Nacionalisme espanyol
El nacionalisme espanyol és el moviment social, polític i ideològic que va conformar des del segle XIX la identitat nacional de Espanya.
No és pròpiament un nacionalisme irredentista: l'única reivindicació territorial identificada com a “nacional” ha estat Gibraltar (des del segle XVIII); la resta de les reivindicacions territorials han estat històricament les colonials o imperials (durant el segle XIX contra la independència d'Hispanoamèrica i en el segle XX sobre el Magrib). Tampoc ha estat un nacionalisme centrípet (que pretengué unificar comunitats d'espanyols someses a atres sobiranies), pero sí ha presenciat el naiximent de nacionalismes perifèrics que, des de finals del segle XIX, han funcionat com a moviments nacionalistes centrífucs (que pretenen la conformació d'identitats nacionals alternatives).
Com en les atres nacions-estat de Europa Occidental (Portugal, França i Anglaterra), la conformació d'una monarquia autoritària des de finals de l'Edat Mija va produir el desenroll secular paralel del Estat i la Nació a Espanya, sota les successives conformacions territorials de la Monarquia Hispànica. Com va ocórrer en cada un dels atres casos, la identitat nacional i la mateixa estructura territorial va acabar donant molt diferents productes; pero sempre, i en el cas espanyol també, com a conseqüència de la forma en que les institucions van respondre a la dinàmica econòmica i social (en ocasions, a pesar d'estes mateixes institucions), i sense acabar de presentar-se en el seu aspecte contemporàneu fins que no va acabar el Antic Règim. El factor d'identificació més clar va ser durant tot este periodo l'ètnic-religiós, expressat en la condició de cristià vell. Al final del periodo (segle XVIII) es va ser accentuant el factor d'identificació llingüístic entorn del castellà o espanyol, en noves institucions com la Real Acadèmia Espanyola.
Històricament el nacionalisme espanyol va sorgir en el lliberalisme i en la guerra contra Napoleó.
Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "doceañista", "esparterista", fins i tot breument "iberista", propugnant la unió amb Portugal en el context de la crisis dinàstica de 1868). El carlisme, que era un moviment de defensa del Antic Règim, no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima (sobirania nacional, milícia nacional, bens nacionals... eren el vocabulari dels lliberals, més com més progressistas). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al segle XX arranca de la frustració pel desastre de 1898, en el que s'ha denominat regeneracionisme, que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics (Francisco Silvela, Eduardo Dato, Antonio Maura) fins a l'oposició republicana (de contradictori i breu pas pel poder) passant pels militars (crisis de 1917 i dictaduras de Miguel Primer de Rivera i Francisco Franco).
En concret, en el nom de panhispanisme (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com imperialisme espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut després de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el regeneracionisme i la generació del 98 (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per Ramiro de Maeztu (en la seua segona etapa). Va tenir com a ideòlecs i polítics a Ramiro Ledesma i Onésimo Rodó (fundadors de les JONS) i José Antonio Primer de Rivera (fundador de Falange Espanyola); utilisant una expressió que té el seu orige en José Ortega i Gasset, definix a Espanya com una unitat de destinació en l'universal, defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la Espanya imperial. La idea d'imperi li fa ser més aviat universalista que localista, la qual cosa ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al feixisme). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el vanguardisme d'un Ernesto Giménez Caballero), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o monarquia catòlica (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament catòlic romà, la qual cosa permetrà definir (en el primer franquisme) el terme nacionalcatolicisme.
La transició política que, juntament en canvis socials i econòmics profunts en un sentit modernisador, es va ser gestant des del franquisme final fins a la construcció de l'edifici institucional actual (Constitució de 1978 i estatuts d'autonomia), va produir una reculada molt marcada de la utilisació social dels símbols d'identificació nacional espanyols, mentres que els nacionalismes perifèrics van adquirir una notable presència i quotes de poder territorial, que arriba a ser electoralment majoritària en Catalunya (CIU, ERC) i el País Vasc (PNB, EA i la trucada esquerra abertzale); i substancialment menor en Navarra (NaBai) i Galícia (BNG). Canàries (CC), Andalusia (PA) o atres comunitats autònomes presenten nacionalismes menys evidents (freqüentment qualificats com regionalismes), basats en fets diferencials de caràcter llingüístic o històric no menys marcats que els anteriors.
Referències
- ↑ M. OliverMedio millón de estudiantes recibirán un libro sobre el Bicentenario del 2 de mayo, ABC, 22 de novembre de 2007. La fundació es va crear per Decret 120/2007, de 2 d'agost de 2007 i està preparant un extens programa d'exposicions i publicacions. Vegeu su página web. El seu director és l'historiador Fernando García de Cortázar, i el patronat que la reix està presidit per Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid.