Nacionalitat històrica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 17:39 1 set 2011 per Jose2 (Discussió | contribucions) (Revertides les edicions de YOMUSULTRA (discussió); s'ha recuperat l'última versió de Jose2)
Anar a la navegació Anar a la busca
Archiu:800px-Historical nations spain.svg.png
Nacionalitats històriques reconegudes en Espanya

Nacionalitat històrica ,[1] realitat nacional,[2] caràcter nacional[3] o, simplement, nacionalitat[4] és un terme recurrent en la política espanyola usat per a designar a aquelles comunitats autònomes en una identitat colectiva, llingüística o cultural diferenciada del rest del Estat. La majoria dels ponents de la Constitució van interpretar, durant el debat d'esta en el Congrés dels Diputats, que el concepte constitucional «nacionalitat» és sinònim de «nació»:

El concepte de nació no es pot acunyar a voluntat; no basta una particularitat llingüística, ètnica o administrativa; només la suma d'un gran territori compacte, de tradició cultural comuna i en proyecció universal; una viabilitat econòmica; una organisació política global, provada per sigles d'Història, només això constituïx una nació. I no és el moment de tornar sobre el fet indiscutible que nació i nacionalitat és el mateix.
Pero, centrant-mos ya en el tema «nacionalitats», he de dir que mosatros no participem del catastrofisme en que s'enfoca en l'esmena que combatem i en la inteligent intervenció que el senyor Silva ha fet per a defendre la seua posició. Primer, mosatros hem dit en Comissió, i ho afirmem de nou ací, que el terme «nacionalitat» és un terme sinònim de nació, i per això hem parlat d'Espanya com a nació de nacions.
Nació de nacions és un concepte nou, és un concepte -es diu- que no figura en atres Estats o que no figura en atres realitats, potser sí; pero és que, senyors, ahir ya es Deya que mosatros haurem d'innovar.

I no es necessari; en els processos de pura assimilació històrica no es tracta de saber si els atres han resolt d'una o d'una atra manera els seus propis problemes. Lo que estem intentant és trobar solucions pròpies als Problemes propis.

L'ignorar que el problema de les nacionalitats ha mantingut en suspens l'estabilitat democràtica de les institucions espanyoles, des de fa centenars d'anys, és un greu error.
Se definix, en conseqüència, que Espanya és una nació de nacions, i este és un terme que no és estrany en la nostra reflexió política i teòrica com han demostrat alguns historiadors. Em referixc al Senador Català Josep Benet, que ha escrit un sugestiu artícul sobre el tema, ni és un terme que política i sociològicament siga tampoc tan extrany

La Constitució Espanyola de 1978 reconeix l'existència de regions i nacionalitats, i els concedix l'autonomia sense establir diferències administratives entre elles.

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garantisa el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

S'han considerat nacionalitats totes aquelles Comunitats autònomes que van obtindre la seua autonomia per l'artícul 151 de la Constitució Espanyola de 1978, donada la coincidència que durant el procés estatuïxen-te (de constitució de les diverses comunitats autònomes) es va donar entre aquelles que gogen d'òrguens preautonómics reconeguts llegalment i forts partits nacionalistes i les que finalment van utilisar la via de constitució establida en este artícul. D'esta manera, Catalunya, País Vasc, Galícia i Andalusia van utilisar el procediment ràpit regulat en el dit precepte constitucional i es van constituir en comunitats autònomes en un alt nivell de competències. El rest de comunitats autònomes (exceptuant Navarra, que ho va fer per un camí particular d'acort en el seu règim foral) es van constituir pel procediment senyalat per l'artícul 143 de la Constitució, que els impon la llimitació temporal de 5 anys per a poder reformar els seus Estatuts i ampliar les competències assumides.

La diferenciació entre estes comunitats, a excepció d'Andalusia, i el rest, establida per la disposició transitòria segona de la Constitució, es basa en la celebració de plebiscits d'autonomia durant la Segona República Espanyola:

Els territoris que en el passat hagueren plebiscitat afirmativament proyectes d'Estatut d'autonomia i conten, al temps de promulgar-se esta Constitució, en règims provisionals d'autonomia podran procedir immediatament en la forma que es preveu en l'apartat 2 de l'artícul 148, quan aixina ho acordaren, per majoria absoluta, els seus òrguens preautonòmics colegiats superiors, comunicant-ho al Govern. El proyecte d'Estatut serà elaborat d'acort en lo que establix l'artícul 151, número 2, a convocatòria de l'orgue colegiat preautonòmic.

