Llengües indoeuropees

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 13:59 11 jun 2013 per Valencian (Discussió | contribucions) (Text reemplaça - 'perteneixen' a 'pertanyen')
Anar a la navegació Anar a la busca
Llengües indoeuropees
'
Pronunciació: AFI:
Atres denominacions:
Parlat en:
Regió:
Parlants: 3.000 millons
Rànquing: No està entre els 100 primers
Família:
estatus oficial
Llengua oficial de: Global
Regulat per:
còdics de la llengua
ISO 639-1
ISO 639-2 ine
ISO/FDIS 639-3 [1]
SIL
Archiu:Extensió del indoeurpeu.png
vore també: llengua

En el nom de llengües indoeuropees es coneix a la major família de llengües del món en número de parlants. La família indoeuropea, a la que pertanyen la majoria de les llengües d'Europa i el oest de Àsia, inclou a més de 150 idiomes parlats per alrededor de 3000 millons de persones (alrededor de un 45% de la població mundial).

Identificació de la família

La primera hipòtesis sobre la existència d'una família llingüística indoeuropea fon proposta en la segon mitat del sigle XVIII pel filòlec britànic sir William Jones (filòlec), qui notà similituts entre quatre dels idiomes coneguts més antics: el sànscrit el llatí, el grec i el persa. Franz Bopp recolzà esta hipòtesis al comparar sistemàticament estes llengües en atres i trobar múltiples cognats. Des de el sigle XIX, els estudiosos varen dir a esta família llengúes indogermàniques. Posteriorment pasà a emplear-se el terme indoeuropeu. Un bon eixemple de la conexió indoeuropea és la enorm similitut descoberta entre el sànscrit i dialectes antics del llituà.

El idioma comú ancestral és conegut com proto-indoeuropeu. Existix desacort en torn al punt geogràfic en el que s¡originà sent Armènia i el sur d'Ucrània els principals llocs proposts.

Esta família està formà per les siguients subfamilies: albanesa, armènia, bàltica, cèltica, eslava, germànica, grega, indoirania (que inclou les llengües indoaries i les iranies) i itàlica (que incluix les llengües romàniques i el llatí). Ad elles se sumen dos subfamilies hui desaparegudes: la anatòlia (que cinlou la llengua dels hitites) i la tocària. Des de la segon mitat del sigle XVIII, i durant tot el sigle XIX, la llingüística històrica i neogramàtica intentaren reunir senyes suficients per a demostrar que este conjunt de llengües, aparentment diverses, formaven part duna única família.

Els documents del sànscrit i del grec clàssic (els més antics de les llengües indoeuropees si exceptuem els hitites, que per llavors no estaven descifrats) presenten les formes característiques pròpies de les llengües indoeuropees, lo que demostra la existència d'una llengua mare comú. Les relacions entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí s'havien comprobat ya fea principis del sigle XIX. Per atre costat, els gramàtics de la Índia elabroraren una clasificació sistemàtica dels elements que constituiren antigament el sànscrit. El estudi relaisat en l'India es completa en atre estudi sistemàtic i comparatiu de els sitemes fonètics i gramaticals de les llengües eruopees. La conclusió, efectuant-se una reconstrucció dels rascs fonètics i gramaticals que este debia tindre. El indoeuropeu és pues luna llengua reconstruida i datada cara al 3000 a. C., ya que cara al 2000 a. C. ya se troben rascs de diferenciació notables entre les llengües naixcudes del mateix.

En general, les llengües indoeuropees mosren una perguda progresiva d ela flexió. Per lo que se sap, el protoindoeuropeu fon una llengua molt flexiva, com heu demostren atres llengües clàssiques com el sànscrit, el avèstic i el grec; front a açò, estan orientaes cara a una via analítica, com per eixemple el anglés, el francés i el persa, usant complements en preposició i verps auxiliars en lloc de la declinació nominal i la conjugació verbal.

En gran part, la perguda dels elements flexius ha segut el resultat d'un llarc procés que ha conduït a la perguda de les sílabes finals de les paraules; aixina, moltes de les indoeuropees eren més breus que les coresponents protoindoeuropees. Ademés, en atres lengües ha tengut lloc el desenroll de nous procediments gramaticals, i ha hagut numerossos canvis de significat en algunes paraules concretes.

Característiques comuns

El proto-indoeuropeu presenta molts rascs que han desaparegut d ela majoria de les llengües indoeuropees modernes. De fet entre les llengües indoeuropees es troben tipologies gramaticals que les fan molt diferents entre si, no sent cert que totes les llengües indoeuropees conserven actualment "paregut" entre si, i la seua relació filogenètica moltes voltes no sols és accesible per mig del estudi comparat profundo de les mateixes i no pel seu aspecte superficial o les característiques gramaticals més evidents. Açò se deu a que estes llengües han seguit evolucions marcadament diferents en cada regió a on es parlen. En tot i això, es reconeixen algunes característiques casi universals en totes elles:

  • Les llengües indoeuropees són llengües altament fusionants.
  • El alineament morofsintàctic és de timpo nominatiu-acusatiu.
  • La categoria gramatical de número se marca obligatoriament tant en els noms i pronoms com en les formes personals del verp. La majoria de les llengües sols distinguixen singular i plural encara que algunes llengües poseixen també dual.
  • La gran majoria de les llengües indoeuropees poseixen algun tipo de distinció de gènere gramatical, encara que algunes llengües com el anglés restringixen esta distinció als pronoms personals i en atres llengües com el armeni les distincions de gènere gramatical han desaparegut per complet.

Subdivisions principals

La família de les llengües indoeuropea es subdividix al mateix temps en grups, estos són:

Llengües satem

Llengües Centum

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Llengües_indoeuropees&oldid=60965»