ell i ell s’amagà, dins de l’armari d'una habitació, en la mala sort que l’armari va caure en Don José María dins, pujaren i el trobàren, pero com Don José María era home que se feya en tots, els membres de la UGT el defengueren puix el coneixien de les visites que ell feya a la biblioteca de la UGT en Artana, en la que els agarrava llibres per a consultar i llegir-los, ademés digueren que eixercia de mestre en Barcelona i ya no de capellà.
Pero despuix d'açò se’n va anar a la casa del seu cosí que era el secretari de la UGT pensant que allí no el trobàrien, el seu cosí li va oferir la possibilitat d'anar a la guerra com a tinent, ya que com a mestre li corresponia eixa graduació, pero no accedí ad esta proposta, encara que alguns capellans que pogueren sí que ho feren, i a l'acabar la guerra tornàren a eixercir com a capellans, inclús algú que havia ballat en les chiques en el bando republicà.
Segon viage a Barcelona
Dies ans del dia de Sant Miquel , Don José María en el carnet d'un mestre de Castelló amic d'ell que per necessitat s’havia fet comunista (recordem que en aquell temps dits documents no portaven foto), se’n va anar cap a Barcelona, amagat per a eixir d'Artana dins d'un carro ple de garrofes, ya en el tren li demanàren que s’identificara, no fa falta dir que el patiment d'aquells moments fon imborrable, la seua vida penjava d'un filet, puix era el moment més virulent en la persecució religiosa, cosa que va canviar cap al final de la guerra.
Ya en Barcelona envià un telegrama a la casa dels seus veïns en el que dia “tía Salomé grave” era la contrasenya que al vore sa mare la va omplirde felicitat. Ya en Barcelona Don José María vivia en casa d'uns amics de Vilafranca, els Guardiola, li facilitaren un treball per a que fera aparentment una vida normal.
Com els seus germans se canviaren de casa al Carrer Bruch de Barcelona, Don José María s’en anà en ells, encara que allí sempre estava amagat, inclús quan arribaven visites des d'Artana dient-los als visitants que estava en França. Gràcies als amics que li buscaren el primer treball, va trobar un atre, en el que ya inclús cobrava i tot, de bateries d'automòvils, fent-se allí passar per casat per a alluntar a les possibles pretenents que en fins matrimonials l’eixiren, se va tindre que inventar una vida paralela en la que la seua dòna i els seus chiquets residien en Valéncia. Recorda la presència davant d'ell en la fabrica del mateix Durruti, que preguntava per unes bateries de coche.
El pròfuc Josep Maria
Quan cridaren a la seua quinta Don José María se va tindre que amagar, convertint-se en un pròfuc, fins a la Orde de Prieto en giner de l'any 1939 en la que se reconeixia el dret a la objecció de conciència dels capellans, en eixe temps ya se deixaren les persecusions a l’iglésia i inclús el mateix General Rojo buscava un capellà per a poder batejar al seu net. Don José María es va fer objector, acollint-se a la Orde de Prieto prestant servicis com a sanitari en un hospital primer i despuix ya fora de l'hospital estigué en Tarragona, i Cambrils (A on va dir missa en una habitació amagat, va assistir a moribunts, malalts, o inclús a amagaes va donar la comunió a chiquets).
En la zona nacional
Tot açò fins que el dia de Sant Antoni se va passar a la zona nacional, presentant-se davant d'ells dient-los que era capellà, estos el presentàren al capellà del regiment, que va resultar ser un frare del Desert de les Palmes, que els va dir que el coneixia de tota la vida, encara que esta afirmació no era massa veritat.
Dies més tart el jurídic dels nacionals li feu el passe per a poder anar a Castelló, eixint de la comparecència davant del jurídic per a solicitar-li el mencionat passe es va trobar una paraeta en la que hi havia aliments com chocolate o pa per auxiliar als necessitats, resultant que el camió de la paraeta, se’n anava al dia següent cap a Castelló, Don Jose Maria els va demanar si podria anar en ells al viage de retorn a la seua terra, i com no al dia següent allí estava, no trobant en un primer moment el camió, motiu que el va assustar sobremanera veent-lo en un carrer prop d'allí i correguent darrere d'ell, no fora que se’l deixaren, la sorpresa fon al pujar dins, estaven allí sentats els seus amics republicans de Castelló que acodien a vore-lo quan estava en Ahín, pero ara eren nacionals, i com a tals vestien.