En el cas de l'actual Comunitat Valenciana, en 1937 es va establir un Govern regional autònom en un context "revolucionari", durant la Guerra Civil, pero no hi ha consens com per a ser considerat precedent llegal.

Estes nacionalitats no van tindre més llímit que el de l'artícul 149 de la Constitució per a l'atribució de competències polítiques i administratives des d'un primer moment, mentres que el rest de comunitats van haver d'esperar un periodo de cinc anys a partir de l'aprovació del seu Estatut d'Autonomia. Este termine constitucional fon evadit, en els cassos de Canàries i Valéncia en lleis orgàniques fonamentades en l'artícul 150 CE, considerades per la majoria de la doctrina com de més que dubtosa constitucionalitat.[5] Este fet ha donat lloc a que se denominen Estatuts o Autonomies de "via ràpida" o de "via llenta", referint-se respectivament als ya mencionats artícul 151 i 143. En el cas de la Comunitat Valenciana,[6] encara que va accedir a l'autonomia per l'artícul 143, és dir, per via llenta, se li va equiparar competencialment en menys d'un any a les comunitats històriques en l'aprovació d'una Llei específica per a tal fi,[7] és dir, per via ràpida.

En la nova etapa de reformes estatutàries iniciada en el Pla Ibarreche en 2003, el concepte de nacionalitat es basa en motivacions històric-culturals en conte de motivacions llegalistes, ya que comunitats com Aragó, Illes Balears o Canàries ya inclouen en els seus proyectes de reforma dels seus respectius Estatuts el reconeiximent com a nacionalitat, a pesar de no haver-hi dispost anteriorment d'autonomia durant la Segona República Espanyola. En 2006 es reforma l'Estatut d'Autonomia Valencià, en noves competències, i en la que es declara la Comunitat Valenciana com a nacionalitat històrica en el primer artícul.

Atres comunitats autònomes no han accedit al nivell de competències de les nacionalitats històriques anteriorment mencionades, encara que hi ha diversos partits polítics i colectius que reivindiquen este qualificatiu per a estes comunitats junt en la igualació en el nivell de competències. Tal és el cas de Astúries o Castella (com a unitat de les actuals comunitats autònomes de Castella-La Mancha, Castella i Lleó, Cantàbria, La Rioja i la Comunitat de Madrit).

Un atre cas reconegut en la Constitució és el reconeiximent de regions diferenciades històricament, al mateix nivell que les nacionalitats nomenades. Tal és el cas de Navarra, constituïda com "Comunitat Foral" i que posseïx un major grau d'autonomia que el rest de comunitats autònomes, en virtut dels drets històrics reconeguts als territoris forals en la disposició adicional primera de la Constitució, sent també diferent del rest de comunitats el seu procés de constitució.

Les comunitats autònomes que inclouen en el seu Estatut d'Autonomia un autoreconeiximent com a nacionalitat o nacionalitat històrica,[8] i que per tant són llegalment reconegudes com a tals, són:

Andalusia (1981 i 2006), Aragó (1996), Canàries (1996), Catalunya (1979 i 2006), Comunitat Valenciana (1982 i 2006), Galícia (1981) i País Vasc (1979).

Referències

  1. ↑ Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (reformat en 2006, edició de les Corts Valencianes) (PDF). Proyecte de Reforma de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears ([1]).
  2. ↑ Reforma d'Estatut d'Autonomia d'Andalusia, Congrés dels Diputats (PDF)
  3. ↑ "Acort sobre criteris per a un Estatut [d'autonomia de Galícia] de tots", firmat pel Partit Socialiste de Galícia i el Bloc Nacionaliste Gallec (ACORDAR,0.Pdf)
  4. ↑ Estatut d'Autonomia d'Andalusia de 1981 ([2]) Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 ([3]), Reforma d'Estatut de les Illes Canàries ([4])
  5. ↑ [5] Les fonts del dret (Javier Pérez Royo)
  6. ↑ Proyecte de Llei de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià Pàgina informativa i archius (pdf) del Congrés dels Diputats, sobre la tramitació del proyecte de Llei de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià i aprovació final del Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982
  7. ↑ Llei Orgànica de Transferència de Competències de Titularitat Estatal en la Comunitat Valenciana, abreviadament, LOTRAVA.
  8. ↑ Estatuts d'Autonomia de les comunitats autònomes Espanyoles ([6]) Estatut d'Autonomia de Catalunya ([7])

Enllaços externs

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Nacionalitat_històrica&oldid=50222»