Doctrina sobre la llengua valenciana
Doctrina sobre la llengua valenciana, és el títul d'un llibre editat en l'any 1992 pel Colectiu Valldaura de Burriana baix l'assessorament del filòlec castellonenc, En Josep Maria Guinot.
Ficha del llibre[editar | editar còdic]
- Títul: Doctrina sobre la llengua valenciana
- Autor: Colectiu Valldaura
- Editorial: Artes Gráficas Soler, S.A.
- Edició: Valéncia, 1992
- ISBN: 84-604-1969-X
Index[editar | editar còdic]
I. Introduccio
II. El nom de la llengua
III. El valencià, llengua autoctona
IV. El valencià, llengua, no dialecte
V. El valencià no és dialecte o varietat del catala
VI. L'unitat de la llengua
VII. La llengua dels valencians
VIII. Llegitimitat de la llengua valenciana
IX. Les normes ortografiques de 1932
X. L'ortografia de l'Academia
Cites[editar | editar còdic]
Alguns diuen que el valencià s'ha de normalisar segons les normes de Castello, perque son éstes les que van adoptar els escritors valencians en un acort de l'any 1932, i en elles s'ha vengut escrivint durant mes de cinquanta anys, i aixo ha contribuit a l'unificacio de l'ortografia valenciana, acabant en l'anarquia que reinava en este punt. Per atra part una reforma de l'ortografia s'hauria de fer en un acort molt ample i no per decisio unilateral de l'Academia de Cultura Valenciana.
Pel contrari, les 'normes' ortografiques de Castello de 1932, de ninguna manera poden ser preses com a base de la normalisacio de la llengua valenciana, perque, si be van aconseguir dita unitat ortografica, la van establir en fals i en gran perjui per a la llengua valenciana, perque serviren per a la definitiva introduccio del catalanisme en la llengua valenciana i contenen molts defectes, buits i incongruencies.
1. Les 'normes de Castello' son les mateixes de l'Institut d'Estudis Catalans i, segons confessio del filolec catala G. Colon, el seu unic merit ha segut que 'han esdevingut avui un simbol de la unitat de la llengua catalana', perque 'practicament eren les de l'Institut' en alguns desafortunats retocs (com el 'boldro del paragraf 13, sobre la CH en frances, i la TX i TJ en catala'), que el professor esmentat atribuix a les ganes de figurar d'aquells senyors, els quals, llevat d'un d´ells, no tenien 'esment de filologia'. Es varen dedicar a arreplegar firmes d'entitats i persones, sense cap estudi ni discussio.
2. Les bases de Castello pretenien solament unificar l'ortografia. ¿Cóm se pot construir sobre elles tota una codificacio llingüistica?
3. Les bases de Castello tenien un valor provisional. En el preambul de les mateixes se reconeix que segurament son imperfectes i que a les 'novelles generacions' correspondra son perfeccionament i millorament: que és precisament lo que ha fet l'Academia.
4. Entre els molts defectes que tenen dites normes, els principals son: un excesiu etimologisme, anar en contra de l'ortografia, tan racional, de nostres classics, en molts punts, i el desconeiximent de la fonetica valenciana. Donarém algun detall:
a) Consonants finals de paraula en B, D i G en conte de P, T i C (verb, verd, amarg, que en valencià se pronuncien, verp, vert, amarc, respectivament). - Supressio de H final dels noms propis acabats en C: Domenec, Vic, Blanc (per Domenech, Vich, Blanch). - Canvi de la Y grega final per la I llatina en la mateixa posicio final: Alcoi, Llombai.
b) Escriure en la mateixa X la CH de chiquet (xiquet) que la de Xativa (Xativa). - Escriure en TX la CH valenciana: Betxi.
c) Geminacio de L (L.L) segons l'etimologia llatina, quan en valencià eixa duplicacio no existix: col.lacio, col.lateral.
d) Agrupacions de consonants que no existixen en valencià: TM (setmana), MPT (compte), TN (cotna), TL (guatla), TZ (normalitzat), TJ/TG (desitjar/estatge).
e) Supressio de les consonants valencianes de sempre: la Y grega o consonant i la CH; les dos usades pels classics.
f) Contindre atres errors de base morfologica, com l'autorisacio de AMB per AB o EN.