Per fi s'acaba la guerra
Ya en Castelló se’n va anar a Saragossa com a capellà de regiment. Més tart va partir a Barcelona a on va assistir com a capellà a una eixecució en el Camp de La Bota de Barcelona, a soles un dels que anaven a ser eixecutats va voler parlar en ell per a demanar-li que donara a la seua família unes pertinences personals, una cartera i uns cabells. Quan va tindre que anar a casa dels familiars del eixecutat recorda la cara de terror que li varen fer a l’obrir la porta i al preguntar-li pel ser vollgut, Don José María despuix d'entregar les pertinences que havien segut depositades en la seua persona i dir-los la fatal notícia se’n va anar horrorisat, durant quatre nits no va poder pegar ull, i mai més va voler presenciar una eixecució, sent des d'eixe dia un foribunt detractor de la pena de mort.
Josep Maria, Vicari de la Trinitat
Al tornar a Castelló el varen nomenar vicari de la Iglesia de la Trinitat de Castelló, pero la seua dedicació a l'ensenyança en l’Institut de Castelló, el feya ser un capellà a miges, puix passava molt de temps donant classes cosa que llimitava la seua dedicació a l’iglésia de la Trinitat, destacant en ella per la seua llavor en la catequesis.
Capellà de les monges Carmelites
Despuix el feren capellà de les monges Carmelites (la "creme" de Castelló), eren anys en que el clamor popular demanava el bisbat de Castelló, convertint-se Don José Maria en un dels líders més destacats en esta lluita, cosa que com vorem li va reportar la enemistat del bisbe de Tortosa.
En Josep Maria, Catedràtic
Va obtindre Don José María dos càtedres, la de Religió i la de Llatí, destacant els seus llibres de text de bachillerat utilisats com a llibres de religió que se vengueren per tota Espanya, inclús en Africa i en Amèrica del Sur, llibres que cada any en una nova edició renovava, en l’última edició que d'estos llibres se va fer Don José María recorda els 24.000 que la seua germana va empaquetar per a enviar-los per tots els instituts espanyols.
En quan a la seua dedicació al llatí el buscaren inclús per a fer uns cursos en l'Universitat de Salamanca, rodejat de catedràtics de tot lo món, va fer la traducció de 8 llibres de Plauto (com especialiste en llatí clàssic) publicats per Espasa-Calpe. Algunes d'estes traduccions les va presentar a un concurs internacional en Buenos Aires de Teatre llatí i grec, fent la traducció del grec el jesuïta i professor de l'Universitat de Salamanca, Elgorriaga, guanyant el premi els dos en el seu treball i colaboració.
En eixos anys en Castelló Don José María a pesar de la seua cultura va destacar sempre perque com a bon humaniste, lo més importat per ad ell varen ser els demés, sent sobretot el mestre dels chiquets que jugava en ells a la corda o el professor dels jóvens als que retava a una partida a escacs.
Com diem anteriorment, Don José María fon de les persones que foren bàsiques per a la creacio de l’Bisbat de Sogorp-Castelló, aspiració que fon i és un clam en tota la província de Castelló, se va intercedir en este tema davant Serrano Suñer, la Conferència Episcopal, la Santa Sèu, fon l’assessor eclesiàstic en este tema d'aquells que reivindicaven dit bisbat, pero tot açò li portà l’odi del Bisbe de Tortosa, que el va amenaçar en diverses ocasions en enviar-lo a Chodos, o inclús oferint-li una Canongia com a archiver en Tortosa la qüestió era tindre´l ben llunt de Castelló i que no fora (ya entonces) lo que alguns diuen seccessioniste, pero no va accedir, ni en chantages ni en amenaces, i curiosament i a pesar del bisbe de Tortosa va aprovar les oposicions que se feren en Sogorp per accedir a Canonge.
El catedràtic Guinot en Albacete
En l’any 1960 Don José María va aprovar les oposicions que se feren en Madrit i va accedir a la plaça de catedràtic de llatí en la ciutat d'Albacete, durant tres anys va estar vivint en la capital manchega, recordant d'ella les excursions per les seues contornades, pero sobretot les tertulies de gran nivell que allí se feyen, protagonisades per gent que simbolisava el progressisme cultural de l'época.
Estant en Albacete va tornar a opositar per a obtindre la plaça en Barcelona destí que despuix de conseguir, i estar un any en la ciutat comtal, va permutar en un canvi per la ciutat de Castelló, ciutat de la que quan se’n anava a soles pensava en tornar ad ella.
