República Centreafricana
| Ködörösêse tî Bêafrîka République centrafricaine República Centreafricana | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
La República Centreafricana [1] (Ködörösêse tî Bêafrîka, en sango; République centrafricaine, en francés) és un país situat en el centre-nort d'Àfrica. Llimita al nort en Chad, a l'oest en Camerun, al sur en la República del Congo i la República Democràtica del Congo, i a l'est en Sudan.
Història
Colonialisme francés
La penetració europea en el territori de l'actual República Centreafricana (RCA) va començar a finals del sigle XIX (entre els anys 1875 i 1900). Pierre Savorgnan de Brazza prengué el liderage i es va establir en el Congo francés en quarters centrals en la ciutat que despuix portaria el seu nom (Brazzaville), i envià expedicions a remontar el riu Ubangui a fi d'expandir les propietats franceses en el territori central d'Àfrica. El rei Lleopolt II de Bèlgica, Alemanya i el Regne Unit també competien per estendre les seues possessions en l'actual territori de la RCA.
En 1889 els francesos varen crear un enclavament a la vora del riu Ubangui en Bangui, la qual més tart seria la capital de Ubangui-Chari i de la República Centreafricana. De Brazza envià expedicions en 1890-91 al Riu Shanga en la regió que en l'actualitat correspon al suroest de la RCA. De Brazza i els colonialistes francesos desijaven expandir els llímits del Congo francés a fi de conectar-los en els territoris francesos en l'oest, nort i est d'Àfrica.
En l'any 1894 els llímits del Congo francés foren fixats en tractats en els territoris del rei Lleopolt II de Bèlgica (Estat lliure del Congo) i en Camerun, ocupat en eixos moments pels alemans. Una vegada que els negociadors europeus varen acordar els llímits del Congo francés, França buscà la forma de poder resoldre la costosa ocupació, administració i desenroll del territori. Les notícies de l'èxit econòmic conseguit per les concessions a companyies privades per part del rei Lleopolt II de Bèlgica en l'Estat Lliure del Congo va convéncer al govern francés en l'any 1889 d'otorgar a 17 companyies privades grans concessions dins de la regió Ubangui-Chari
A canvi dels drets d'explotació d'eixes terres, les companyies es comprometeren a pagar imposts a l'Estat colonial francés i a promoure la les seues concessions. Les companyies utilisaren agents europeus i africans, els que a sovint gastaren métodos brutals i atroços per a explotar als treballadors centreafricans.
Durant la segona década del govern colonial francés (1910-1920), les companyies privades com l'Estat colonial francés varen continuar usant métodos brutals per a forçar als habitants locals a treballar per ad ells.
Independència
El 1 de decembre de 1958, la colònia Ubangui-Chari es va convertir en un territori autònom dins de la Comunitat Francesa prenent el nom de República Centreafricana. El pare fundador i president del Consell de Govern (Conseil de Gouvernement) fon Barthélémy Boganda mort en un misteriós accident aéreu en 1959, a soles huit dies abans de les últimes eleccions en l'era colonial de la RCA.
El 13 d'agost de 1960, la República Centreafricana s'independisà i dos dels majors colaboradors de Boganda, Abel Goumba i David Dacko, es veren involucrats en una lluita interna pel poder. En el soport dels francesos, Dacko va prendre el poder i va arrestar a Gumba, establint cap a 1962 un Estat de partit únic.
El 31 de decembre de 1965 Dacko fon derrocat pel seu cosí el general Jean-Bédel Bokassa, qui suspengué la constitució i dissolgué l'Assamblea Nacional, es autonomenar a si mateix Emperador Bokassa I i va establir una excèntrica dictadura militar. En 1976 Bokassa canvià el nom del país per Imperi Centreafricà i s'autoproclamà emperador en el nom de Bokassa I en una fastuosa cerimònia inspirada en la coronació de Napoleó. Les seues constants violacions als drets humans, entre atres motius, portaren a França a recolzar un colp d'estat en contra seu, el qual portà novament al poder a David Dacko, qui a la seua vegada fon derrocat el 1 de setembre de1981 pel general André Kolingba per mig d'un atre colp d'estat.
Kolingba va suspendre la constitució i va dirigir una junta militar fins a 1985, incorporà la constitució de 1986 que fon adoptada per un referèndum nacional, i va crear el seu propi partit Rassemblement Démocratique Centrafricain (RDC). En 1987 les eleccions parlamentàries foren boicotejades pels dos majors opositors a Kolingba Abel Goumba i Ange-Félix Patassé pel fet que els seus partits no varen ser habilitats per a competir en les eleccions.
En l'any 1990, despuix de la caiguda del comunisme, el moviment a favor de la democràcia es tornà molt actiu. En maig de 1990 una carta firmada per 253 respectats ciutadans varen convocar a una Convenció nacional, pero Kolingba refusà esta petició. Despuix de les pressions dels països occidentals, Kolingba va accedir a realisar eleccions lliures en octubre de 1992 en ajuda de les nacions Unides a través de la seua Oficina d'assistència electoral. No obstant, alegant la possibilitat d'irregularitats, Kolingba suspengué les eleccions a fi de mantindre's en el poder. Precedentment s'havia presentat una molt forta pressió de GIBAFOR per a establir un Consell Nacional Polític Provisori per a la República "Conseil National Politique Provisoire de la République" (CNPPR), lo mateix que una Comissió electoral mixta que incloguera representants de tots els partits polítics.
Despuix de les eleccions en 1993 en el soport de la comunitat internacional, Ange-Félix Patassé va obtindre el primer lloc en la primera ronda de les eleccions seguit per Abel Goumba i David Dacko, Kolingba acabà en quart lloc, en la segona volta electoral Patassé es va impondre sobre Goumba en un 52,5% dels vots que majoritàriament provingueren dels votants de Gbaya, Kare i Kaba i grans poblacions del noroest mentres que els vots de Goumba varen provindre de les poblacions del sur i de l'est. Ad això el partit que portà a Patassé a la presidència Moviment per a la lliberació del poble centreafricà (Mouvement pour la Libération Du Peuple Centrafricain) (MLPC) va obtindre una majoria simple més no absoluta en el Parlament per lo que requerí de socis en la coalició del govern.
En l'any 1994 el president Patassé li retirà el grau militar a l'expresident de facto Kolingba, en decembre d'eixe any fon aprovada una nova Constitució per al país i promulgada el 14 de giner de 1995.
Durant els anys 1996 i 1997 es produïren diversos motins contra el govern de Patassé acompanyats de saquejos, destrucció i tensió ètnica. El 25 de juny de 1997 els acorts de pau de Bangui varen establir la creació d'una força militar africana a fi de garantisar la seguritat en el país i respecte al conflicte en potència. La Mission Interafricaine de Surveillance des Accords de Bangui (MISAB) fon encapçalada per l'expresident- de Mali Amadou Touré qui també oficià com a cap de mediadors i va impedir l'entrada dels rebels al govern el 7 d'abril de 1997, eixa missió fon reemplaçada en posterioritat per la força de pau de les nacions Unides en la República Centreafricana (MINURCA).
En les eleccions parlamentàries de 1998 el partit d'André Kolingba guanyà 20 dels 109 bancs lo que significà la seu tornada a l'arena política, pijor igualment en 1999 encara en moltes denúncies de corrupció en el seu govern Patassé va obtindre el seu segon mandat a la presidència.
Sigle XXI
El 28 de maig de 2001 rebels prengueren diversos punts estratègics en Bangui en un fallit colp d'Estat els caps de la milícia Abel Abrou, i el general Francois N'Djadder Bedaya varen ser assessinats, Patassé en el soport de tropes del rebel Jean-pierre Bífia de la República Democràtica del Congo i soldats libis reprimiren els intents rebels, i en posterioritat foren acusats de prendre venjança contra els rebels, conflicte que es va traduir en la destrucció de cents de llars en la contornada de la capital Bangui com en l'acusació de tortura i assessinat dels rebels.
Despuix d'això, el govern de Patassé, acusà al general François Bozizé d'estar preparant un nou colp d'Estat, despuix d'això Bozizé va fugir en les seues tropes lleals cap a Chad. El 25 d'octubre de 2002 Bozizé llançà un atac sorpresa contra Patassé, qui es trobava fora del país, els soldats libis i les tropes congoleses rebels de Bemba varen fallar en el seu intent de detindre als rebels els que prengueren el control del país i depongueren a Patassé.
François Bozizé va suspendre la Constitució i va nomenar un gabinet en diversos membres de partits de l'oposició. Abel Goumba qui fruïa d'un gran respecte com a polític en la població centreafricana fon nomenat vicepresident, lo qual va donar al govern de Bazizé una certa image positiva. Bazizé establí un Consell Nacional de Transició a la fi de redactar una nova Constitució. La nova Constitució fon aprovada i l'any 2003 Bozizé guanyà la presidència en segona volta en les eleccions, per a les quals Patassé no va poder presentar-se.
Organisació polític-administrativa
El país es dividix en catorze prefectures administratives, dos prefectures econòmiques i una comuna autònoma.
La República Centreafricana està dividida en catorze prefectures:
Les prefectures estan dividides a la vegada en 71 sub-prefectures.
Prefectures administratives
- Bamingui-Bangoran (Ndélé)
- Basse-Kotto (Mobaye)
- Haute-Kotto (Bria)
- Haut-Mbomou (Obo)
- Kémo (Sibut)
- Lobaye (Mbaïki)
- Mambéré-Kadéï (Berbérati)
- Mbomou (Bangassou)
- Nana-Mambéré (Bouar)
Prefectures econòmiques
Comuna autònoma
- Bangui, la capital nacional.
Geografia
El territori de la República Centreafricana consta d'una vast altiplà ondulat de 600 a 800 metros d'altitut, que separa les conques de la República Democràtica del Congo i del Chad, i s'eleva cap al nordest (massiç de la Canoa), est (massiç de Tondou) i oest (massiç de Yadé), on es troba el sostre nacional, el Kayagangiri (1.420 m).
Els rius més destacats són el Ubangui, el Chari i el Lobaye.
El clima és tropical-equatorial, en abundants pluges i temperatures entre els 18ºC i els 40ºC. La vida vegetal presenta una important degradació, al registrar-se un notable alvanç de la desertisació.
Ecologia
La República Centreafricana posseïx una flora i una fauna típiques del centre del continent. Es destaca el parc Nacional del Manovo-Gounda St. Floris, en el nort del país, per la seua abundància d'espècies en perill d'extinció. Situat en la prefectura de Bamingui-Bangoran, comprén una superfície de 1.740.000 hi ha, en ell es troben espècies en perill d'extinció com el rinoceront negre, el guepart, elefants, lleoparts, búfals, etc.. Fon declarat Patrimoni de l'Humanitat per la UNESCO en l'any 1988 i en 1997 fon inclòs en la Llista del Patrimoni de l'Humanitat en perill.
Els biomes presents en la República Centreafricana són la selva umbròfila i la sabana. Segons WWF, les selves de la República Centreafricana corresponen a tres ecorregions diferents: la selva de terres baixes del Congo nort-occidental en l'extrem suroest, la selva de terres baixes del Congo nort-oriental en el sur i la selva pantanosa del Congo occidental en un chicotet enclavament en la frontera comuna en la República del Congo i la República Democràtica del Congo. En quant a la sabana, està repartida de nort a sur entre la sabana d'acàcies del Sahel, la sabana sudanesa oriental i el mosaic de selva i sabana del nort del Congo.
Economia
La República Centreafricana és un dels països manco desenrollats del món en un PIB per càpita de poc més de 350 dólars anuals, deficients comunicacions i un sistema educatiu i de formació casi inexistent. La major part de la població es dedica a l'agricultura de subsistència que representa el 58% del total del Producte Interior Brut. Per a consum intern es cultiva dacsa, nyam, mandioca i plàtanos. El café, el cotó i el tabac són per a l'exportació.
El sector fuster, caracterisat per l'anàrquica explotació dels recursos , constituïx una part substancial de les exportacions. La mineria, (a excepció dels diamants), l'or i l'urani, no ha segut explotada.
L'indústria depén del sector miner i de chicotetes empreses; i el sector servicis és, sobretot, públic. Els recursos energètics propis són escassos i el país depén de les importacions, en l'excepció d'algunes centrals hidroelèctriques. El petròleu s'importa de Camerun.
El conflicte permanent que ha assolat al país ha dificultat el seu desenroll, puix este fa que s'incomplixquen reiteradament els proyectes, públics o privats, de reactivació econòmica.
Demografia
La República Centreafricana té una població de 4.369.000 habitants (2007), dels quals el 99,5% és de raça negra i el 0,5% blanca (és dir europeus o descendents). L'esperança de vida és de 43,7 anys. L'analfabetisme és del 49% . Es calcula que el 13,5% de la població esta infectada pel virus de VIH (SIDA). La mija de fills per dòna és de 4,32.
Existixen més de huitanta grups ètnics en la República Centreafricana, cada un en el seu propi llenguage. Prop del 50% és Baya-Mandjia i el 40% és Banda (la majoria ubicats en la part nort i central del país), i el 7% és M'Baka (ubicats en el suroest del país).
El sango, idioma d'un chicotet grup sobre el riu Ubangui, és la llengua nacional . Només una chicoteta part de la població té un coneiximent elemental de l'francés, l'atre idioma oficial.
Més del 55% de la població viu en àrees rurals. Les principals zones agrícoles es troben al voltant de Bossangoa i Bambari. Bangui, Berberati, Bangassou, i Bossangoa són els centres urbans més densament poblats.
Referències
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre República Centreafricana.- Senyes sobre la República Centreafricana
- Mapa i senyes sobre la República Centreafricana
- Els Pigmeus africans Cultura i fotos dels primers habitants de la República Centreafricana
.svg){kind=small}
| |
|---|---|
| Àfrica del Nort : Algèria • Egipte • Líbia • Marroc • Mauritània • República Saharaui • Sudan • Tunísia Àfrica Occidental : Benin • Burkina Faso • Camerun • Cap Vert • Costa d'Ivori • Gabó • Gàmbia • Ghana • Guinea • Guinea Bissau • Guinea Equatorial • Libèria • Mali • Níger • Nigèria • República del Congo • Sant Tomé i Príncip • Senegal • Serra Lleona • Togo Àfrica Central : Burundi • República Centreafricana • Chad • República Democràtica del Congo • Ruanda Àfrica Oriental : Eritrea • Etiopia • Jibuti • Kènia • Seichelles • Somàlia • Sudan del Sur • Tanzània • Uganda Àfrica Austral : Angola • Botsuana • Comores • Eswatini • Lesoto • Madagascar • Malaui • Maurici • Moçambic • Namíbia • Suràfrica • Zàmbia • Zimbàbue | |