No fem carrec a les 'normes' de Castello d´atres usos no valencians que s´han introduit en son nom, en la morfologia i en la sintaxis, perque d´eixos abusos no tenen la culpa 'les normes'.Alguns diuen que no s'ha d'admetre l'ortografia de l'Acadèmia de Cultura Valenciana:
a) Perque la Conselleria d'Educació i Cultura de la Generalitat, el 30 de juliol de 1983, anuncià que en materia d'ensenyança del valencià, tots els centres baix la seua jurisdicció deurien usar els textos per ella aprovats que “se han elaborado sobre las “normas de Castellón””
b) Perque les normes de l'Acadèmia s'han adoptat contra la voluntat de molts i sense l'ample consens en que s'han de fer estes innovacions,
c) Perque trenquen la tradició.
Pel contrari, l'ortografia que s'ha d'adoptar per a la Llengua Valenciana és la de l'Acadèmia de Cultura Valenciana, i no la de l'Institut d'Estudis Catalans, encara que porte el nom de “les normes de Castello”. Les raons són les següents:
1. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana, és la maxima autoritat en materia de Llengua Valenciana, aixina com ho són les respectives acadèmies per al gallec, vasc, català o castellà. No és qüestió d'anar canviant d'ortografia cada vegada que canvia el color polític del titular de la Conselleria de Cultura i Educació.
2. La reforma ortogràfica l'ha feta la secció de filologia i llengua de l'Acadèmia, en la participació de competents colaboradors.
S'intenta per tots els mijos desprestigiar a l'Acadèmia de Cultura Valenciana, pero és treball inutil, perque a més de la llegalitat de la seua fundació i funcionament, basta vore el número i la qualitat dels personages que en ella han figurat i la cantitat de publicacions científiques i lliteraries que ha publicat en setanta cinc anys de funcionament, per a adonar-se de la seua respectabilitat.
3. La publicació de les normes ortogràfiques valencianes se feu despuix d'un estudi de l'ortografia tradicional, i ha tengut un ample consens, més del que tingueren les normes de Castelló. Ademés de les noucentes firmes qualificades entregades al notari de Massamagrell en l'acte solemne d'adhesió a dites normes, en el Monasteri de Santa Maria d'El Puig (abril de 1981), se presentaren cent deu mil firmes, cotejades davant notari, depositades en el banc de Santander (Referencia de l'acte en Las Províncias de Valéncia, 8.3.1981 i en La Verdad d'Alacant, 10.3.1981).
4. Ademés, les normes de l'Acadèmia foren ben estudiades i fonamentades, com consta en el dossier publicat per l'Acadèmia (Documentació formal de l'ortografia de la Llengua Valenciana). Dites normes foren estudiades i llaugerament tocades en una reunió que el dia 5 d'abril de 1982 tingueren les associacions i entitats culturals valencianes més representatives, convocades per la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, i posteriorment publicades per la Secretaria Tècnica de la mateixa Conselleria.
5. Les normes del Puig no trenquen la tradició, sí les de Castelló, com hem dit en el capitul precedent, al parlar, de la CH, de la Y grega i de les consonants finals. L'Acadèmia s'ha decidit en tots els punts consultant els classics i les normatives anteriors, i procurant que la normativa reflecte los més possible la Llengua Valenciana parlada, tenint en conte les realitats llingüístiques i la tradició.
El resultat és que per a escriure be no tenim necessitat d'acodir a la normativa catalana, nos sobra en la nostra, en la de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
Bibliografia
- Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Documentació formal de l'ortografia de la Llengua Valenciana. Valéncia, 1981. Catálogo de Publicaciones. 1915-1990. 75 Aniversario.