Torna a Castelló
Mos trobem en l'any 1964, i Don José María en el seu regrés a Castelló dona classes en l'Institut femení, fins a l'any 1977, en el que al complir 70 anys deixa de desenrollar eixes tasques.
Defensa de la cultura valenciana
Es just en eixe any 1977, quan Don José María dedica ya tots els seus esforços a la defensa, al cultiu, i al treball per i per a la cultura i personalitat valenciana. Des de l'any 1977 fin a l'any 1982 publica artículs tots els dumenges en el periòdic Mediterráneo de Castelló. En 1982 sofrix una delicada operació que el porta al quiròfan el dia de Sant Josep, tant a penes dos semanes despuix Don José María, en coche que li va enviar Donya Ampar Cabanes, partix cap a Valéncia per a participar en les reunions d'oficialisació de l'Ortografia de l'Acadèmia. Allí Don José María descobrix a les "Normes de Castelló" com el vertader intent de Cavall de Troya dins de la Cultura Valenciana.
Treball en la RACV
Més tart, el nomenen membre agregat de la Secció Filològica de la Real Academia de Cultura Valenciana, a on les seues colaboracions han segut prolíferes, destacant la seua obra sobre fonètica i gramàtica.
I és en este any de 1982 quan junt a l'onder, Insa Ten, ideen l’Associacio Cultural Cardona Vives, reunint al catedràtic de grec Don Víctor Bort, a l'historiador Sr. Gascó, a Don Lleopolt Penyarroja i a d'atres per a constituir dita Associació Cultural de Castelló, presidint-la durant molts d'anys i ostentant actualment la presidència honorífica de la mateixa.
Eixemple per a tots, guia, fon Josep Maria un gran homenot, un gran humaniste i un gran sabi.
Cites
Obra
Relació de treballs (llibres i atres publicacions) d'En Josep Maria Guinot sobre la cultura i llengua valencianes:
- Les Normes del 32 i l'unitat de la llengua (1983). Conferència en Lo Rat Penat (Valéncia ciutat), 11.1.1983
- Fonética valenciana y catalana comparadas (1983).
- Fonetica de la Llengua Valenciana (1984, Ed. Valéncia 2000).
- El valencià: Fonetica Verbal (1987). Cursos de llengua i lliteratura valencianes 1985-86 de Lo Rat Penat.
- Fonetica de la Llengua Valenciana (1988). (Serie Filologica nº 1).
- La Llengua Valenciana, Hui. Estudi sintetic (1988). (Academia de Cultura Valenciana. Serie Filologica nº 3). En valencià i en castellà.
- Valencià i catala comparats (1989). (Conferencia i Serie Filologica nº 4).
- Morfologia historica de la Llengua Valenciana (1991). (Serie Filologica nº 7).
- Doctrina sobre la llengua valenciana (1992), junt al Colectiu Valldaura de Burriana.
- Les Normes de Castello de 1932 (1992). (Serie Filologica nº 13)
- Lexicologia valenciana, (factors de sa caracterisacio) (1994). (Serie Filologica nº 14).
- En torn a la Llengua Valenciana (1994). Publicacio i conferencia en el GAV.
- Rondalles de la meua terra (1995). Un recull de contes populars i infantils.
- Les bases ortografiques del 32 (o les de Castello) i les d'El Puig (o les de la R.A. de C.V.) comparades (1997). Editada per Lo Rat Penat, esta obra fon presentada en el Real Cassino Antic de Castelló.
- La filologia valenciana (2003). Discurs d'ingres com a academic en la RACV.
- Qüestions de llengua (Serie Filologica nº 13).
Vore també
Bibliografia
- MARTÍNEZ RODA, Federico. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana en el seu noranta aniversari (Valéncia, Arts gràfiques Soler, 2006). ISBN: 84-96068-81-1.
- VV.AA. Renou. Revista de l'Associació Cultural Cardona Vives de Castelló.
- GIMENO I ALONSO, Xavier. Mosaic Castellonenc. Estampes i històries de Castelló (Ed. Sanguina, Castelló, 2021).
Enllaços externs
- Pàgina web de l'Associació Cardona Vives
- Conferències i publicacions de Josep Mª Guinot
- Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV)
- Biografia de Josep Mª Guinot - Associació d'Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
- Els 5 arguments per a defendre la singularitat del valencià front al català - Cultura Valenciana
- Josep Maria Guinot, filolec, erudit i patriota (1907-2005) - Josué Ferrer
- “El valencià es una evolució del romanç antic, anterior a la venguda de Jaume I - Josep Maria Guinot - Cultura Valenciana
| |||||